El segon tram del carrer d’Horta és el més central, i potser per això em cansa, doncs solc preferir desviar-me per Chapí, a vessar de cases boniques i molt interessants per a comprendre com s’urbanitzà tot aquest territori, però hi ha llocs per on és inevitable passar, i en aquest cas tan sols aterrar al racó que dóna nom al poble topem amb dos dels seus elements més significatius.
A l’esquerra hi ha uns edificis familiars per a molts barcelonins, no per haver passejat gaire per l’actual barri, sinó per l’estil del bloc, amb aquest totxo insuls i una estètica uniforme d’acord amb l’arquitectura predominant durant la primera postguerra, quan el Franquisme volgué derrotar la tendència de les cases de planta i pis per a imposar sense gaires miraments construccions més verticals, si bé en aquest cas es mantingué cert respecte amb les alçades, i això segurament es degué a la mà de Lluís Sagnier, autor d’aquest immoble per a la Caixa de Pensions, entitat amb hiperactivitat edilícia durant aquella època, com demostra sense anar més lluny el conjunt ubicat al Guinardó per a substituir el vell Mas Viladomat.
El banc de bancs a Catalunya inaugurà un edifici a l’antic torrent l’any 1950, amb un detall ben lloable des de la seva perspectiva de no deixar enrere les tradicions de cada indret: un campanar civil.
Molts es preguntaran el motiu i aquest, com tot, té una explicació molt precisa. Al mateix emplaçament existia des de 1845 l’escorxador de la localitat, i el seu campanar era fonamental pels habitants de la zona en trobar-se ben lluny l’església de Sant Joan. D’altra banda, el so dels baldons de la torre octogonal tenia quelcom de joc per a imposar-se a Sant Genís dels Agudells, sempre amb avantatge nominal amb relació a Horta, però sempre menys rellevant i, per tant, destinat a sucumbir davant la preponderància més gran de la seva mitja taronja geogràfica.
El nostre segle, coses de la velocitat, no entén la màgia i poder d’aquest rumor de quarts, morts i altres músiques ben captades pels nostres avantpassats. La protagonista d’avui suscità una gran polèmica després de l’agregació del Municipi a Barcelona. La causa fou la necessitat de renovar-se o morir.
Les primeres campanes amenaçaven de trencar-se, i per això el consistori d’Horta optà per a reemplaçar-les. El conflicte nasqué per la decisió de sacrificar un fons econòmic destinat a les solteres de condició humil com a indubtable mesura de pau econòmica, ja que rebien una onça d’or quan es casaven. El fet d’emprar aquest metall pels nous bronzes suposà perdre un recurs cada cop més precari perquè no era pas etern, i de ben segur moltes noies lamentaren veure’s sense una possibilitat per a començar amb bon peu el seu matrimoni.
L’any 1946 s’enderrocà l’escorxador, i com ja hem dit la Caixa salvà aquest soroll arcaic amb intel·ligència i cert savoir faire. Al costat dret del carrer, just fins a arribar a Chapí, es troba des de principis del segle XVI Can Mariner, o així ens ho diu la documentació disponible d’aquesta masia, també vinculada a la lluita al voltant del domini del terreny entre Horta i Sant Genís. Els Mariner arribaren des d’aquest segon i ampliaren les seves possessions mitjançant matrimonis, una bona moneda de canvi per a teixir aliances.
Durant la seva esplendor la finca tenia tres pisos i un annex per a la dida, esmicolat no fa gaire anys. El primer sector era pels treballadors i les eines rurals, el segon corresponia a les habitacions i el tercer ocupava les típiques golfes.
A la porta d’ingrés percebem un significatiu 1788, quan Josep Mariner era el patriarca del clan i el seu darrer representat latifundista. Amb l’arribada del Vuit-Cents començaren a bufar nous vents, i el 1874, amb la desaparició d’Hermenegild Mariner, ja no romangueren hereus masculins. Quatre anys abans s’havia acordat parcel·lar part de les propietats familiars, amb la condició que el que es fes no superés en alçada la quinta, i potser això mateix permet comprendre el perquè de totes les cases baixes dels voltants.
Amb el pas de les dècades Can Mariner, traspassat a una altra família just quan acabà la Guerra Civil Espanyola, caigué a una espècie de letargia incapaç de cancel·lar la seva bellesa, encara més notòria per una meravellosa buguenvíl·lea, menyspreada amb l’entrada del segle XXI quan, finalment, l’Ajuntament de Barcelona agafà cartes a l’assumpte i adaptà l’interior per a crear una biblioteca pel barri, una adaptació ben útil i sense gaire respecte per l’aspecte anterior d’aquesta hisenda, amb la seva façana liquada fins a l’homologació mitjançant una sèrie d’intervencions més aviat pobres. La mediocritat no sol liquidar puixances, tampoc en aquest cas, on podem apreciar la resistència de l’imperible contra les reformes de governs efímers.
Ho podem comprovar des de dalt del pendent, al costat d’una casa del carrer del Vent amb una estupenda torratxa. Des d’aquest angle la masia i el campaner mostren el seu imperi, gairebé com si fossin les portes per accedir a la realitat d’Horta, i en aquesta funció prossegueixen malgrat haver transcorregut tot aquest temps, imparables fins a caure i aixecar-se novament mentre la resta s’aixopluga al seu voltant per la protecció d’aquestes àvies de pedra, muralles invisibles i avantsala d’una Horta envaïda pels barcelonins per allò de respirar millor i aïllar a la muntanya els mals del Pla.
Catalunya Plural, 2024 
