L’Albert va viure als carrers de Barcelona durant dos anys. Una nit, mentre dormia a uns jardins vora l’Hospital del Mar, va rebre una forta pallissa per part d’un grup de persones, que li va deixar la clavícula trencada i diverses contusions a la cara. En aquell moment anava a la Fundació Arrels un parell de cops a la setmana a dutxar-se i a canviar-se de roba i, des de l’entitat, en veure l’estat en el qual es trobava, van facilitar-li un pis on viure provisionalment.
Anteriorment a això, en la llarga temporada que va viure al carrer, l’Albert es va veure directament afectat per l’anomenada arquitectura hostil o preventiva, una tendència de disseny urbà instaurada en moltes ciutats del món. Es tracta de pilons, punxes, inclinacions, ferros, bancs individuals i altres d’elements que s’instal·len en l’espai urbà per a dificultar que les persones sense llar dormin en determinats espais de la ciutat. L’Albert afirma que la gran majoria de bancs llargs estan desapareixent i que són contínuament substituïts per bancs individuals. «Em vaig acostumar a dormir assegut», explica. Ell solia a dormir a la Plaça Reial, on hi havia uns bancs individuals amb reposabraços. «Allà em sentia segur, perquè sempre hi havia una patrulla de policia», assenyala.
Aquests elements d’arquitectura hostil són instal·lats, moltes vegades, per entitats privades o per comunitats de veïns, però també per l’administració pública. «El més greu és que això es fa perquè la pobresa ens molesta», denuncia Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels. Busquets considera que es tracta d’un tema de responsabilitat social. «Veiem una persona que està dormint al carrer i, en lloc de preocupar-nos i oferir-li la nostra ajuda, el que fem és expulsar-la», afegeix. També recorda que les persones sense llar estan al carrer perquè es troben en unes condicions de gran vulnerabilitat i que, abans de trobar-se en aquesta situació, han esgotat totes les possibilitats.
La Fundació Arrels, per conscienciar sobre aquest fenomen que afecta moltes persones sense llar, ha creat un mapa col·laboratiu de Barcelona on qualsevol usuari pot assenyalar els punts de la ciutat on ha trobat un element d’arquitectura hostil, incloent-hi una fotografia. De moment, s’han assenyalat prop de 40 punts, molts situats al centre històric de la ciutat.
L’arquitectura hostil com a eina de control social
Tota l’arquitectura és intencional, té darrere un propòsit determinat. José Mansilla, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), explica que l’arquitectura hostil el que pretén és modificar o evitar determinats comportaments socials que no es consideren adequats en l’espai urbà. «És un element de control social», destaca. Aquesta influència en la conducta de les persones, però, pot ser molt visible, com és el cas de les punxes o els pilons que es posen per evitar que les persones sense llar dormin en un lloc, o més subtil, de manera que passa desapercebuda.
Mansilla posa com a exemple d’aquesta arquitectura preventiva més subtil el fet que a Barcelona, i a moltes altres ciutats, hi ha places on no hi ha llocs on seure, o només hi ha bancs individuals que impossibiliten seure a conversar, de manera que s’impulsa a seure a les terrasses. «És un tipus d’urbanisme molt intel·ligent, que no és evident, però que persegueix utilitzar l’espai públic o bé simplement com un lloc de circulació o bé dirigit al consum», afirma l’antropòleg urbà.
Segons Mansilla, l’espai públic com a espai de sociabilitat ha sigut eliminat per l’arquitectura hostil, i el repartiment d’aquests elements no és aleatori. «No hi ha la mateixa intervenció en uns barris que en altres. Ciutat Vella i el Gòtic, per exemple, estan plens d’aquest tipus d’urbanisme, perquè el centre històric és el principal punt d’atracció de cara al turisme», destaca. D’aquesta manera, argumenta, l’urbanisme és també lluita de classes. I qui surt més perjudicat d’aquesta pràctica, explica l’antropòleg, són les persones sense llar. «Per elles el carrer és casa seva i, per tant, són les més directament afectades per aquest tipus de mètodes dissuasius», assenyala.
El director d’Arrels, Ferran Busquets, considera que aquests elements instal·lats en l’espai urbà només agreugen la situació de vulnerabilitat d’aquestes persones. «Al carrer ja tens la gran batalla de trobar un espai on sentir-te segur i protegit i poder fer la teva vida. Si una persona dorm en aquell lloc és perquè no n’ha trobat cap de millor. Si l’expulses, té la gran dificultat de tornar a començar altra vegada», afirma. Busquets assenyala també que viure al carrer és una experiència traumàtica i que «l’últim que necessiten les persones sense llar és que els dificultin més la vida».
“El que es vol és tapar el sensellarisme”
L’arquitectura hostil, a banda de forçar el desplaçament d’una persona sense llar que ha trobat un espai segur on dormir, també provoca unes conseqüències psicològiques per a la persona afectada. «És molt discriminatori i, emocionalment, fa molt mal. Sents que fas nosa, et sents encara més rebutjat per la societat», denuncia l’Albert. Segons ell, l’arquitectura hostil el que vol és tapar un problema que existeix, el sensellarisme, en lloc de fer-hi front i aportar solucions. «Volen donar una imatge d’una Barcelona moderna i turística, i no volen que es vegi la gent que tenim problemes», critica.
Tot això, assenyala Busquets, comporta una gran pèrdua de confiança per part de les persones sense llar cap a la societat. «La confiança, un cop trencada, és molt difícil de recuperar», explica. «Les persones sense sostre estan cansades de provar solucions que no funcionen, i això els genera una gran frustració. I, al final, els cartutxos s’esgoten», conclou.
Anar a l’arrel del problema
Des de la Fundació Arrels es demana a l’administració pública que no permeti la inclusió d’aquests elements dissuasius i es proposa que aquesta pràctica sigui sancionada d’alguna manera. «No podem fer-ho tot les entitats, perquè estem a punt de col·lapsar», explica Busquets.
Fonts del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies expliquen que aquest ens no té capacitat sancionadora sobre el mobiliari urbà, però que, tot i això, «s’està analitzant la situació i estudiant com evitar aquestes situacions amb l’actual marc competencial del Departament». Afegeixen que per combatre aquest problema és requereix una «intervenció integrada i integral que superi la visió unifactorial del sensellarisme». En aquest sentit, destaquen que el treball amb els ens locals en l’eradicació de l’aporofòbia -és a dir, el rebuig o la por a la pobresa- «hauria de fer reduir la utilització d’elements de mobiliari urbà per aquest propòsit».
Però eliminar els elements d’arquitectura hostil tampoc és una solució de fons al sensellarisme. Segons l’últim recompte que va fer la Fundació Arrels, a Barcelona hi ha 1.200 persones sense llar, i aquesta xifra no fa més que augmentar any rere any. En aquest sentit, Busquets reivindica que la solució al sensellarisme ha de passar per garantir l’accés a l’habitatge i per això, diu, calen més recursos.
Mentre aquesta mesura no arriba, el que proposen des de la Fundació Arrels és obrir petits espais d’accés directe per a les persones sense llar perquè puguin viure dignament fins que se’ls concedeixi un habitatge social.
Catalunya Plural, 2024 
