En aquest sentit, la trenta-tresena edició occitana va conservar un alt nivell de qualitat, tant en ficció com en documental, destacant al primer registre la xilena Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda, amb un Alfredo Castro superb en el seu paper de travesti sota la dictadura de Pinochet, i al segon la paraguaiana Apenas el sol, d’Arami Ullón, sobre la pèrdua de la cultura dels indis ayoreos. Es van emportar els màxims guardons, o quasi. La guanyadora al primer capítol va ser La chica nueva, de l’argentina Micaela Gonzalo, tot i que paga la pena aturar-se en d’altres cintes mexicanes, argentines, brasileres, colombianes…
Autor: admin
El periodista Salvador Alsius acaba de publicar un llibre on explica la gestació i els primers anys de vida de TV3. Li ha posat el títol de “Com Tv3 no hi ha(via) res” i no cal ser del ram de la comunicació per treure’n bon profit de la seva lectura. Ha tocat totes les tecles en aquest sector, però la seva cara la coneix el gran públic per la seva etapa com a presentador –i director- dels TN migdia entre els anys 1984 i 1987 i dels del cap de setmana, l’any 1992. L’han vist treballar a les redaccions del…
El president Joe Biden i la majoria demòcrata al Congrés van aconseguir el 10 de març aprovar un paquet d’estímul per a lluitar contra la Covid-19 i ajudar a famílies, empreses i administracions públiques. Tot i que no han obtingut tot el que reclamaven abans del procediment parlamentari, els demòcrates sí que han aconseguit que l’American Rescue Plan compti amb 1,9 bilions de dòlars. Aquesta xifra és la que demanaven Biden i els demòcrates. Els 1,9 bilions és una quantitat igual al PIB del Brasil. El total que el govern dels EUA ha autoritzat sumant els tres paquets d’estímul (dos el 2020 i el…
Algun dia tornarem a l’avinguda Gaudí per un deute amb el lector i la ciutat, prostituïda al merchandising de l’arquitecte com per a oblidar escriure la Història d’aquest enllaç entre la Sagrada Família i Sant Pau, hospital d’orientació diferent de la resta de quadrícules de l’Eixample, segons la llegenda, no seré jo qui la desmenteixi perquè sempre tenen quelcom de veritat, per la ràbia de Domènech i Montaner contra el seu company d’ofici. En aquesta escriptura de les Barcelones reconec la meva fixació per allò petit, tant per interès com per nodrir les meves jornades. M’agrada molt, us acompanyaré, anar…
Fa uns mesos vaig escriure un text personal en el meu compte d’Instagram que es va fer viral en qüestió d’hores. Més de seixanta mil likes i milers de comentaris, molts d’ells testimonis que havien passat per una experiència similar. El text acaba amb el títol d’aquest article, estudiar és de rics, no de pobres i es titula exclusió en el col·legi. En el text explicava la meva experiència personal en el col·legi i en l’institut com a filla d’immigrants pobres a Catalunya. Les conseqüències que té la pobresa a nivell educatiu i com recauen en una mateixa les culpes…
No per sabut que la fi era inevitable i ràpida (fet acceptat per l’Arcadi i la seva família de manera serena, exposat per ell, com sempre, de forma magistral i convincent), menys dolorós en fer-se real i irreversible. No per haver tingut ocasió d’acomiadar-me personalment tot parlant a casa seva a principis de febrer i d’haver-li escrit un missatge personal, entre diversos recollits per la Fundació Autònoma Solidària entre persones de la universitat, menys punyent i difícil parlar de tu, d’ell. Em resulta difícil fer-ho per tres raons: primer, per evitar entrar en terrenys massa personals, vinculats a la feina…
Fa un temps, en una entrevista anterior, vau dir que el sindicalisme sortiria reforçat de la crisi del coronavirus. Passats els mesos teniu la mateixa visió? Sí, jo crec que sí. Penso que el sindicalisme s’ha legitimat socialment en la pandèmia, en diferents àmbits. Per una banda, perquè ha estat capaç de construir espais de protecció social que la ciutadania ha reconegut com un èxit. Això tant en el camp propositiu com en el d’acció. I després perquè hem tingut la possibilitat de donar resposta a centenars de milers de treballadors i treballadores que s’han adreçat al sindicat plens d’incerteses…
Ho deia sovint. Sobretot quan s’adreçava a gent jove. Vindran temps més bonics, els deia. Ara venen mal dades, vivim envoltats d’injustícies, però mai és tan fosc com abans de sortir el sol. Arcadi Oliveres ho repetia i assegurava que era un proverbi xinès i si ho deia ell t’ho creies, perquè si alguna cosa tinc segura, és que de mentides no en deia. I deia veritats, moltes veritats. No sempre he estat d’acord amb ell, però com que parlava des de l’honestedat i l’honradesa sovint em mig convencia de les seves idees. O em convencia del tot. El primer cop que el vaig sentir…
Entre les diverses persones que a Catalunya han exercit una forta influència en la construcció de la pau, Arcadi Oliveres ha estat, sens dubte, la persona que més ha destacat. L’Arcadi ha dedicat tot el seu projecte de vida a la promoció dels drets humans, la justícia social, el desarmament i l’ajut al desenvolupament dels pobles, sempre amb una perspectiva universal, àmbits tots ells indispensables per la construcció de la pau. De l’Arcadi vam aprendre que advocar pel desenvolupament d’una economia que contribuís al bé comú corria en paral·lel a enfrontar-se amb allò que en bona part ho impedeix: la…
El 7 d’abril, la data escollida per les Nacions Unides com a dia Mundial de la Salut, El Diari de la Sanitat compleix els seus primers cinc anys de vida. En l’acte fundacional, celebrat al vell recinte de l’Hospital de Sant Pau, es van sentir la veu de metgesses, de metges, de professionals de la infermeria, de científics, d’acadèmics… Tots reclamaven més temps, més recursos, més implicació de la societat per poder afrontar el repte de garantir el dret universal a la salut. Cinc anys després, aquelles paraules cobren més sentit que mai. La pandèmia i la lluita dels sanitaris per preservar la salut…
