La XIV legislatura que acaba de començar ha tingut un retrocés pel que fa a la representació de les dones en el poder legislatiu i, per tant, un retrocés en la igualtat de gènere. Ara hi ha menys diputades que en la legislatura anterior i també menys senadores. Tot i això, Espanya està entre els primers països amb major nombre de dones en les cambres legislatives.
Aquesta legislatura té exactament un 44% de dones en el Congrés, la segona xifra més alta de les quinze legislatures que portem des del restabliment de la Democràcia, comptant també la legislatura constituent. Però queda per sota del 47,4% de la tretzena legislatura (resultat de les eleccions del 28A i acabada el passat 2 de desembre). També és cert que el nombre de dones augmenta conforme avancen les legislatures, degut a les substitucions, ja que majoritàriament hi ha més dones que relleven homes.
En la següent taula es pot apreciar la evolució de la representació femenina al Congrés de l’actual període democràtic
La representació de la dona al Congrés no va començar a ser significativa fins l’any 2000, en la setena legislatura, quan, per primera vegada, és va superar el 28% de dones en l’hemicicle, coincidint amb el segon govern del PP, de José María Aznar. Tot i que ben diferent va ser el govern, que només tenia 3 dones ministres d’un total de 15 ministeris. El canvi al poder executiu va ser total al 2004, amb el primer govern del socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. Per primera vegada a la història hi va haver un govern paritari: 8 dones d’un total de 16 membres, comptant el càrrec de president, equivalent al primer ministre d’altres països.
Aquest rècord el supera l’actual govern en funcions de Pedro Sánchez, amb el 62,5% de dones (10 dones i 6 homes), tenint en compte que Margarita Robles ocupa també la cartera d’Afers Exteriors que ocupava Josep Borrell, que ara és el cap de la diplomàcia europea. El govern de Sánchez abans del nomenament europeu de Borrell, tenia 17 membres: 10 dones i 7 homes, el que representava el 58,8% de dones. En aquests moments, aquests excel·lents percentatges només són superats pel govern de Finlàndia, amb el 63,1% de dones i amb la primera ministra de 34 anys d’edat, la més jove del món en ocupar la presidència d’un govern.
Avui dia, l’assignatura pendent a Espanya és tenir una Presidenta del govern, com ja han tingut alguns països del continent europeu com Alemanya, el Regne Unit, Noruega, Islàndia, Finlàndia, Romania i Sèrbia. O altres països de la resta de continents com: Namíbia a l’Àfrica, Barbados a Amèrica, Bangladesh i Myanmar (Birmània) a l’Àsia, i Nova Zelanda a Oceania.
A nivell de governs autonòmics, només hi ha hagut sis presidentes de les disset comunitats: Andalusia, Balears, La Rioja, Múrcia, Castella la Manxa i Navarra. I cap en les tres nacionalitats històriques. No hi ha hagut mai, doncs, una lehendakari, ni una presidenta de la Generalitat, ni de la Xunta.
Pel que fa a la Mesa del Congrés, l’organ que dirigeix i ordena els temes i sessions, en tres legislatures hi ha hagut més dones que homes entre els seus components. I en 4 legislatures una dona ha presidit la cambra baixa. La primera en fer-ho va ser Luisa Fernanda Rudi, del PP. Concretament, en la setena legislatura, del 2000 al 2004.
Fins a la dotzena legislatura del 2016 al 2019 no hi va tornar ha haver una nova Presidenta, també del PP, Ana María Pastor. La Presidenta actual és la socialista Meritxell Batet, que repeteix per segona vegada, ja que també ho va ser en la passada legislatura fallida.
En la següent taula es pot apreciar la evolució de la representació femenina en la Mesa del Congrés. Dels 145 membres que ha tingut la Mesa del Congrés, hi ha hagut 50 dones i 95 homes, el que representa un 34,5% de representació femenina.
El Senat torna a tenir una Presidenta
Una dona presideix de nou el Senat, 17 anys després que deixés de fer-ho l’anterior. Es tracta de la socialista María Pilar Llop. És també la primera socialista en presidir la cambra alta; l’anterior i primera presidenta del Senat va ser la popular Esperanza Aguirre, que va adquirir la condició a finals de la sisena legislatura, concretament el 9 de febrer del 1999. Va ser reelegida en la setena legislatura, però no va acabar el mandat, i va causar baixa el 17 d’octubre de 2002 per presentar-se com a candidata a presidenta de la Comunitat de Madrid.
Al Senat, en cap legislatura hi ha hagut més dones que homes entre els membres de la Mesa, només en 3 legislatures les dones han tingut el 43% de components de la Mesa.
En la següent taula es pot apreciar la evolució de la representació femenina en la Mesa del Senat
Dels 105 components que ha tingut la Mesa del Senat, hi ha hagut 23 dones i 82 homes, dada que es tradueix en un 22% de representació femenina. És a dir, 12,5 punts per sota de la representació de dones que ha tingut la Mesa del Congrés.
