L’anunci de Boris Johnson de que els viatges podrien tornar a començar tan aviat com al maig pels turistes de Regne Unit va provocar el augment més gran de reserves a «LA HISTÒRIA DEL TURISME», segons han dit dramàticament als diaris. Prepareu-vos! Els britànics de 50+ i mitjons amb sandàlies van cap a Alacant, i això vol dir que els seus fills estan reservant pisos de festa aquí per gaudir d’allò per què Barcelona és més famosa: la platja de la Barceloneta i Pacha. Quan vaig veure el titular vaig pensar immediatament un pla de fugida. Ara sóc una experimentada Barcelonesa de perifèria i no penso cometre els mateixos erros. El meu primer estiu em vaig quedar gairebé tot l’agost a la ciutat i vaig veure com tota la meva vida més enllà del centre tancava, i els meus amics marxaven a les platges del nord o el sud de la ciutat, depenent de la seva posició socioeconòmica, durant mesos. Era calorós i enganxós, estava avorrida, i vaig ser testimoni del carnaval de malson que suposa un centre amb milions de turistes més dels que pot suportar. La llengua que pertorbava la pau, cantant, cridant, i portant-se malament, podria haver tingut diversos accents, però certament era Britànic.
No defensaré el que és indefensable, i no en tinc ni idea de per què han de venir i tractar les seves vacances com si fossin una temporada del reality Jersey Shore. Veig com falten el respecte al seu entorn, amb l’alcohol com a focus principal i sense semblar ser conscients d’estar visitant una ciutat amb residents que intenten viure la seva vida normal. L’únic que puc dir és que, al contrari de la creença popular, aquests turistes no embotellen la seva energia a la feina, comportant-se bé tot l’any, i respecten el lloc on viuen per després volar l’estranger i cagar-se en una altra ciutat durant una setmana, fan el mateix cada cap de setmana al centre de la seva pròpia ciutat. Els poblets de Regne Unit, petites ciutats, perifèries de grans ciutats i inclús el mateix Pub del poble estan coberts de vòmit i vidres trencats el diumenge al matí, i el dilluns els responsables dels danys estan a les 8 del matí anant cap a l’oficina. La situació turística a Barcelona és insostenible, i em solidaritzo amb una ciutat que lluita per sobreviure pels seus residents.
Quan penso en l’etiqueta guiri me’n recordo com de complicada és deguda la realitat que és el problema turístic. La turismefòbia s’entrecreua amb la identitat guiri regularment i dóna cobertura i justificació a una major hostilitat vers el guiri. Els turistes són un problema, i els guiris que viuen aquí i fan la mateixa fila són vistos de la mateixa manera, no hi ha distinció. M’han dit mil vegades que un guiri és un tipus de turista emprenyador predominantment del Nord d’Europa, però el problema amb això és que jo mai he estat de vacances a Espanya abans de viure-hi i només m’han batejat com a guiri des que hi visc.
Una reacció a una de les meves columnes va resumir perfectament la desconnexió. Deien que el terme en qüestió és només una broma que no es prenia seriosament entre els espanyols i catalans, i que els guiris mateixos en feien un gra massa. Per aclarir aquest punt van afegir que ells també es sentien igual quan eren de vacances, així que quin és el problema? Ara bé, llum de gas a banda, centrem-nos en el fet que tot i que la meva columna parla íntegrament de la meva experiència vivint i treballant aquí els últims 5 anys, la imatge d’un somrient nord-europeu combinada amb les compartimentades idees del resident local, pobre immigrant i turista, volien dir que aquest pobre nano encara no es podia fer una idea que a aquests estrangers que viuen a la seva ciutat no els hi agrada ser reduïts a la seva divertida experiència com a foraster en el seu últim viatge a el Japó.
El que dic, i ell ho prova, és que el problema amb guiri és que mai podràs passar a tenir un estatus de resident als ulls de la població local, perquè sempre se t’associa a l’estat temporal de turista. Aquest guiri és la permanent manifestació de ressentiment cap als turistes per apoderar-se de la ciutat, turismefòbia. Dir que no m’hauria de preocupar perquè guiri només es refereix a turistes, és no comprendre que aquest guiri és una identitat de destí final. Quan va arribar la pandèmia al març, els meus pares, espantats a casa mirant la televisió, van insistir que agafés un vol i sortís de Barcelona abans que fos massa tard, per tornar a casa. Tanmateix, quelcom a l’estómac em molestava, això és casa meva, aquí és on recauen les meves responsabilitats, aquí és on he contribuït a l’estat. Quan vaig haver-ho pensat una mica més, vaig dir-los que no volia abandonar la casa que m’havia fet, que si això havia de ser realment un desastre havia escollit quedar-me a Barcelona, és casa meva i és la meva ciutat, és la societat a la qual vull reincorporar-me després de la quarantena, i serà allà per mi quan això acabi.
Durant la pandèmia, vaig oblidar la meva condició de guiri un mica. A l’estar tant de temps dins i sense contacte amb el públic, la meva diferència no es posava de manifest. No se’m feia sentir com l'»altre» en absolut. Suposo que no hi ha res com un trauma col·lectiu lluny de casa per arrelar emocionalment a un nou lloc. Aquest era el meu lloc ara, i encara s’hi havia convertit més d’ençà que escoltava les rodes de premsa de Fernando Simón amb la resta de la nació. Vaig assumir també, bé, no vaig haver de pensar-hi conscientment, que ja que no hi havien turistes el meu estat de residència seria evident quan finalment pogués sortir, que les coses serien diferent, la pandèmia havia canviat moltes coses.
Recordo el primer passeig de llibertat a les 8 de la tarda d’un dilluns, em va generar una mica d’ansietat al principi, ja que no havia vist tanta gent al Passeig de Sant Joan en dos mesos! Quan finalment es podia anar a prendre una cervesa fora, vaig anar a un bar local de la cantonada del meu carrer amb un amic, un noi anglès de cabells arrissats. És el bar on anem sempre, i la família que el porta ens coneix, tothom vol quelcom local, inclús els guiris! Just preníem els primers glops alegrant-nos de poder veure’ns de nou en persona, una parella va passar mirant-nos amb desaprovació abans de remugar «Oh, mira, ja han tornat els turistes!». Quelcom que no era ni físicament possible es va convertir en l’única explicació per la nostra existència als seus carrers.
Vam ser als balcons aplaudint, animant, escoltant la música dels altres i cantant amb ells, però de tornada al carrer, sóc una plaga. Estimo aquesta ciutat, és la meva única casa ara, però mai reconeixerà l’experiència que compartim, mai m’inclourà en la curació del nostre trauma compartit. En moments com aquest, que exigeixen una major solidaritat comunitària, qui és la comunitat? No negaré que em va tornar a fer mal, no negaré que em vaig enfadar mentre cridava «somos residentes» i el meu amic anglès em renyava ser «tant guiri» al respecte. Però la veritat és que un guiri mai passa de ser un turista. Residència: 5 anys, pandèmia: 1 any, guirigohome: eternament.
