Democratitzar la democràcia: una mirada als Estats Units des de Barcelona

En consonància amb els temps que corren, el passat 23 de gener va ser una tarda amb protagonisme femení a la seu central Barcelona En Comú. S’hi va celebrar un acte on el passava el documental de Netflix Knock Down the House (que traduït de l’anglès seria una cosa així com “tirar la casa per terra”), seguit d’una xerrada-debat.

Un documental…

La pel·lícula recorre els inicis de la carrera política de qui actualment és la congressista més jove dels Estats Units, Alexandria Ocasio-Cortez, però també d’altres dones que van seguir la seva estela, com Cori Bush, Paula Jean i Amy Vilela, que van quedar-se a mig camí i no van aconseguir ser elegides. Dones a les quals uneix el mateix comú denominador: un origen humil, una forta personalitat i el desig de canviar les coses, tot utilitzant els ressorts del mateix sistema, però amb la intenció de reformar-lo, de democratitzar-lo profundament des de dins.

Una democratització que passa per la denúncia de les injustícies que pateixen els treballadors, però portada a terme pels mateixos treballadors, que decideixen presentar-se a unes eleccions. I utilitzant per a aquest fi les anomenades campanyes polítiques “porta a porta” (door to door), de llarga tradició al món anglosaxó però poc freqüents a Espanya. Campanyes on el candidat recorre els carrers repartint propaganda als vianants o picant directament a les portes dels domicilis per presentar-se i donar a conèixer el seu programa polític. Un mètode ideal per a candidats amb pocs recursos, i més encara a un país com els Estats Units, on el cost d’una campanya política és tan enorme que requereix normalment el suport de poderosos lobbys o grups de pressió. “Barcelona En Comú ja ha adoptat aquesta estratègia” –assegura Eunate S. Casado, responsable de premsa de la formació-, “ens hem format per fer-ho”.

El documental és un recorregut pel dia a dia de la campanya d’Ocasio-Ortez per a les primàries del partit demòcrata de l’any 2018, en representació del districte novaiorquès de Bronx-Queens. Té un fort to èpic i emotiu: dona llatina i de classe social humil es presenta a unes eleccions per primera vegada, enfrontant-se al candidat de l’establishment demòcrata (Joe Crowley). Un home que és la seva antítesi: WASP (“White, Anglo-Saxon and Protestant” o, en català, “blanc, anglosaxó i protestant”) d’edat madura que simbolitza el continuisme de l’aparell. Contra tot pronòstic, serà la novella qui guanyi les eleccions, armada únicament del seu ímpetu, el seu discurs reivindicatiu i aquestes campanyes “porta a porta”.

Les imatges de Netflix ens presenten una dona menuda, però apassionada i dotada d’un enorme carisma i determinació. El seu port, les seves paraules, sonen autèntics, a diferència de les frases buides i gastades dels polítics professionals. La veiem encarar els ciutadans a la seva campanya door to door, la veiem pronunciar frases que són veritables trets (“els ciutadans americans corrents es mereixen ser representats per ciutadans americans corrents”; “li diuen classe treballadora per un motiu: perquè no pares de treballar”).

La veiem plorar a la nit electoral després de conèixer el seu inesperat triomf, mentre una periodista li diu: “ha estat una campanya de base”. I la veiem en el final apoteòsic del documental: Ocasio al costat de la seva parella, quan ja ha guanyat l’escó, davant l’edifici del Congrés. Allà, amb el símbol de la democràcia americana al darrere, ret tribut a la memòria del seu pare. I, al contrari del que es pugui pensar, el més difícil per ella comença ara: mantenir contra vent i marea la seva frescor i el seu ideari o bé ser assimilada, engolida pel mateix establishment que va prometre combatre.

… i un debat

Després del passi del documental, es va iniciar un animat debat amb cinc ponents que, tot seguint la tònica de l’acte, eren dones d’ideologia progressista: representant l’associació Women’s March Barcelona, hi van acudir Rachel Mantiñán, Camila Osorio Van Issochot i Chelo Álvarez-Stehle. I per part de l’organització Democrats Abroad Barcelona hi van ser presents Catherine Dexter i Annie Graul, la seva secretària d’Organització.

Women’s March Barcelona és una entitat fundada fa tres anys a la ciutat comtal com a resultat de les protestes massives contra la designació de Donald Trump com a president. “Creiem que Trump és un símptoma d’alguna cosa més gran que no només existeix als Estats Units, sinó a més països” – assegura Rachel Mantiñán –, “per això seguim actius a Barcelona, organitzant esdeveniments, accions, iniciatives i protestes amb relació a fets que succeeixen tant als Estats Units com a l’exterior”.

