Els rescats a alta mar i els entrebancs que posen tots els estats europeus per deixar desembarcar les persones rescatades ha estat un dels temes d’aquest estiu. Els estius són propicis per aquests temes. Manters, menors no acompanyats i migrants rescatats són diverses cares d’un mateix prisma sobre el qual sempre acabo escrivint algun article cada estiu, saturat de sentir bajanades.
Són temes recurrents. I al voltant dels quals es genera polèmica, es diuen bestieses espectaculars, es dicten sentències, informació i valoracions que no aguantarien cap anàlisi seriosa. Són afirmacions fetes des de conviccions i emocions pròpies que sovint tenen més a veure amb les pors de cadascú que amb la realitat.
Segueix sent inconcebible que pensem que els manters són l’amenaça al comerç o que els menors siguin un problema de seguretat. Agafant paper i llapis i fent quatre números amb dades comparatives, es desmunta de pressa tant la inseguretat com l’amenaça. I és que les veritables amenaces al comerç són a la xarxa, al “núvol”, més que en una manta a terra.
És inconcebible que posem en dubte salvar vides. Només una ment malalta pot posar en dubte salvar una vida humana. I només l’estupidesa pot negar la legalitat i l’ètica de fets que són una de les coses més ben legislades a la mar.
Per tant, el debat té poc sentit en si mateix. I és que malauradament el debat no té res a veure amb ells. No té res a veure amb les persones. No sabem res de qui són i quines són les raons de cap de les persones que hi havia als vaixells. Ignorem tot sobre els menors que hi ha a casa nostra, que fins fa poc no sabíem ni que existien. I gairebé ningú, encara que resultaria senzill, ha parlat ni coneix de veritat un manter.
És la mateixa fragilitat de tots aquests col·lectius, la seva indefensió, la seva alegalitat, la que els torna tan vulnerables que els convertim en objectes sobre els quals es juguen batalles, que no tenen res a veure amb ells. No ens enganyem.
No té res a veure amb ells perquè realment és una lluita política a alts nivells a Europa que es fa sense raons ni argumentació. Aquesta lluita els té a ells com a camp de batalla, on tota la munició és emocional, de pors atàviques i feta amb l’estómac i no amb el cap.
L’ofensiva sobre els manters, té (i ha tingut sempre) més de lluita de partits per desgastar altres partits, que de veritable preocupació pel comerç o de preocupació per solucionar la seva situació (que tot sigui dit de pas, no depèn sovint de cap d’ells). Sempre ha estat així.
El debat sobre la inseguretat i l’acollida dels menors és un instrument de l’extrema dreta per estar present i guanyar adeptes amb els arguments simplistes i estereotipats de sempre. És, per tant, una lluita immoral i en pateixen les conseqüències persones que difícilment es poden defensar. Només el coneixement ens farà lliures.
Només apropar-nos a aquestes persones i les seves mantes, només coneixent qui hi ha en els vaixells i les seves històries, només compartint temps (i alguna cosa més) amb un menor, ens servirà per ser conscients de l’estupidesa de caure en el parany de tertuliejar injustament sobre un col·lectiu sense adonar-nos que som titelles de l’estratègia de persones a les quals no els preocupen en absolut aquestes persones. I que tenen altres ambicions i objectius encara més poc nobles que la seva estratègia.
Pensem en i amb ells, apropem-nos-hi i escoltem-los. Una enquesta d’Oxfam Intermón de fa uns mesos demostrava que, contràriament al que sembla lògic, qui està més en contacte amb aquests col·lectius és qui més a favor està que estiguin a casa nostra.
Ara que acaba l’estiu, estaria bé que abordéssim el tema migratori seriosament i d’una vegada per totes i que l’estiu vinent no hi tornem a ser. Ja us garanteixo que el debat de dijous passat té poc a veure amb un debat seriós sobre migracions. I té molt a veure amb instrumentalitzar un cop més la vulnerabilitat d’un col·lectiu per aconseguir un grapat de vots més a unes eleccions que a hores d’ara, semblen malauradament inevitables.
