Hi havia molta por que a què es produís un “tamayazo” – nom que rep el transfuguisme, després que el diputat Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez canviessin la direcció del seu vot a l’Assamblea del 2003, impedint que el socialista Rafael Simancas es convertís en president de la Comunitat de Madrid–. Tot i que Santiago Abascal es referís al Tamayazo com a “ataque de dignidad”, diputats i diputades del PSOE havien denunciat haver rebut centenars d’amenaces durant els darrers dies per tal que canviessin la direcció del seu vot. Tal era la por que això succeís, que la nit anterior de la investidura, ERC i Bildu, després de mantenir converses amb el PSOE, van acordar canviar sobre la marxa la seva abstenció per vots afirmatius si fos necessari. Els cops d’Estat, en aquest mil·lenni, prenen formes més sibil·lines. Però res d’això ha succeït i, per descans de la coalició d’esquerra i d’aquells que la van fer possible, a l’acabar la sessió ja podien afirmar que Pedro Sánchez és el nou president d’Espanya.
No es recorda, en la democràcia posttransició, un moment en què les “dues Espanyes” fossin representades al Congrés de manera tan evident i diferenciada. Ja no només per l’arribada del neofranquisme de VOX, sinó per la capacitat d’aquests darrers de marcar la línia de la dreta del PP i d’un C’s que respira el seu últim alè. Durant el transcurs d’aquests dies de sessions d’investidura els discursos del líder dels populars ha rivalitzat amb la pitjor dreta institucional que ha existit en democràcia. Ja no són la dreta conservadora fossilitzada de l’era Rajoy. Sota el lideratge de Casado han redoblat l’aposta i s’han convertit en un partit reaccionari. Explícitament de dretes, tan de dretes com per rivalitzar amb Santiago Abascal.
En el seu discurs en l’última de les sessions d’investidura començava lloant la figura del Rei, peça estructural que frena l’evolució territorial i democràtica d’Espanya, i que, en aquests temps, ha quedat més clar que mai quins són els interessos que representa. Després, saltava directament a agitar el fantasma del terrorisme, per a vincular-lo directament amb l’independentisme. Monarquia, terrorisme, unitat territorial. El que ha sostingut la pitjors de les dretes sempre, la llosa contra la qual haurà de lluitar aquest govern. VOX i la CUP, Partit Popular i Unidas Podemos: les dues Espanyes tornen a estar a flor de pell.
Cal recordar que aquest PSOE – i, per tant, aquest nou govern que neix avui – no és el representant de l’Espanya “altra”: federal, fraterna i plurinacional. El PSOE representa l’Espanya “entre dues” sortida de La Transició, aquella que va escapar d’allò vell però que no va poder arribar a allò nou. El PSOE és el garant del sistema, i ho és més avui que mai perquè el Partit Popular, que suposava que era el seu aliat en aquesta defensa de l’Espanya entre-dues, ha decidit tornar a la primera frase. Però davant d’un discurs furibund de la dreta que ens transporta a un escenari guerracivilista, el nou govern es defineix sota una proclama històrica: no passaran.
El millor govern dels governs possibles
En moments puntuals en què el terme mitjà ha quedat buit de contingut, els bàndols es defineixen de manera nítida entre dos pols diferenciats; en aquests moments escollir entre dos és una qüestió de principis. Si els principis són el feminisme, la igualtat d’oportunitats, la plurinacionalitat i la resistència antifeixista, aquest és el millor dels governs possibles. Un govern amb una agenda feminista que promet, entre altres coses, equiparar per llei els permisos de paternitat i maternitat, retribuïts i intransferibles a l’arribar al 2021 – així com la creació d’una Oficina Estatal de lluita contra la discriminació de gènere.
Un govern que promet avançar en la progressivitat fiscal, ampliant, per exemple, del 15% a 18% l’impost de societats a les entitats financeres i a les empreses d’hidrocarburs, o, com ja han avançat, afegir un nou tram de tributació de l’IRPF per rentes superiors als 130.000 euros. Un govern que vol acabar amb els aspectes més lesius de la reforma laboral i derogar la Llei Mordaça, una de les lleis més vergonyoses i lesives pels drets fonamentals que es recorden. I tot i això, aquest govern es quedarà massa curt en algunes coses. Però tenint en compte la correlació de forces actual, per algú que es diu d’esquerres, aquest és el millor dels governs possibles.
Aquest és també el triomf d’Unidas Podemos. Un partit que té tants anys com dits d’una mà i que, a partir d’avui, ocuparà tres ministeris: el d’Igualtat, per Irene Montero; Treball, per Yolanda Díaz; i Universitat, per Manuel Castells, aquest últim en representació dels Comuns. Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, tindrà el Ministeri de Consum. El partit liderat per Pablo Iglesias, que ocuparà la Vicepresidència segona de Drets Socials, ho ha aguantat tot i més: des de la campanya de desprestigi dels mitjans de comunicació fins a l’actuació de les clavegueres de l’Estat, passant, també, pel munt d’errors propis que els ha costat la pèrdua d’importants dosis de suport i il·lusió que van generar en un principi. En la seva intervenció a la tribuna, pronunciava una frase que està al cor dels interessos de la formació morada: “No hay libertad si no se llega a fin de mes”. Aquesta és, també, la seva victòria.
