L’Anna Aguilar, la Patrícia Díaz i l’Andrea Arango són estudiants de medicina a la Universitat de Barcelona i en dues setmanes acaben la carrera. La finalització d’aquests sis anys intensos d’estudi les ha agafat treballant de manera extraordinària davant una pandèmia, fent les últimes classes i assignatures a distància i sense saber quan realitzaran l’examen MIR. El Ministeri de Sanitat encara no ha dit les dates per la celebració d’aquest però s’especula que podria ser entre febrer i maig. Una suposició que pren força atès que els metges que van realitzar l’examen el gener passat encara no han triat especialitat. Ho…
Autor: admin
Gemma Lienas marxava a Galícia, per una trobada amb els alumnes d’un institut que havien estat llegint un llibre seu, el dia abans que tanquessin totes les escoles. I ja no hi va anar. El confinament no ha canviat la seva rutina laboral, però sí la seva vida, com la de tothom, i sobretot pren moltíssimes precaucions cada cop que surt i entra a casa, perquè és població de risc “per edat i per historial mèdic”, diu. “Vaig molt amb compte perquè jo tinc ganes de viure!”. Vitalitat no li falta. A través de l’escriptura ha connectat amb petits i…
El documental Ferida Oberta: cercant l’empatia, narra, amb la veu de 29 persones, com va afectar anímicament i en les seves relacions el confilicte català. La peça, que s’havia d’estrenar als cinemes Girona el passat 25 de març, finalment ha estat presentada aquesta setmana a través de la plataforma de vídeo en streaming Vimeo. El cineasta Jesús Prieto i la psicòloga Rosa Botella són els artífex de la peça documental, que es composa d’entrevistes enregistrades entre el juliol de 2018 i febrer de 2019, a persones favorables i contràries a la independència. “La recerca dels participants ha estat a…
Pensar que la teva família no pugui venir a acomiadar-te, ni al teu enterrament, això és horrible. -Som filles de la guerra, estem en el final de les nostres vides, i just quan hauríem de tenir alegria, arriba això. Tenim un final molt trist. Entrar a residències de gent gran aquests dies és submergir-se en un joc de miralls en què fes més por la claredat amb la qual reflecteixen la societat que deixem fora que la constatació de la traça de mort que ha deixat en els seus passadissos virus pandèmic. Estem en l’epicentre de la major crisi sociosanitària…
Les escoles han d’obrir, tot i les advertències sanitàries, perquè les famílies tornen a la feina, i el centre ha de complir amb aquesta funció social, guardar a l’alumnat durant un temps. Aquesta afirmació és dura i difícil d’escriure per a una docent de vocació que creu en un canvi en l’educació a tots els nivells. Però és certa. Aquesta societat, i al cap i a la fi la nostra economia, no contemplen una veritable conciliació familiar, no hi ha un temps per al desenvolupament de la infància. Però això és un altre tema sobre el qual reflexionar. La qüestió és que, més…
Estem en el sisè mes de coneixement oficial de l’existència del SARS-CoV-2, i l’extensió de la Covid-19 sembla no tenir fi. El nombre de contagis i la irreparable pèrdua de vides humanes continua dia a dia. El coronavirus s’estén invisiblement i mortal arreu del món. Diàriament hi ha nous casos i noves defuncions. Hi ha poquíssims racons del planeta que romanen lliures de la malaltia. I els responsables científics de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) calculen que necessitarem uns cinc anys per a tenir controlada la Covid-19. Certament, la comunitat científica ha après en aquest temps moltes coses del…
Estic escrivint això al capvespre, veient la posta de sol a Fabero del Bierzo, mentre el dia desapareix. Recordant aquella frase de la novel·la La Reina Roja, de Juan Gómez-Jurado, sentenciant que la vida és a penes una espurna fugaç entre dues negrors infinites. Cert, però hi ha espurnes de vides que deixen una resplendor encegadora, com un cometa amb un llarg deixant de llum i lucidesa. Quan es busca la figura d’Anguita a la Wikipedia, aquesta eina enciclopèdica fruit de la intel·ligència col·lectiva i l’altruisme del comú, les dues primeres paraules que el defineixen són “mestre”, en primer lloc, i…
Fa més de dos mesos d’ençà que va començar la crisi del coronavirus i va paralitzar la vida i l’economia. Moltes empreses i fàbriques van aturar l’activitat, mentre milers de treballadors patien ERTOs o perdien les feines. Ara bé, la part de la vida que no es va parar, va haver d’adoptar un ritme frenètic, per pura supervivència. Ens venen al cap els treballadors sanitaris, de supermercats, personal de neteja…Però si pensem en qui ha assumit gran part de la feina per aturar el xoc que ha suposat la crisi social del coronavirus, la resposta és el tercer sector. Els…
Han passat dos mesos, i, tot i que l’evolució de la pandèmia, si més no estadísticament, sembla positiva, és obvi que els riscos persisteixen. Tot i això, des de la setmana passada veiem pronunciaments a favor d’una reobertura dels centres –expressats en termes deliberadament confusos– abans de l’acabament d’aquest curs. Persones de l’òrbita d’esquerres com Roger Palà, o del neoliberalisme falsament progressista com l’entorn de la Fundació Bofill, consideren que cal obrir amb urgència les escoles. El principal argument és la necessitat de mitigar les diferències socials que aporta el confinament, escurçar la bretxa entre famílies amb gran diferència de…
L’any 1974 estudiava quart de batxillerat a l’institut Alexandre Satorras de Mataró. Un dia de primavera, ho recordo bé per la llum clara i blava que entrava pels finestrals de la nostra aula del primer pis, a classe de religió vaig fer una exposició sobre la pena de mort arran de les execucions al garrot vil de Salvador Puig Antich i Heinz Chez. Li ho havia proposat uns dies abans a sor Carme Rullo, una dona valenta i intel·ligent de la congregació de les Franceses de Mataró, que per sort nostra es preocupava més de salvar ments que no esperits.…