Pel que fa a la representació de la dona en el global del Senat, comptant totes les legislatures, és molt semblant la mitjana a la del Congrés, situada en les dues cambres al voltant del 25%. Per tant, en tota la història de Les Corts del segle XX, tant al Congrés com al Senat, la mitjana del conjunt és d’una dona per cada tres homes.
La xifra de dones més alta al Senat, ha estat del 46,4%, 1 punt per sota de la més alta al Congrés. I també, com ha passat al Congrés el percentatge de dones també ha disminuït respecte a la legislatura anterior.
En la següent taula es pot apreciar la evolució de la representació femenina al Senat de l’actual període democràtic
Al Senat, la xifra de membres no és fixa, perquè la major part són escollits per votació dels ciutadans a nivell provincial i en llistes obertes i l’altra part són designats pels parlaments autonòmics a raó d’un fix per Comunitat, més un més, per cada milió d’habitants de la comunitat. Això fa que el número sigui variable en diferents legislatures.
Manca més legislació per garantir la igualtat de gènere
La llei d’igualtat impulsada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero al 2007 es va estendre a la llei electoral que va ser reformada el mateix any. Des d’aleshores, es va establir una quota de representació en les candidatures per aconseguir una composició equilibrada entre dones i homes. La quota del 40/60 pretenia garantir un mínim equilibri. El cert és que la quota va servir per augmentar la representació femenina en la política. Però, com queda en mans dels partits la confecció de les llistes i la interpretació del que representa l’equilibri, aquest no es compleix del tot.
L’equilibri hauria de ser el 50%, i mai menys del 40-45%, però no totes les formacions confeccionen les llistes electorals fent servir l’anomenat sistema cremallera. La principal dificultat és que algunes formacions polítiques no apliquen la quota en els llocs de sortida, sinó en el conjunt de la llista, i això provoca el desequilibri, si la majoria de dones han quedat relegades a llocs d’improbable possibilitat de ser escollides.
En general, els partits de dretes no contemplen en els seus estatuts cap mesura per a garantir la presencia de dones en les institucions, mentre que sí ho fan els d’esquerres.
La irrupció de VOX com a tercera força política a les Corts ha perjudicat encara més l’equilibri de gènere. Al Congrés 52 escons obtinguts pel partit ultradretà només 14 són dones, el 27%.
El PP s’ha situat en el 44,3%, de 88 escons (39 dones). I, la caiguda de Ciudadanos ha beneficiat en aquest cas que obtingui la paritat, dels 10 escons, 5 són dones. El PSOE, a més d’aplicar el sistema cremallera i contemplar la democràcia paritària, inclou en llista 2 o 3 dones seguides, com ha fet últimament. Això ha servit per obtenir la igualtat de gènere, dels 120 escons, 60 són dones.
Podemos, a més del sistema cremallera, modifica la quota de la llei a un mínim del 50% de dones i els seus estatuts estableixen que “sempre la meitat dels candidats han de ser dones”. Fet que ha permès superar la paritat: dels 35 escons que ha obtingut Unidas Podemos, 18 són dones, el 51,4%. Aquesta xifra és superada per ERC que, amb els seus 10 escons, arriba al 53,8% de dones.
Altres fets que compliquen i impedeixen que la representació de les dones a les Corts sigui paritària són causa del sistema electoral, ja que en les circumscripcions electorals petites només tenen possibilitats de sortir els caps de llista, que majoritàriament són homes. Caldria, per tant, promoure per discriminació positiva les dones a caps de llista i primers llocs de les candidatures.
En el cas del Senat encara és més difícil la paritat, ja que en la majoria de demarcacions electorals es trien 3 persones, el que suposa 2 d’un gènere i 1 de l’altre en les llistes. A més, com l’elector pot triar noms entre les diferents llistes, depèn també del ciutadà que hi pugui haver un major o menor equilibri.
Les xifres demostren, doncs, que encara queda molt per fer, per arribar a la igualtat, en la representació i en els càrrecs de les Corts. Però també calen moltes reformes per a garantir la paritat en la resta d’Institucions i en la resta d’àmbits: administratius, econòmics, laborals, educatius, científics, socials, esportius…
El sistema patriarcal ha mantingut i manté les dones allunyades de l’esfera pública. Per això, organitzacions com ONU Dones, posen de manifest en els seus informes anuals que els països que apliquen quotes i sistemes de discriminació positiva són els que més avancen en garantir, no solament la igualtat numèrica, sinó també la equitat social i política. També ha quedat demostrat que una major representació de dones als Parlaments assegura l’avenç en les reformes de lleis discriminatòries i un augment en la inversió en àrees claus com la salut, l’educació i la protecció social.
Avui més que mai els grans reptes de la humanitat i del planeta, cada cop més complexos, necessiten de la participació de les dones i de la seva presa de decisions, com a mínim en plena igualtat.
Catalunya Plural, 2024 
