Mor Enric Molina, protagonista de la pel·lícula ‘Sense sostre’

Una conversa amb Enric Molina, actor i Xesc Cabot i Pep Garrido, directors de ‘Sense sostre’

La pel·lícula Sense sostre es va estrenar el 20 de desembre als cinemes Girona de Barcelona i l’han projectada ja a un bon nombre de sales. En algunes projeccions els directors, Xesc Cabot i Pep Garrido, i el protagonista, Enric Molina, han intervingut en debats posteriors. Molina, que té 53 anys, ha estat ell mateix un ‘sense sostre’ durant sis anys. El film explica la història de Joan, un home que dorm al carrer, a Barcelona, acompanyat pel seu gos Tuc. Els seus directors la defineixen com “un gest: el de posar la mirada sobre allò que preferim no veure, el de llançar llum sobre realitats –potser monstruoses, però profundament humanes- que, a força de ser ignorades, han deixat d’existir per nosaltres. El gest de fer visible l’invisible”. Parlem amb tots tres.

La gestació de Sense sostre ha estat complicada. Quan vau començar a pensar-la i com ha evolucionat fins a tenir els 99 minuts projectats?

Pep Garrido [P.G.]: Xesc i jo treballem sempre d’una forma en què les pel·lícules no segueixen un procés lineal. I Sense sostre no ho ha estat en absolut. Han passat moltes coses alhora, que al final han acabat donant aquest resultat. Després del primer documental que vam dirigir junts, vam acabar molt entusiasmats amb coses que havíem descobert, obsessions artístiques que havíem retrobat i amb la voluntat de seguir treballant junts. Arran d’això vam crear Atiende Films. Aleshores ens vam creuar amb els còmics de Miguel Fuster, que ens van semblar monumentals i que estan en la base de Sense Sostre.

Vam parlar amb ell i vam fer una primera versió del guió semblant als seus còmics sense que fos una adaptació. Vem anar a veure els espais del còmic, com és un alberg, com és la gent que hi treballa… Miguel Fuster ens va proposar que anéssim a Arrels, l’entitat que el va treure del carrer i de la beguda. Vam anar-hi, amb tan bona fortuna que en aquell moment estaven fent uns tallers de teatre amb voluntaris, usuaris, gent que havia viscut al carrer. Eren grans actors i actrius, tenien la mirada, la pell, el rostre, el bagatge. Entre aquesta gent hi havia una persona increïble, que és l’Enric Molina.

Enric, com va anar el primer contacte amb Xesc i Pep?

Enric Molina [E.M.]: En principi havia de tenir un paper secundari però finalment em van proposar si m’agradaria fer de protagonista. I jo encantat de la vida. Vaig estudiar art dramàtic quan tenia 17 anys i la meva il·lusió de sempre era fer una pel·lícula. Amb els tallers de teatre ja em trobava realitzat. Simplement el mig minut d’aplaudiments ja és gran. Fer una obra, preparar-la i estudiar el personatge m’agrada molt. Imagina’t fer una pel·lícula!

Com va ser el rodatge?

Pep Garrido i Xesc Cabot [X.C]: Va durar divuit dies repartits en tres setmanes, el mes de març. Va ser molt exigent. Feia molt fred. El personatge d’en Joan té seqüències molt dures. Era una interpretació que tenia més de físic que de psicològic. Estàvem convençuts de l’aposta però acollonits de si arribaríem tots tres al final. Va ser una bona travessia. Hivern i de nit. El fred havia d’estar present a les imatges.

Enric, què pots explicar del per què vas viure sis anys sense sostre i de com te’n vas sortir?

E.M.: Vaig agafar un camí incorrecte quan era jove, vaig tontejar amb coses i no ho hauria d’haver fet, amb males amistats, els meus pares es van separar… La coincidència de tot plegat em va portar al carrer. Al principi vaig anar a cases okupes. Les anaven tancant, venien els Mossos i ens feien fora. Havies d’anar a una altra casa okupa. I, al final, vaig decidir posar-me sota un pont amb més gent, al parc de Marina, dins les arcades de l’Estació del Nord. Fa uns cinc anys que n’he sortit.

En va sortir gràcies a Arrels Fundació

E.M.: Van venir i em van explicar que ajudaven la gent sense sostre. Hi anava pels serveis de dutxa, de canvi de roba… Vaig començar a creuar-me amb la gent de la Fundació. Es van assabentar que cobrava una pensió per malaltia dels nervis i em van proposar d’entrar en un pis, encara que fos amb més gent, i amb la possibilitat d’acabar vivint sol. I m’hi vaig encaminar.

Per què Sense sostre és una pel·lícula de ficció i no un documental?