Democrats Abroad Barcelona, per la seva banda, és l’organització que representa el partit Demòcrata pels votants nord-americans a l’estranger. “Els americans que vivim fora dels Estats Units som l’estat número 51” – afirma Graul – “i tenim el mateix dret i la mateixa representació al Comitè Nacional del Partit Demòcrata que un estat”. Poca broma: es calcula que a l’estranger viuen aproximadament nou milions de nord-americans, set milions dels quals tenen dret a vot, la qual cosa els converteix en una força electoral considerable, capaç de decidir el sentit d’unes eleccions.

Una vegada començat el debat, es va centrar bàsicament en la denúncia de les deficiències del sistema electoral americà: el seu caràcter complex i alambinat, on s’elegeix indirectament el president a través de la institució coneguda com a “Col·legi Electoral”; o el disseny arreglat de les circumscripcions electorals (conegut en anglès com gerrymandering) per tal que guanyin els republicans, encara que siguin minoria.

Però el moment més interessant del debat es va viure quan, en el torn del públic, dos assistents van replicar a l’afirmació feta per una de les ponents de què els Estats Units “no era un país normal” des que hi governava Trump. “Que potser no el va elegir el poble?”, va observar una dona. “Llavors quan governava Obama sí que n’era, de normal?”, va aventurar un altre. Preguntes políticament incorrectes que van quedar flotant a l’ambient, sense una resposta clara.

“S’ha de tenir una cosa clara: Hillary Clinton va ser la guanyadora de les darreres eleccions. Va guanyar per tres milions de vots” – replica Annie Graul – “el que passa és que a Amèrica tenim el ‘Col·legi Electoral’, que funciona com la llei electoral aquí a Espanya, on un vot a Lleida val més que un vot a Barcelona. Allà no elegim directament el president, sinó que elegim els delegats del Col·legi Electoral, que són els que finalment elegiran el president. Doncs bé: en el Col·legi Electoral, un vot a Wisconsin pesa, aproximadament, com vint vegades més que un vot a l’estat de Nova York, on Hillary va guanyar rotundament. De fet, a les eleccions del 2016, tres estats – Wisconsin, Michigan i Pennsylvania -, els vots dels quals representen unes dècimes del total, van decidir el resultat final en el Col·legi Electoral.

El sistema és tan imperfecte que s’està dient que als propers comicis Trump podria perdre fins a cinc milions de vots, i encara així, obtenir majoria de delegats al Col·legi Electoral. Per tant, la secretària d’Organització de Democrats Abroad ho té clar: el sistema electoral distorsiona la voluntat del poble. “La majoria dels americans pensa com el Partit Demòcrata” – assegura – “de fet, a les eleccions del 2018 per a la Cambra de Representants, van guanyar els candidats demòcrates que van portar al seu programa com a punt fort la creació d’un sistema sanitari públic. La gent vol això”. En conseqüència, un dels objectius principals del moviment de base al Partit Demòcrata que representen dones com Alexandria Ocasio-Cortez, és la reforma de la llei electoral americana. “Però això no ho aconseguirem fins que tinguem la majoria a les dues Cambres del Congrés i la Presidència”.

En relació a si figures com la jove congressista novaiorquesa d’origen porto-riqueny són un fenomen puntual o si, darrere d’ella, altres homes i dones de classe treballadora es presentaran a les eleccions per a fer valer els drets d’aquest sector, Annie Graul argumenta que “Alexandria Ocasio-Cortez el que representa és a la base del partit. I va pujar amb el suport d’un grup de base que no s’identifica amb l’aparell però sí amb el poble. Si em preguntes si això suposa un canvi de tendència, et diré que, amb allò que estem vivint ara, penso que sí. De fet, Donald Trump tampoc procedia de l’aparell del Partit Republicà”.

Un dubte queda flotant a l’aire, però, és: al Partit Demòcrata, pertànyer a la base és el mateix que defensar els interessos dels treballadors, o no necessàriament? “Tant de bo”, respon. I hi afegeix: “La política del Partit Demòcrata representa molt millor els interessos de la gent humil, de les persones de classe mitjana i classe treballadora. Perquè, per exemple, nosaltres donem suport a un sistema universal de salut pública, que als Estats Units no existeix. L’1 % de la població, els rics, poden comprar una assegurança i rebre atenció mèdica sense cap inconvenient, mentre els més desfavorits viuen en una absoluta pobresa a causa del que han de pagar per un tractament mèdic”.