A Horta es produeix la contradicció entre allò concentrat a determinats punts clau i la immensitat dels seus territoris. De mica en mica, amb el plaer de la lentitud, s’avança envers un anar-se’n del seu nucli central, permetent observar millor el creixement de la zona, cimentat a partir de 1865, quan s’inicià la parcel·lació urbanística de Can Mariner, inaugurant-se l’edificació per a omplir l’espai de finques i oblidar, com si estiguéssim a un videojoc, el verd per a omplir-lo de totxo, amb la virtut de contemplar el cel.
Sóc al carrer d’Horta; he deixat enrere tot l’entrellat d’auxili social filat durant la dictadura i la restauració democràtica. Abans d’arribar a aquest camí hi ha un efecte visual, doncs les línies rectes amb murs al fons mai permeten sospitar l’avenir, en aquest cas una senda zigzaguejant, i he de confessar la meva obsessió no tan recent per preguntar-me mil detalls quan trobo aquestes formes a partir de la consciència de trobar-me entre torrents, indici indubtable indici del perquè d’aquests atributs a les nostres petjades.
El carrer d’Horta té forma d’ela, i aquesta part primigènia seria el seu pal inferior, si bé qualsevol podria dir el contrari. És solcat per casetes baixes de poble, de diferents èpoques i estils, com xiuxiuegen les façanes, i fins i tot hi un moment de desviament envers altres paratges.
Mentre el passejo em fixo a les seves petites minúcies. Sempre m’ha cridat l’atenció el pàrquing Eivissa, apartat de la uniformitat de les construccions i més enfonsant en relació al conjunt. Trobar un lloc d’aparcament massiu a Barcelona sempre condueix, mai millor dit, a la possibilitat anterior d’un cinema, i aquí és ben senzill confirmar-ho.
El 1928 s’estrenà el recinte, amb capacitat per a mil espectadors. Acollí mítings polítics i sempre es veié envoltat, de forma indirecta, en successos escabrosos de crònica negra. Ho explica molt bé Roberto Lahuerta Melero al seu sensacional Barcelona tuvo cines de barrio, una de les perles ocultes sobre la historiografia quotidiana de la Ciutat Comtal.
L’any 1924 Luis Rey Pedrosa anava en taxi després de recollir la recaptació del cine Horta; li dispararen des d’un altre automòbil per a robar-li els diners, set-cents pessetes, de les quals quatre-centes corresponien a la venda d’entrades. Mai enxamparen els responsables.
Molt més tard, pel febrer de 1961, es cometé un crim vora el Manicomi de Sant Andreu. Després de pistes relacionades amb partides de dominó i borratxeres l’assassí fou detingut durant una sessió nocturna al cine hortenc. El local tancà el 1969 i trigà anys en transformar-se, fins i tot celebrant-se un acte polític del PSUC amb motiu del seu quarantè aniversari, l’any 1976. Menciono totes aquestes anècdotes per la màgia de la Història a llocs on el present la condemna a passar desapercebuda malgrat la proliferació del passat.
Podria dir-se el mateix d’un altre indret d’aquest recorregut, una de les quatre torres d’aigua de la mina de Can Travi, una masia del segle XVIII propietat de la familia Simió, dedicant-la a l’agricultura i a la criança del bestiar. Avui és un restaurant de cuina casolana catalana al costat del Pavelló de la República. Allò interessant de la seva mina és la particularitat de realitzar un passeig pel barri a partir de les seves torres d’aigua, repartides durant un quilòmetre i mig. Poden admirar-se als carrers de Cartellà, Sant Pere i Miquel, així com a la plaça de les Masies i, no es sorprenguin, al carrer d’Horta.
Aquestes verticalitats servien per a emmagatzemar líquid element; a l’actualitat encara el subministren als veïns de la zona. A la resta de la capital catalana podem donar amb altres mostres, com a l’interior d’illa de l’Eixample conegut com la piscina, i també al Poblenou, famosa per una llegenda tràgica pel suposat suïcidi del seu impulsor quan comprovà com l’aigua no s’aconseguia canalitzar bé, mesclant-se amb la salada del mar fins a impulsar un espectacular salt des del cim de l’ingeni construït per Pere Falqués, arquitecte municipal de Sant Martí a la fi del Vuit-Cents.
Vaig endavant i arribo a una espècie de cruïlla. La vista s’atura a dos reclams. A l’esquerra hi ha un porticat, a revalorar. El centre s’ocupa per la casa que acull al seu lateral esquerra el Bar Quimet. Si amplio la perspectiva cap a la dreta ingresso als dominis de Can Mariner. Les fonts insisteixen amb l’aigua i daten l’any 1886 el procés de canalització per part de la companyia Dosrius, amb seu al Guinardó, més concretament a una alçada benèfica des d’on és fàcil imaginar una distribució per a tot el pla urbà.
Toca pujar. Esperaré a fer-ho. A l’antic emplaçament de l’escorxador existeix des de la postguerra un immoble de la Caixa, amb un vistós campanar. Mantindrem el misteri una mica més. A l’altra banda hi ha la masia de Can Mariner, convertida en biblioteca municipal en un brillant operació per a culturitzar l’entorn mentre es protegeixen joies patrimonials. Com bé sap el lector no sempre és així, de fet, cada cop és menys freqüent.
Em crida l’atenció un raconet. És el carrer Baix de Mariner, a vessar de fulles tardorals, copsat pel silenci. Li faig una foto i no m’atreveixo a penetrar el seu interior, equivocant-me per complert, doncs al no fer-ho no puc afirmar si és un cul-de-sac, si bé la intuïció ho desitja. A una de les seves casetes, Cal Xicus, veieren la llum els Lluïsos d’Horta, una de les entitats més dinàmiques de l’antic poble. Res ho recorda, i així s’enterra, perquè pot ser molt lloable documentar-se, però és molt més efectiva una placa, costa pocs calés i brinda la memòria a la totalitat.
Catalunya Plural, 2024 