P.G.: Hauríem pogut fer un documental però no ens interessava abordar el tema des de la sociologia, tot i que tenim clara la diagnosi. Vivim en un sistema que expulsa la gent i en què la solució passa per la voluntat política per canviar la forma de viure. Políticament estem molt posicionats però la ficció té un poder que el documental no té i és la possibilitat de situar-se dins l’ànima d’un personatge, de singularitzar-lo.

El sense sostre té un nom i un cognom. Podem rodar peripècies i estar a una distància del personatge que et permet la ficció i la construcció. La frontera entre ficció i documental és bastant artificiosa. A totes les pel·lícules hi ha un component documental innegable simplement per estar filmades al món i a tots els documentals hi ha un element construït. Per nosaltres era molt important poder fer certs rodatges amb persones que ja no estaven al carrer, que ho revivissin i poder assistir a una pallissa, un retrobament amb la família, amb el pare, a converses entre amics…

Molts espectadors es deuen plantejar si Sense sostre és una pel·lícula biogràfica d’en Joan

X.C.: Quan presentem la pel·lícula ho expliquem ja d’entrada. A la pel·lícula hi ha fragments de vida de molta gent que ens han explicat. Però és una ficció i és molt important que s’entengui quin és el tipus de feina que fa l’Enric com actor a la pel·lícula, l’argument de la qual és lluny, fins i tot, de la seva pròpia experiència al carrer. Hi ha coses que passen a la pel·lícula que li han passat a d’altres persones però no a ell. No tot té a veure amb la seva vida.

A tu et van arribar a apallissar mai al carrer, Enric?

E.M.: Apallissar, no. Vaig tenir una escaramussa però no em van posar tant a caldo com a la pel·lícula.

X.C.: En canvi, nosaltres hem parlat amb gent que ha perdut un ull per una pallissa. O amb una persona que va estar dos anys molt malament per una altra. Hi ha gent que s’ho ha passat molt malament per culpa de pallisses. Per això volíem que n’hi hagués una a la pel·lícula. A Barcelona passa moltíssim. És una ciutat molt més agressiva del que sembla amb la gent que està al carrer.

Heu gravat a persones sense sostres reals o tots els qui apareixen són actors o persones que han estat dormint al carrer temps enrere però que ara ja no ho fan?

P.G. i X.C.: Ningú vivia al carrer al moment de la gravació. Era una frontera moral que no volíem creuar. Hi ha una seqüència que vam rodar dins d’Arrels, en un àpat, on hi havia usuaris de la Fundació i és possible que algun d’aquests figurants visqués al carrer. Dels actors, ningú. Imagina’t fer un rodatge amb una cinquantena de persones envoltades de càmeres, acomiadar-se i que se’n vagin a dormir sota un pont. No és el tipus d’exercici que volíem fer.

Voleu fer arribar algun missatge concret als espectadors?

P.G.: No hi ha missatge. No volíem fer moralina, posar-nos sentimentals, paternalistes o pamfletaris. Volíem deixar molt espai a l’espectador. Que acabés transformat i que pensés com i des d’on reconstruir-se. Si féssim sermons seríem absolutament injustos amb la idea de cinema que tenim. No volem donar cap missatge. La pel·lícula no només parla de la gent que viu al carrer, sinó de tots nosaltres, de les coses que realment són importants, de fins on estem disposats a arribar i quins són els nostres límits. I també de quin és el sentit últim de la vida i de l’amor. És una pel·lícula d’amor. Ens diuen que la propera pel·lícula no sigui tan dura i nosaltres diem que aquesta és la pel·lícula màxima d’amor.

X.C.: El personatge fa una odissea per retrobar-se amb algú quan ja arriba tard. Més amor que això no sé què pot haver-hi.

Teniu una idea de com caldria fer front a la qüestió dels sense sostre?

E.M.: La gent ens pregunta què pot fer. Com a mínim, dignar-se mirar-los als ulls i preguntar què els passa, si tenen fred o gana, interessar-se per ells. No només per la moneda que puguis donar. Si t’apropes i li preguntes si vol una manta o un cafè amb llet, l’endemà, quan es llevi, aquest petit gest dóna força per aguantar un dia més.
Parleu de la invisibilització…

E.M.: És dur haver d’aguantar que passi gent pel teu costat sense mirar-te, giri la cara o vagi més de pressa. No els robaran el bolso. De vegades, els pitjors delinqüents van molt ben vestits.

Tu demanaves caritat, Enric?

E.M.: Sí. Hi havia dies que anaven millor que d’altres. Però el més dur, a més del mal de viure al carrer, és haver d’escoltar que et diguin que el que hauries de fer és treballar.

S’ha de donar diners a la gent que en demana?

E.M.: Jo no sóc qui per dir-li a la gent què ha de fer. Ja som grandets.

Agraïes que te’n donessin?

E.M.: Sí, clar. El món funciona amb el poder dels diners. Tant tens, tant vals. Amb cinc euros pots comprar una barra de pa i fuet i ja tens l’entrepà del matí i el de la nit. Hi ha organismes que t’ajuden, reparteixen menjar calent i amb això fas la vida.

