Sempre he pensat que l’ofici de pagès està ple d’incerteses: si hi haurà prou aigua i a temps, si caurà pedra en mal moment, si les plagues afectaran les collites, si s’encariran els adobs i els productes fitosanitaris, si els governs s’inventaran una nova llei o directiva que acabi de complicar més les coses, si un nou acord comercial de la UE produirà una davallada de preus amb productes de pitjor qualitat, si els fills voldran continuar amb l’ofici dels pares, si un urbanisme desmesurat o una transició energètica mal planejada reduirà les superfícies de conreu … I ara s’hi afegeix una nova amenaça: el canvi climàtic, que altera patrons tan importants per les plantes com són les pluges i les temperatures.
Després de tanta feinada i patiment, el preu del seu producte no el fixa el pagès sinó el mercat, a vegades per mecanismes obscurs, a través de grans cadenes que imposen el seu poder de compra i també de les cooperatives. I si hem de fer cas d’allò que ens diuen, es veuen obligats a vendre per sota del preu de cost (malgrat existir una llei que ho prohibeix) i el futur sembla magre. Cada cop hi ha menys gent fent de pagès, i la contribució de l’agricultura i ramaderia al PIB de Catalunya no fa més que baixar en un procés paral·lel al de la pesca.
L’aportació de la pagesia és molt més que donar-nos aliment, per important que sigui això. Amb el seu treball mantenen un paisatge ordenat i bell, que fa que els urbanites el poguem anar a contemplar amb admiració (per exemple, durant la floració dels arbres fruiters a Lleida o les praderies grogues dels camps de colza, a l’Empordà). Els camps són veritables tallafocs en cas d’incendi forestal, sobretot les vinyes que estan verdes en el moment de més perill, amb presència propera de gent. Asseguren el patrimoni cultural i monumental, que es perd irremeiablement quan el país es buida, i mantenen a ratlla la invasió dels boscos. Finalment, són un important embornal pels gasos d’efecte hivernacle.
També és cert que algunes pràctiques agrícoles i ramaderes tenen efectes negatius. Més enllà del fet que un camp de conreu implica sempre una desforestació en un determinat moment, les aigües freàtiques han estat contaminades per purins produïts a la cria intensiva de bestiar; l’ús massiu d’insecticides i plaguicides han reduït l’abundància de pol·linitzadors (sobretot abelles), fem servir antibiòtics molt per damunt de la necessitat, l’aigua de rec (que suposa un 70% del consum de l’aigua a Catalunya) és una forta competidora per altres usos, i es nota en situació de sequera; els camps redueixen la biodiversitat a causa del predomini de determinades espècies. No sempre els treballadors agrícoles han estat degudament remunerats ni tampoc acollits en els moments de temporalitat a la feina.
Però quan la pagesia de tota Europa s’encén, vol dir que alguna cosa no funciona prou bé. Personalment, les imatges dels tractors per la Diagonal em van frepar, perquè darrere d’aquesta marxa (més enllà de les molèsties a altres ciutadans) hi ha un important esforç per conduir les seves andròmines des de llocs llunyans, deixant família i feina, amb una convocatòria majoritària al marge dels sindicats oficials. Alguns dels cartells deien que sense ells patirem fam. No n’estic massa segur d’això en un món globalitzat, però sí que estic convençut que quan diuen “ja n’hi ha prou!!”, tenen tota la raó. I la protesta hauria de fer reflexionar a tots aquells que dicten el destí de l’agricultura i de la ramaderia des dels seus despatxos, potser sense mai sortir als camps, que cal canviar determinades polítiques, econòmiques però també ambientals.
La rebuda del President de la Generalitat i del seu conseller Mascort a uns representants dels pagesos, dient que d’aquí a deu o quinze dies en tornaran a parlar, em sembla un resultat molt minso per a tants esforços, des de la prepotència que suposa saber que difícilment es podrà tornar a repetir una manifestació com aquesta a curt termini, tot sembla una enganyifa per sortir del pas. Temo molt, i tant de bo m’equivoqués, que un conseller incapaç de resoldre el tema de la sequera sigui capaç de resoldre els problemes del camp.
Mentrestant, què podem fer els urbanites per ajudar a la pagesia? En primer lloc, emprar el nostre poder de compra, obligant les grans superfícies a pagar de manera justa els aliments. També que les subvencions siguin adequades per a millorar infraestructures i sistemes de rec enlloc de ser simplement un negoci pels grans latifundis. Evitar fer la transició energètica a costa dels camps de conreu, i que els decrets de sequera respectin als recs necessaris, no sols per a mantenir els arbres sinó també per a la producció. Potser és un objectiu massa ambiciós per a uns simples ciutadans, però també tenim el poder del vot per obligar els nostres polítics, que sí que poden, que ho facin.
I, després, els petits gestos: consumir productes de temporada (no voler menjar cireres per Nadal i taronges al juliol), fixar-nos en l’origen dels productes i consumir preferentment els del nostre país (allò que ara es diu km. 0), fer la tria més per la qualitat que pel preu, està amatent a les garanties sanitàries dels productes que comprem, evitar fer la transició energètica a costa dels camps de conreu, etc.
La lluita va de retornar la justícia al camp. Perquè en el fons es tracta d’això, ni més però tampoc menys.