Després d’una dura ressaca electoral, els analistes polítics debaten sobre quin ha estat el relat guanyador, el que s’ha endut els vots. Però, fins i tot després del sobtat pacte entre PSOE i Unides Podem, l’única realitat que es manté inamovible és la pèrdua de benestar de les famílies, convertides en víctimes de la incompetència política i d’un sistema que no funciona.
El problema ve de lluny, de molt lluny, però en tenim prou amb fer retrospectiva només fins a 2008, amb l’esclat de la crisi econòmica, per veure els catastròfics efectes que han generat tots els que han governat des de llavors, sense excepció. Ja no estem en mans d’un Govern capitalista amb clares tendències a la dreta més rància: estem en una època de desgovern, com demostren les últimes quatre crides a les urnes en tan sols quatre anys.
Vivim un autèntic despropòsit polític i una incapacitat total per a governar, sobretot de governar afrontant la realitat d’un país devastat per una falsa democràcia. Més que mai són necessàries reformes legislatives que ens protegeixin, però en el seu lloc, l’únic que veiem avançar són les retallades a les nostres necessitats més bàsiques i dels nostres drets. Retalls convertits en una violència institucional que deixa totalment desprotegides a les famílies i augmenta la repressió cap a les que posem els nostres cossos en defensa dels drets de totes, ja sigui en una manifestació o aturant un desnonament.
Els desnonaments són 60.000 mostres anuals per verificar que vivim en un estat d’alerta propiciat per la inacció política, per unes lleis pensades per protegir les elits i fomentar l’especulació. Els desnonaments posen 60.000 rostres a la pitjor de les conseqüències propiciades per un Estat convertit en un absolut error democràtic.
Des que va esclatar l’estafa hipotecària vivim en una situació crònica d’emergència habitacional que, lluny de solucionar-se, creix i muta. Si fa pocs anys la destrucció d’ocupació i conseqüent manca de recursos va provocar que milers de famílies fossin víctimes de les execucions hipotecàries, d’un temps ençà la situació ha canviat. Tenir feina no t’assegura res. Qualsevol persona, tot i tenir uns ingressos dignes, està en risc de ser desnonada, ja sigui per impagament o per una pujada abusiva del lloguer.
Davant la violació diària de el dret a l’habitatge, la primera línia de defensa que tenim és l’organització ciutadana. Perquè ens han tret tant, que ens han tret fins i tot la por. Des de la PAH, al 15-M o la darrera assemblea de barri, cada dia veiem néixer un nou col·lectiu disposat a organitzar-se i a desobeir lleis injustes per defensar allò que és nostre per dret, les nostres cases. Som les veïnes i veïns les que vam crear una xarxa de resistència que, usant l’habitatge com a eix, va ampliant les seves mobilitzacions coordinant-se amb el moviment feminista, la lluita pel clima, els pensionistes i tantes altres causes, perquè si alguna cosa ens sobra són els motius.
Però mentre no s’apliquin les lleis existents, mentre no es creïn noves lleis, mentre els bancs segueixin immunes als seus delictes, mentre els fons d’inversió ens segueixin colonitzant i expulsant de les nostres ciutats, mentre el poder judicial estigui al servei de l’especulació, no n’hi ha prou amb ser un mur de contenció. No n’hi ha prou amb parar desnonaments o frenar l’emergència més immediata, cal donar un pas a el front per canviar les regles de joc. Ja no parlem només de pèrdua d’habitatge, també de la incapacitat d’accedir-hi per a una generació que veu anul·lades les seves opcions per crear nous projectes de vida.
Avui més que mai cal tornar a canviar l’imaginari social, generar noves eines i estratègies, que ens aglutinen com un sol múscul, estructurat i ben organitzat. Per què només el clam social i la lluita ciutadania poden revertir la situació.
Amb aquesta premissa neix el primer Congrés d’Habitatge de Catalunya, que el 16 i 17 de novembre reunirà més de 500 activistes de tot el territori català. Aquest cap de setmana al recinte de Can Fabra es convertirà en un espai de posada en comú dels debats interns, entre els més de 100 col·lectius participants.
El problema de l’habitatge passa per un canvi social i polític molt profund per al qual hem d’estar preparats. Per això és crucial poder crear col·lectivament un full de ruta compartit que serveixi per reforçar el moviment per l’habitatge, sense perdre l’essència transversal que sempre l’ha caracteritzat. Una ruta per passar de la resistència a l’ofensiva. Un Congrés per guanyar un futur que sense habitatge no és possible.
