Nascuda a Alcoi el 1943, encara que establerta a Barcelona, Isabel-Clara Simó era abans que res una gran conversadora, a la qual li encantava parlar i discutir de qualsevol tema, inclosa la literatura. Potser per això des del primer moment buscava eliminar el pedestal en el qual els alumnes solen col·locar als grans autors i renunciava no només a l’estrada i la taula (parlant als seus interlocutors des del pati de butaques, de peu), sinó que també restava mèrit a la seva àmplia col·lecció de premis: “els Països Catalans som petits i per això ens toca un premi a cada autor de tant en tant. Quan ja els tens tots… et mors”.
“La literatura no serveix per a res, no té un sentit utilitari. Escrivim perquè ens proporciona plaer i aquest ha de ser també el motiu per llegir”. Una afirmació que estenia a la pintura, a la música o al cinema. Cal gaudir, però per a això cal educar prèviament la nostra oïda, la nostra vista o el nostre sentit de la lectura. Una cosa que, en definitiva, permet a l’espectador (lector) poder triar entre diferents opcions: “però si no hi ha una educació prèvia, aquesta elecció no existeix”. Apologia del plaer, però sense excloure la formació. Així, la literatura pot ser un element de companyia, però ha de proporcionar plaer al lector, un plaer que no té per què coincidir amb les apreciacions de la resta de públic, els crítics o fins i tot el mateix autor.
Sovint, Isabel-Clara Simó, recordava les paraules de Jean Paul Sartre: “un llibre no està acabat fins que és llegit per algú. En aquest moment es crea un pont màgic entre l’escriptor i el lector, que aporta la seva pròpia interpretació del que ha llegit, una interpretació tan vàlida com la de l’autor mateix, perquè una cosa és el fet de voler escriure i una altra el que realment ha escrit”. Arribats a aquest punt, en què la lectura, que necessàriament implica un esforç, proporciona plaer al lector, és quan s’arriba a distingir una bona obra d’una dolenta. Dit per les paraules sàvies de la degana de les lletres catalanes: “Una novel·la és bona si provoca al mateix temps emocions i pensaments, però ha de ser ambdues coses alhora, si no trigarem poc temps a oblidar-la”.
Un binomi indissoluble en la prolífica i exitosa trajectòria literària de quaranta anys de l’escriptora d’Alcoi. La seva primera novel·la, Júlia (1983), la fa entrar a la literatura per la porta gran. Després van venir moltes novel·les i relats, històries amb un domini magistral en la creació de climes tensos, espais obsessius, escenes cruels o fortament sensuals, experiències violentes, insuportables… i el domini en la construcció de personatges complexos i rics, dramàtics, capaços d’atrapar els lectors i en alguns casos corglaçar-los. Des de la citada Júlia o El mossèn, hi descobrim personatges com la Dorothy de La salvatge, la Mercè de La vida sense ell, l’Enric d’El professor de música, la Wing d’Un tros de cel, en Jonàs, la Fernande Olivier, amant de Picasso…, personatges que remunten per sobre de les seves trames respectives i es converteixen en algú de qui parlar, com si tinguessin existència més enllà del llibre que els va fer néixer, tal com funcionen els mites.
Fervent feminista i gran defensora de la llengua i les lletres, Isabel-Clara Simó ens ha remogut l’ànima amb mons densos i personatges potents i singulars. Però ha abordat tota mena de novel·les, des de les més complexes a les més lleugeres, de les delicades a les més brutals, juvenils, d’intriga o criminals, psicològiques… o relats corals i intensos, com Els invisibles, que va dedicar al seu fill Xavier. També l’hem vista a les tribunes periodístiques i en els espais de lluita i de denúncia cívics i polítics. Una militància de dècades que li va valer, l’any 2017, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Perquè la seva ha estat, des de l’inici i fins ara, una vida compromesa i rebel.
Catalunya Plural, 2024 
