Si passegem pels carrers, hem de fer-nos preguntes sense parar, revisar els recorreguts, qüestionar-nos els motius de la seva llargària i esbrinar les connexions establertes.
El carrer Chapí d’Horta s’anomenà fins a 1914 de la Combinació, i el nom té tota la lògica del món perquè unia la part del barri antic del poble amb la zona d’estiuejants, doncs va de la masia de Can Mariner fins al carrer Campoamor. La seva actual denominació al·ludeix al compositor de sarsueles Ruperto Chapí, i un es plantejà qui fou el causant de rebatejar els carrers d’aquest sector barceloní després de les agregacions. Doncs va ser el fundador de la SGAE i, per dir quelcom, Eivissa no tenien gaire relació amb els seus habitants, almenys a priori.
Abans de ser urbanitzats, els terrenys pertanyeren a la família de Manuel Megido. Amb el pas del temps s’ompliren d’escoles, com la Salle Horta i les Dominiques dels pobres, perquè les dels rics es trobaven al ja esmentat carrer de Campoamor, un prodigi de viles vora la nova església de Sant Joan.
A més d’aquests centres educatius, el lloc tenia una sèrie d’indrets emblemàtics, com un sindicat, la residència d’un doctor i un bon grapat d’arquitectura modernista, encara visible malgrat que la meva atenció sempre s’hagi centrat a la unió de dues finques adjacents.
La del número 49, a la cantonada amb la baixada de la Combinació, ens dóna pistes a partir de la seva façana i la seva porta. La primera indica la data de construcció amb un ostentós 1877, mentre la segona inclou dues informacions ben rellevants. La serralleria artística de l’immoble va anar a càrrec de Francesc Casas, amb el seu taller ubicat al número 186 de passeig Maragall.
Això, en tenim prou consultant l’evolució edilícia del barri, ens situaria més o menys durant el primer terç del segle XX. Desconec quan nasqué Juliana Bueno. El seu nom encara figura entre els ferros del portal. Aquesta dona figura en aquell llistat anònim de grans persones decisives per a qualsevol ésser humà, amb la contradicció universal d’ignorar la identitat de qui ens dugué a aquest món. Juliana, no cal dir-ho, era mainadera, i ajudà a veure la llum a gran nombre d’hortencs.
La finca on realitzava una operació tan complicada rellueix i encaixa amb la tònica de casetes de planta i pis de l’entorn. Al seu costat, al número 51, una invenció dels anys setanta desentona amb estrèpit. Alguns li atribueixen un premi FAD d’arquitectura i interiorisme, però durant la meva recerca no he pogut corroborar-ho. No em disgusta. La seva problemàtica radica en què no respecta l’alçada de la casa de la senyora Juliana, si bé no abusa de la seva modernitat per a imposar-se amb prepotència.
Un xic més enllà, al número 80, sempre m’ha cridat l’atenció una torre amb un pas lateral, esgrafiats i una estètica més afí a les seves homòlogues de la part alta del carrer Gran de Sarrià, sense estranyar-me per trobar-la a Horta, en aquest sentit una mena d’aneguet lleig de l’imaginari barceloní perquè la majoria dels ciutadans privilegien al seu cervell l’altre costat de la ciutat a partir de rendes per càpita i altres condicionants econòmics. Error de pes, ja que Horta inaugurà abans del seu oposat la tradició de grans viles pels mesos càlids.
Devem el relat sobre Can Mercader a Carme Martí, qui ens explica com els patriarques del clan tingueren un negoci de midó al carrer de Nàpols, no gaire lluny de la cervesera Damm. Es traslladaren a les altures l’any 1915 i remodelaren una vella propietat fins a dotar-la dels més moderns elements, com calefacció, perfecta per a instal·lar-s’hi el 1923, i l’estil del conjunt encaixa amb aquestes dates sense menysprear certa mescla entre el Noucentisme i el Modernisme, remarcable als balcons.
Aquella època pretèrita amb nens fent la guitza quan sortien dels col·legis morí fa dècades. Avui Chapí és un oasi de pau, amb altres pinzellades curioses, com un bloc de 1930 amb decoració geomètrica, heterodoxa i ben iconoclasta en comparació amb les seves companyes de pedra.
Quan ens apropem a la conclusió intuïm una metamorfosi, com si ingresséssim a una nova dimensió. El 1870 una epidèmia de febre groga impulsà la construcció de moltes torres per a burgesos desitjos de fugir d’aquella gran plaga i acollir-se als beneficis de la muntanya. En aquell instant n’existien catorze, les pioneres de la Colònia de les Estires a la rambla Cortada, actual Campoamor. Aquestes senyores iniciaren la dilapidació del verd i aquella immensitat de masies disseminades fins a filar noves quadrícules fins a fundar el seu propi modus vivendi.
Aquesta discrepància pot apreciar-se a una frontera invisible, una de tantes de la ciutat comtal, a la cantonada de Palafox amb Chapí, subtil muralla entre dos hemisferis distingits pel seu origen, doncs si els hortencs no renunciaren al seu rovell de l’ou, els nouvinguts eren perfectes desconeguts amb vincles d’amistat només entre ells, sense treure el cap per a intimar amb els veïns de sempre, com encara passa a tantes localitats per les distàncies de disseny i moneder entre els de pas i els permanents, quelcom també recognoscible a la Font d’en Fargues, on l’aïllament degué ser una condemna, ja que no disposava de serveis, però això és un pensament modern; oblidem amb massa freqüència la transcendència del servei.
Catalunya Plural, 2024 
