El carrer de Salses és un aneguet lleig de Campoamor, gairebé el seu pati del darrere, i gairebé només és visible si resideixes als seus dominis o el cerques a l’estranya corba amb Rembrandt, just on poden apreciar-se els vestigis de la primera Sant Joan d’Horta.
El vaig conèixer des d’aquella ruta per la voluntat de veure més enllà de Campoamor i desafiar l’hegemonia de la seva línia recta, conclosa de forma massa sobtada. El tram per arribar a la seva guardaespatlles és molt interessant, com si fos una transició marcada només pel vell temple, capaç de generar un traç de nomenclàtor.
És curiosa la falta d’unanimitat sobre l’origen del seu bateig. Segons una versió remet a Miquel Salsas, rector de la primera parròquia independent de la de Sant Genís dels Agudells des de 1845 fins a 1862. L’altra, de caràcter més oficialista, mostra cert surrealisme administratiu. En un primer moment remetia, pura lògica territorial, a Josepa Salses, vídua d’un adinerat comte propietari de les hectàrees de la masia de Can Cortada. Ella cedí el lloc on se situà el nou carrer, integrant-se a la colònia d’estiueig de Les estires. El 1980 la seva identitat passà a ser la de Salses, un poble del Rosselló.
Enfoco el carrer, deixant de banda les dades, a partir d’un gens vertiginós descens malgrat el seu percentatge. Durant els anys 70 Núñez i Navarro destrossà bona part del seu patrimoni i, com a Campoamor, mantingué la farsa de les alçàries amb uns apartaments de pèssim gust estètic amb algun company modernista, miraculós sobrevivent, amb masses baixes al seu exèrcit, entre elles una finca de Domènech Boada i Piera, un d’aquells arquitectes gairebé omnipresents malgrat flotar dins d’un profundíssim oblit per ser un secundari del seu temps.
A les imatges de no fa tantes dècades encara podria recordar aquella època lleugera on acollia els barcelonins en fuga de la gran ciutat. Quan miro les fotografies preses durant el passeig topo amb una obsessió rutinària quan camino per Salses.
Es tracta d’una filera de casetes modernistes, amb un esgrafiat modest i per això mateix preciós, alternant colors a cada número i amb uns balcons molt reveladors de vistes cap als jardins de Campoamor, sempre a la boca, com una reina cruel contra la seva assistent.
Aquests petits xalets s’assemblen a moltes composicions de domicili amb jardí. La seva atracció actual és per contrastar tant amb els monstres del tram previ. Les trobes i les jutges molt remarcables, quan potser a un altre lloc no els hi donaria més importància.
Aquest conjunt du la firma, segons la bíblia d’Agustí Pons, de Pau Salvat i Espasa, fill del fundador de l’homònima editorial, i com és comprensible el nen dissenyà la seu de l’empresa al carrer Mallorca, premiada com a millor edifici al concurs anual de l’Ajuntament, molt industrial amb un toc de talent, com a la tribuna del domicili del clan, una raresa amb més originalitat que la casa Oller de la Gran Vía, en procés de sumar als immobles conservats a base d’apartaments de luxe.
El dubte irromp per dues inicials al ferro forjat de les portes. J.G. Desentonen amb l’única investigació sobre el nom del propietari. Francesc Petit Giol, empresari tèxtil mort el 1903, amb 73 anys. Poc abans es finalitzà el projecte de Salses, i a l’arxiu no vaig poder saber si foren llogades o ocupades pels familiars. La filla de Petit Giol es casà amb Josep Maria Castells, fundador del grup folklòric d’Horta.
M’agradaria poder aprofundir més en les dues lletres. J.G. Tot arribarà. De mentre l’enquadrament dels carrers modula una sensació encaixonada fins a Lloret de Mar. Les Carmelites tenen algun detall valuós a les finestres de Salses, però a la seva altra façana la mescla de 1902 amb 1928 crea una falsa unitat, gairebé indescriptible, kitsch.
Podria haver continuat Salses avall. A Lloret de Mar una hipotètica masia de finals del segle XIX, hipotètica perquè potser m’estic muntant una pel·lícula, em té capturat ja de molt abans. M’agrada el seu pòrtic d’ingrés, i si bé ara hi ha un negoci a un dels seus accessos, encara conté mateixa estructura que durant la seva esplendor.
Com l’ample del carrer és bastant exigu molts habitants del barri no la tenen entre les seves preferides, potser ni tan sols han reparat al seu fràgil esquelet. És un altre dels enigmes d’aquest recorregut, desdibuixat per les desaparicions i a dojo d’interrogants fins i tot a les seves suposades certeses.
Catalunya Plural, 2024 
