Els darrers dies hem viscut moltes imatges intenses al Congrés dels Diputats. Una d’aquestes, però, no hauria de passar per alt: Echenique ocupant un espai que no està destinat als diputats i diputades.
Les persones amb diversitat funcional habitualment han d’ocupar espais i fer accions fora dels llocs i les formes normalitzades i sense igualtat d’oportunitats. Als cinemes han de veure pel·lícules des de la primera filera, on ningú no vol anar; en alguns estadis esportius només poden accedir a la zona de joc, sense poder seure a la grada amb la companyia de qui ells han triat; al metro han de passar per portes ‘especials’ i demanar permís per entrar-hi prenent un botó d’emergència perquè els obrin; i en molts establiments han de fer ús dels lavabos que també serveixen com a magatzem.
Fins i tot hi ha qui prefereix universalitzar la idea que els nens i nenes amb discapacitat han d’anar sí o sí a una escola ‘especial’ i que no és possible fer escoles per a tothom. També hi ha qui pensa que la millor idea és que hi hagi espais laborals exclusius per les persones amb diversitat funcional com a única possibilitat laboral i, ja que estem aprofundint en la idea de segregació, també hi ha lobbies que apostarien per generar macroresidències perquè hi visquessin totes les persones amb discapacitat física ben apartades de la possibilitat d’una vida digna, normalitzada i escollida per elles.
Malauradament moltes d’aquestes idees encara estan impregnades al nostre país, malgrat haver fet passos importants en matèria d’accessibilitat i de normalització de la diversitat humana. Però els marcs legislatius deixen ben clara la idea que un lloc accessible és aquell que comporta una situació, entre altres característiques, tan normalitzada com sigui possible.
He arribat a presentar un llibre sobre accessibilitat a la universitat en un espai on la coordinadora del llibre no va poder adreçar-se de forma normalitzada als assistents perquè la megafonia només es trobava en una tarima segregadora de cossos no normatius
Així que, tornant al Congrés, cal que es facin les remodelacions que convinguin perquè tots i totes les diputades ocupin els mateixos espais. Perquè estar enmig de la sala no és normalitzador. És més, si aquesta situació s’allarga, serà l’excusa perfecta pels qui alimenten la idea de segregació per activa o simplement perquè no fan la feina que han de fer per evitar que això succeeixi.
Estar uns anys de manera constant amb un plànol televisiu com el que hem vist normalitzarà el fet que no s’hagin fet suficientment còmodes i accessibles els escons perquè qualsevol persona, sigui com sigui la seva manera de funcionar, realment pugui arribar a ser diputat al Congrés i exercir la seva tasca de manera realment normalitzada i en igualtat d’oportunitats.
Tot plegat és molt simbòlic. I no només passa en aquest cas. Al llarg dels anys he assistit a espais on participaven estudiants universitaris amb discapacitat i una de les queixes habituals és que no poden accedir a les tarimes de les aules. Perquè aquell és un espai de privilegi pels oradors, per les persones que en saben i que s’adreçaran a la resta de la classe, però només si funcionen d’una manera determinada i tenen l’habilitat física de pujar a la tarima. La resta, les persones amb diversitat funcional, s’han de conformar amb un espai més baix i metafòricament ben segregador.
Personalment he arribat a presentar un llibre sobre accessibilitat a una Universitat en un espai on la coordinadora del llibre no va poder adreçar-se de forma normalitzada als assistents perquè la megafonia només es trobava en una tarima segregadora de cossos no normatius. També he presenciat presentacions de manuals sobre accessibilitat que tampoc no van tenir en compte totes les persones a l’hora de preparar l’acte; he viscut presentacions de formacions sobre discapacitat que es feien en espais no accessibles; i he vist com l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona promou activitats en espais que no són accessibles, malgrat que tècnicament sigui viable que ho siguin i malgrat els advertiments que els fan per ser còmplices de la situació excloent en ple segle XXI.
Fins i tot he vist lluitar des del seu jurament del càrrec a l’exsenadora Virginia Felipe, imatge que va fer la volta al món com una de les més emocionants que s’ha donat al Senat. I després d’aquell dia va continuar la lluita perquè totes les persones amb diversitat funcional puguin tenir una vida normalitzada, amb igualtat d’oportunitats i sense haver de demanar permís per qualsevol acció de la seva vida quotidiana.
Sra. Batet i Sr. Iglesias, el que succeeix en un lloc com el del Congrés dels Diputats té un impacte en la mirada de milions de persones. I si veiem, durant anys, una persona amb discapacitat en un espai segregat normalitzarem i tindrem l’argument i excusa perfectes perquè la gent pensi que aquest tracte és ‘normal’ i acceptable.
Catalunya Plural, 2024 
