Amb aquest Hashtag, 35 mil agricultors van participar en les primeres convocatòries impulsades per ASAJA, COAG i UPA. Vint-mobilitzacions que es tancaran el pròxim 19 de febrer a Granada.
El camp “està al límit” clamen els seus portaveus. I no és per menys. La renda agrària va retrocedir el 2019 prop del 9%; els preus de les collites porten, en molts casos, anys per sota del cost de producció. Per testificar, uns exemples extrets de les avaluacions que porta a terme COAG sobre el preu del quilogram d’alguns béns: els productors cobren la bleda (és a dir, la venen al distribuïdor) a 0,35 €, mentre que al supermercat s’adquireix a 2,25 €; la carxofa passa de 0,85 € a 4,63 € que paga el consumidor final; la patata, de 0,15 € a 1,20 €; la taronja, de 0,23 € a 1,55 € i el plàtan, de 0,53 € a 2,55 €. Una situació de baixos preus que està lluny de resoldre, ja que, a partir de la sentència de Tribunal de Justícia de la UE de 2018, la venda d’alguns articles que fan les grans superfícies per sota del preu de cost es troba molt més permesa.
Per la seva banda, els valors de les llavors, els fertilitzants i resta d’imprescindibles per mantenir la rendibilitat de les collites no han deixat d’incrementar la mateixa manera que, com s’ha vist, els preus en destí que paguem els consumidors finals. Les conseqüències de tot això es mostren clares: els petits i mitjans productors a poc a poc acaben desapareixent. Es tracta d’una lenta agonia que la Política Agrícola Comuna (PAC), en constant retallada, molt lluny de resoldre, més aviat tendeix a potenciar. En 2016 el nombre total d’explotacions agràries ja no arribava al milió. Encara que la seva estructura continua sent majoritàriament familiar i de mida mitjana o petita, la tendència a la concentració per la via de la venda de terra o del lloguer ha anat en lleuger augment, fent que les unitats productives augmentin una mica la seva dimensió. Tot suma per a una tempesta perfecta que les guerres d’aranzels i vetos sobre l’oli, l’oliva i el vi amb els EUA, així com el veto rus o el Brexit en res col·laboren a resoldre.
La dels agricultors representa una mobilització especialment sensible en coincidir amb l’Espanya buidada, ja que moltes de les àrees agrícoles pertanyen geogràficament parlant a aquests grans espais molt poc habitats, amb població envellida i absents de molts serveis fonamentals.
La potència econòmica d’unes molt concentrades cadenes de distribució europees enfront d’una població dispersa, establerta en zones amb pocs residents mostra que la solució real, més enllà de mesures que podrien alleujar-i que es troben recollides en el decàleg que les organitzacions agràries exhibeixen per la seva negociació amb el Ministeri d’Agricultura, exigeixen canvis profunds en la PAC comunitària, al camp, a la producció i a la distribució.
El desenvolupament sostenible que presideix l’anomenada agenda 2030 de Nacions Unides, a la qual el govern del Regne diu haver-se sumat amb afany, té aquí un repte en què posar-se a prova. Un mitjà per afavorir produccions de proximitat, molt menys contaminants, sobre criteris que parteixin de protegir la majoria (petit i mitjà productor) contra l’agroindústria que tot ho devora, començant per les mateixes poblacions agrícoles.
Cal fugir de l’estrafolari debat que el president extremeny Fernández Vara ha tret a la llum, barrejant salari mínim i renda agrària. Cal apostar, si no es vol continuar buidant el camp, per elevar els preus en origen i afrontar el monopoli de les grans xarxes de distribució per així protegir productors i consumidors, que constitueixen la majoria dels implicats en el procés.
Catalunya Plural, 2024 
