No és senzill estar al dia de la situació política catalana i, encara menys, fer-ne prediccions. Això es deu, en part, a què la política mai està determinada, però sobretot a què el que passa en la política catalana depèn directament de les diferents batalles judicials que les defenses dels presos i exiliats polítics batallen en els diversos fronts – espanyols i europeus-. Així i tot, intentem fer una anàlisi de la política catalana després d’haver-se conformat govern a Espanya.
La decisió de la JEC de treure-li l’acta de diputat a Torra ha aconseguit, paradoxalment, reforçar el seu lideratge davant del Govern de la Generalitat. Si a ERC ja estaven mirant el calendari i es fregaven les mans en veure les enquestes, i Pere Aragonès es veia més a prop que tard a la Presidència de la Generalitat amb el suport dels comuns, ara la pressió per a defensar a Torra ha augmentat. Com més s’instiguin les causes judicials contra la situació dels presos i de les institucions catalanes, més difícil serà que la coalició de govern entre Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya es trenqui.
L’agenda de la política catalana passa per la lluita pel relat sobre la independència i la dialèctica de confrontació / seducció entre Catalunya i Espanya. Des d’aquesta perspectiva, ERC ha obtingut una “derrota” i JxCat ha obtingut una “victòria”. És important destacar que ambdós termes es descriuen sota la lògica de guanyar aquest relat.
La “derrota” d’ERC consisteix a haver contribuït a fer president a Pedro Sánchez. La “Doctrina Junqueras” s’ha mostrat útil per a aprofundir en la via jurídica dels presos i, alhora, internacionalitzar la causa del conflicte. Però, en canvi, és molt més difícil de ser explicada al gruix de la ciutadania, que no té ni el temps ni les ganes per a entendre’n la complexitat dels matisos.
Tant uns per la dreta (JxCat) com els altres per l’esquerra (CUP) han fet, a efectes pràctics, la “pinça” a ERC tot situant-los, una vegada més, com a traïdors
La dificultat que té ERC per a justificar el perquè de la seva decisió en la investidura a part del seu electorat no ve tant per la pressió que hagi rebut dels seus companys de coalició (que també) sinó pel fet que la CUP també hagi votat de manera negativa al Govern de Sánchez. Així, tant uns per la dreta (JxCat) com els altres per l’esquerra (CUP) han fet, a efectes pràctics, la “pinça” a ERC tot situant-los, una vegada més, com a traïdors.
Per altra banda, la “victòria” de JxCat rau en la negligència politicojurídica de la decisió de la Junta Electoral Central. La JEC s’ha convertit en una eina al servei del triumvirat format per PP-C’s-VOX per apartar jurídicament a rivals polítics, contribuint, encara més, a polititzar institucions que haurien de ser neutrals. La judicialització de la política, tant com la politització de la justícia, consisteix en això: apoderar-se, ja no políticament, sinó “partidísticament” les institucions judicials.
En aquest sentit, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan que nomena els membres del Tribunal Superior de Justícia, disposa ara d’una majoria favorable als interessos de la dreta-ultradreta. La reforma dels membres del CGPJ, que s’hauria d’haver iniciat la passada legislatura, s’ha d’efectuar per una majoria qualificada de tres cinquenes parts al Congrés i al Senat. Al Partit Popular, conscients que compten amb una majoria conservadora de membres que els representa, han decidit continuar bloquejant-la. L’obstruccionisme, com a eina política, també forma part de la politització de la justícia.
A causa d’aquesta decisió, Torra guanya en legitimitat davant d’una decisió – la de la JEC – que és més política que legítima. Defensar a Torra s’ha convertit en un símbol de defensa de les institucions catalanes davant de les ingerències d’una part de l’Estat controlada per la dreta espanyola. Alhora, el (nou) President Sánchez, conscient que no és moment per pressionar l’independentisme del qual depèn per sobreviure i aprovar els pressupostos, ha reconegut a Torra com a President de la Generalitat i interlocutor vàlid per a iniciar el diàleg pactat amb ERC. Una altra petita victòria per a Junts per Catalunya.
Per últim, hi ha un altre front extra que podria fer (recordem, sempre des de l’anàlisi de la lluita pel poder) que Junts per Catalunya sumés una victòria, més important si és possible. A hores d’ara, Puigdemont està pendent del suplicatori del Parlament Europeu. El suplicatori és un requisit procedimental en el qual el poder judicial (en aquest cas, el Tribunal Suprem) demana permís al poder legislatiu (el Parlament Europeu) perquè estudiïn revocar la immunitat de Toni Comín i Carles Puigdemont perquè aquests puguin ser jutjats: una immunitat que se’ls hi va atorgar de forma retroactiva a casa de la “Doctrina Junqueras”. Això vol dir que el Parlament Europeu haurà de celebrar una votació sobre la qüestió catalana, fet que, ja de per si, és un “èxit” del qual es beneficiarà Junts per Catalunya més que ERC, en tenir la capacitat de fer-ho visible. Tot i això, i tenint en compte la composició del Parlament Europeu, el revocatori amb gairebé absoluta certesa tirarà endavant, traient-los-hi la immunitat que recentment han adquirit Puigdemont i Comín.
Així que, ara per ara, qui domina els temps de la coalició entre JxCat i ERC són els primers, essent, per tant, els qui controlen l’agenda de la política catalana. Però veient la volatilitat dels temps actuals i el gruix de causes judicials encara per resoldre, no seria sorprenent que, més tard que d’hora, la situació es tornés a invertir.
Catalunya Plural, 2024 
