He parlat de com vaig ser rebuda per la població local, la sensació d’alteritat i de ser apartada que em va produir, retroalimentant la forma en la qual em veig a mi mateixa. He mencionat com l’exterior em veia i, com això em va suposar una forta vivència personal, portant-me uns quants mesos percebre realment com era de complex també per l’altra banda. Quan miro enrere al llenguatge confús, maldestre i barroer que aleshores feia servir en entorns socials i professionals, dic que és l’encisadora innocència d’estar poc preparada quan en realitat era només una imperdonable ignorància venint d’algú que diu estar interessada en política i altres cultures. No estava versada en el ‘cas català’ ni anticipava l’estat d’escalfament de la Catalunya que vaig trobar en aquells anys inicials, 2016-2018, i sens dubte no estava sola. Tot i això, al llarg dels mesos i a mesura que la gent reaccionava i corregia les meves faltes, vaig començar a escoltar diferències i codis, invisibles per mi en un primer moment, però que lentament es feien perceptibles. Amics i enemics, una nació i regió consumida.
Així doncs, situem-nos en l’ara, a principis del 2021, amb una pandèmia que ha anat en crescendo fins a ofegar la resta, incloent-hi el clímax del Brexit. Estic una mica dessensibilitzada amb el Brexit. Tinc un passaport grec que m’aïlla de qualsevol inconveniència personal i ja vaig vessar algunes llàgrimes i mostrar indignació el 2016, i aquells sentiments que vaig sentir van disminuir de forma natural a mesura que la realitat s’assentava. Inclús si d’entrada semblo emocional i idealista, sóc pragmàtica i, tot i que és dolorós, per mi estava clar que el procés de sortida seria llarg, però sens dubte conclouria amb un Brexit complet, amb ous ferrats de guarnició. Vaig començar a observar el curs dels esdeveniments amb certa por fins a finalment enterrar el meu afecte al tema sota una convenient careta de ‘freda anàlisi’ que oferia a través del meu canal de Youtube. Com qualsevol mecanisme emocional que valgui el seu preu, vaig acabar creient que era immune als paranys emocionals del Brexit, el vincle personal, i que només hi estava interessada des d’un punt de vista estratègic de l’actualitat.
Tanmateix, la potent barreja de la nit de Nadal en pandèmia, juntament amb el fet de no haver tornat a casa en un any i estar llegint les paraules més mundanes a Twitter, els missatges repetitius i l’eslògan d’en Boris Johnson «Get Brexit Done» es van convertir en pretèrit: tenim Brexit, s’ha acabat. Un ‘pacte’ havia estat fet, calvari enllestit. I així de simple, sabia que havia d’arribar, ho havia acceptat, el Brexit m’avorria, la mateixa ensenya dia sí dia també, Churchill sent tendència tots els diumenges al matí. Havia estat en un segon pla, però així i tot quan ha arribat l’impacte ha estat brutal, quan sísmica ha estat la decisió i direcció que ha pres el meu país natal. En aquell moment vaig sentir com se’m trencava el cor de nou i vaig plorar, la façana dels últims quatre anys feta miques i exposada, l’esdeveniment i tot el que suposava sempre havia estat massa per processar-ho.
En el curs del Brexit s’han trencat finalment moltes suposicions que tenia sobre el meu país d’origen, les cordes que mantenien un impossible trencament de la història i la repetitiva idea de BoJo d’una ‘Gran Bretanya global’ són ara un fet. No sé quant d’aquest Brexit és nacionalista, però segur el travessa i és incòmode. Emmarcat dins un triomf de la sobirania i orgull nacional sobre l’internacionalisme globalitzador, no molt diferent de l»America First’ de Trump; Bannon et al. són amiguets del ‘Vote Leave’ i en Boris. Això, que topa de cara amb l’humanitarisme post imperial que s’havia construït de la Commonwealth britànica, hi creguéssim o no, com s’alinea?