Catalunya, sempre Catalunya
Si bé és cert que a gairebé tots els racons de l’Estat aquest és el millor dels governs possibles, Catalunya sempre és diferent. Una anàlisi que vulgui comprendre l’actual situació d’Espanya i l’excepcionalitat d’aquest govern de coalició ha de passar necessàriament per comprendre la realitat catalana. Catalunya serà o no un Estat independent en el futur, però les seves dinàmiques polítiques són les d’un Estat independent: pensa diferent, parla diferent, sent diferent. I tot i això, per molt que l’independentisme digui voler-se desprendre d’intervenir en la política espanyola, el que passa a Catalunya produeix efectes a la resta d’Espanya. Tot el camí que ha portat fins al dia d’avui, començant per la moció de censura que va fer caure a Rajoy fins a l’arribada del primer govern de coalició en la història del país seria inexplicable sense la història pròpia de la política catalana.
Espanya té un deute amb Catalunya. Aquest govern té un deute amb Catalunya. El govern de Rajoy va judicialitzar el conflicte i va polititzar-lo per a treure’n rèdit polític. Un pastís que es va repartir entre la dreta i, també, cal recordar-ho, entre importants sectors del Partit Socialista, que no van dubtar en adoptar el discurs de l’odi contra Catalunya. És per això que des d’una part de Catalunya el que succeeix avui no s’analitza des del prisma dels eixos diferenciats de dreta – esquerra, feminisme – patriarcat i, finalment, feixisme – antifeixisme, sinó des de la ja gairebé eterna lluita per l’hegemonia de l’independentisme català.
No és ara el moment d’inspeccionar la rocambolesca història del processisme i les seves mil i una tombarelles. Però la investidura de Pedro Sánchez certifica, d’una vegada i per totes, el canvi de rols entre ERC i els posconvergents de JXCAT. En la història d’Espanya i les nacions que la conformen, ressona un altre símil històric: les eleccions del 16 de febrer de 1936 a les que ERC va decidir formar part de la coalició d’esquerres del Front Popular, mentre que la Lliga Catalana, dels quals l’espai convergent n’és hereu, van decidir no formar-ne part. ERC ha decidit donar suport a a un govern d’esquerres tot i saber que, aquí, mitjans i sectors poderosos de la dreta catalana els acusaran (ja ho fan, de fet), de traïdors.
Però ERC ha preferit ser coherent amb la seva història i fer de mur davant l’amenaça que suposa la dreta neofranquista. Però és que, mirant-ho des d’aquesta perspectiva, Junts per Catalunya també ha sigut fidel a la seva història. El que passa és que aquesta història, per molt que s’emboliqui amb l’estelada, té uns altres colors.
El pacte d’investidura entre el PSOE i ERC se sosté en una fràgil promesa i queda recollida en un document que no arriba a les dues pàgines: La Taula de Diàleg. Una Taula que, si bé no té cap altra funció que la seva pròpia existència, serà l’element més important perquè la legislatura pugui sobreviure. El suport emocional que pugui tenir ERC no vindrà de Catalunya. La lluita per l’espai independentista no dóna treva i tant els seus “companys” de govern com la CUP criticaran, de manera reiterada en el temps, com la seva traïció ha allunyat a Catalunya de ser alliberada.
Qui sostindrà ERC seran aquells que, sense ser catalans, volen el mateix pels seus pobles que el que volen els republicans: Bildu, BNG i, en part, el PNV. Aquí, d’alguna manera, s’hi troba a faltar la CUP. No cal entrar en la demagògica acusació que, per compartir la mateixa direcció de vot que VOX, aquests, a final del dia, actuen de la mateixa manera. No és una comparació que gaudeixi d’un mínim de qualitat analítica, i mereix ser ubicat en el terreny dels sempre interessats atacs partidistes. Ara bé, aquesta comparació sí que comença a cobrar sentit en el moment en què es compara el vot negatiu de la CUP amb l’abstenció de Bildu – essencial perquè aquest govern tiri endavant. Dues formacions germanes pel que representen, tant pels seus discursos, com pels seus respectius electorats, però que han decidit actuar diferent en aquest moment històric.
Avui s’inicia una nova etapa per a Espanya. En un context d’excepcionalitat neix un govern fruit d’aquestes mateixes circumstàncies excepcionals. L’oposició començarà a partir d’ara a titllar-lo de govern il·legítim. Aquells que sempre diuen emparar-se en llei sempre busquen saltar-se-la quan no els beneficia. Amb tot, Sánchez no podrà sobreviure fent només equilibris. Se li requerirà valentia i portar al PSOE a l’esquerra de les seves possibilitats. La tasca que té d’ara endavant és monumental. Compte, aquesta vegada sí, amb unes companyes de viatge que representen l’altra Espanya, l’esperança de fer els passos que aquest país ha de fer. També per Catalunya.
Catalunya Plural, 2024 