Quan se surt del carrer és de forma definitiva o hi ha risc de tornar a caure-hi?

E.M.: No sé. No és que no m’ho plantegi, però intentaré per tots els mitjans no tornar a caure-hi.

P.G.: De vegades dius que el carrer es porta sempre a sobre, que no et deixa mai.

E.M.: Vulguis o no, no és una llosa, sinó una experiència que has viscut. No pots dir mai que ja tens el futur solucionat perquè potser tens un treball de conya però l’empresa fa suspensió de pagaments i et trobes que no tens per pagar el lloguer. I què fas? Hi ha gent que pot recórrer a algun amic o familiar, però i si estàs sol o amb la teva parella…Mil coses. No puc predir el futur perquè no sóc cap savi.

X.C.: El pitjor és aquesta sensació d’invisibilitat: molt sovint s’agraeix més preguntar com estan, si volen una manta o el simple contacte humà, que no pas rebre una almoina. Que no els tractin com a part del mobiliari urbà. És el gest de la pel·lícula, que tracta d’en Joan, un sense sostre interpretat per algú que ha viscut al carrer i que acaba generant la mateixa empatia que el protagonista d’una pel·lícula qualsevol.

És un gest que posa de manifest una esquerda. L’esquerda que hi ha al sistema de qualsevol societat que funcioni de manera mercantil i que permet que passin aquestes coses. Però aquesta qüestió està en un altre pla de la pel·lícula. No pretén ni moralitzar ni dir a la gent què ha de pensar o fer sinó posar-hi el focus d’atenció, la llum.

P.G.: Hi ha gent que ens escriu i ens diu que quan es troba amb gent que viu al carrer ja no se la mira de la mateixa manera i és capaç de veure-hi una persona. Per nosaltres és un èxit brutal, aconseguir l’empatia, posar-se en el lloc de l’altre.

X.C.: És un procés d’adquirir coneixement sobre una realitat difícil, complexa i dolorosa i transmetre’l perquè pugui arribar el nostre apropament a una realitat.

Per què creieu que la gent passa de llarg quan veu una persona sense sostre?

P.G.: Hi ha de tot. Hi ha gent que passa perquè el menysprea o li fa fàstic. Però hi ha qui té vergonya, se sent incòmode. Pensa que si el mira li demanarà almoina i no n’hi vol donar. Ens interpel·la, perquè és una persona. La saludem i no per fer un gest de caritat. Si vas per la muntanya caminant i et trobes amb algú, el saludes. En canvi, al nostre món vivim sols i aquest tipus de solitud, en el cas de la gent que viu al carrer, és sagnant. Hi ha com una mena de frontera que fa que compartim espai però no compartim universos.

Algun deixarà d’haver persones sense sostre?

P.G.: Si seguim com fins ara acabarem tots al carrer. Serà la barbàrie.

E.M.: Cada dia n’hi ha més

X.C.: Mil dos-cents a Barcelona

P.G.: I ens trobem amb l’urbanisme hostil: què podem fer a les nostres ciutats perquè aquestes ‘deixalles humanes’ deixin d’embrutar els carrers? És un discurs que el pot fer anar qualsevol forma de feixisme. Aquella gent que diu que entén i se solidaritza amb els sense sostre però que no se’ls vol trobar quan porta els seus fills a l’escola.

Amb quins suports econòmics i logístics heu comptat?

X.C. i P.G.: TV3, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, l’Obra Social de La Caixa, la Diputació de Tarragona, l’Institut Català d’Empreses Culturals de la Generalitat, el ministeri de Cultura, la Fundació Catalunya Cultura, Intermón Oxfam i més de tres-centes persones que han cofinançat la pel·lícula a través d’una campanya de micromecenatge.

Arrels ha estat fonamental en tot el procés. Ens ha ajudat molt, ens ha obert les portes de casa seva, ens ha donat suport comunicatiu, ens ha permès conèixer usuaris, ens ha facilitat el procés de documentació i ens ha posat en contacte amb algunes institucions per aconseguir finançament. Més que grans fonts de finançament hi ha hagut petites aportacions de moltes institucions i entitats.

Quin recorregut tindrà Sense Sostre?

X.C. i P.G.: No sabem quan, però l’acabarem veient a TV3. Tenim la sensació i el desig que sigui una pel·lícula de molt llarga vida perquè no n’hi ha tantes com aquesta i els col·loquis són riquíssims. Ens l’estan demanant d’instituts, centres cívics, cineclubs… Genera molt debat, tot i que no dóna respostes. Planteja dubtes, qüestions molt importants en relació a les ciutats i el món on vivim. I tothom hi té coses a dir o a preguntar-se.

I, tu, Enric, què faràs?

E.M.: Aquest gener començo a preparar Sis personatges al Teatre Lliure.