Tant si el teu «bàndol» pot comptar el Brexit com una victòria o no, la divisió ha pres el Regne Unit i ha deixat un palpable regust a porqueria al que no imagino que molta gent sigui immune. Jo vaig votar quedar-me a la UE, però no vaig donar suport a gaires iniciatives dels que volien quedar-s’hi després del referèndum. El motiu pel qual vaig abandonar qualsevol intent de fer campanya per una repetició del referèndum va ser, en gran mesura, perquè la major part del soroll generat per aquesta narrativa essencialment reduïa l’altre bàndol a l’estupidesa. No estic dient que no hi haguera campanyes de desprestigi i injustes intromissions de bots russos durant aquell referèndum ni que la narrativa del Brexit sempre hagi estat envoltada d’una retòrica del somni impossible promès. Dit això, hi havia molt menys soroll i atenció a com aquest impredictible xoc sísmic havia passat davant els nassos del primer ministre David Cameron, qui havia votat en sentit contrari. Durant els següents anys es va convertir en una lluita de notícies falses i divisió entre ambdues parts, més que en un intent de construir una cohesió social i terreny comú per un progrés polític. Una dicotomia entre Remainers (els que es volien quedar), ara sobrenomenats ‘Remoaners’ (Re-rondinaires) i Leavers/Brexiters (els que volien marxar).
Havent arribat aquí el gener del 2016 i sent el referèndum el juny del 2016, em vaig refugiar, sentit-me agraïda de no haver de veure titulars cridaners demonitzant «Europa» diàriament, o altres ximpleries escenificades aquell dia. Tot i que en principi només haurien de parlar sobre les institucions, sé que la gent ha rebut més abusos intolerants i racistes que abans del referèndum. El difunt diputat Jo Cox va ser assassinat per un home blanc cridant ‘Gran Bretanya primer’. Això són simplement els incontrolables i bruts tentacles de qualsevol moviment nacionalista en la història.
De totes maneres, amb el pas del temps, va créixer la meva percepció del clima polític i social d’aquí. Vivia a Gràcia i tenia prou contacte amb gent de la comunitat local, comerços i un entorn laboral que duia a terme accions i pronunciaments que trobava intolerables i lleugerament agressius. Des de l’inofensiu rebuig a altres ciutats d’Espanya, com València, a les que volia fer una visita de cap de setmana, fins a la policia del llenguatge i hostils declamacions envers altres grups com argentins, gent del sud d’Espanya, Madrid, Tarragona, Hospitalet…
Aquesta vivència va culminar amb una conversa amb un conegut meu, un professor irlandès que treballava a una escola al Besòs. Li agradava molt el seu treball i els seus alumnes, però també va mencionar algunes de les dificultats que molts d’ells patien en la seva vida familiar i comunitària fora l’escola. Em va explicar una ocasió en la qual s’havia sentit incòmode amb els seus companys a la sala de professors de l’escola. Havien estat parlant de política i actualitat i, com sol passar en entorns laborals, els que duien la veu cantant tenien punts de vista similars. Parlaven de la urgència per assolir la independència i la república i com els pares d’alguns alumnes, d’altres llocs, eren massa estúpids per entendre què estava passant. Vaig tornar a preguntar si efectivament ‘estúpid’ havia estat l’adjectiu que havien fet servir. Sí, va dir que repetidament deien que els pares eren estúpids per no entendre la independència, i el molestava.
No estic dient que un o l’altre siguin el mateix, però has d’admetre que el malson d’un país d’origen en el qual els Remainers diuen estúpids als nacionalistes de classe obrera que donen suport al Brexit per marxar de la UE s’assembla a l’experiència inversa al meu país d’acollida amb independentistes catalans dient estúpids als pares del Besòs per no voler marxar d’Espanya. Vaig caure a la lloriguera del conill de l’Alícia on l’empatia falta allà on vagis. Bones festes!
