Aquesta setmana Barcelona hauria d’estar immersa en la celebració d’una nova edició del Mobile World Congress. Com bé sabem, això no és així. Però, malgrat tot, la ciutat continua amb la seva habitual activitat frenètica, en aquest cas ajudada per l’activació espontània de multitud d’actors, majoritàriament empresarials, que s’han organitzat amb el suport de l’administració i l’efectivitat de les xarxes socials per generar un programa d’activitats, si no substitutiu al cent per cent, almenys pal·liatiu de l’absència del MWC.
Disposar d’una capacitat d’improvisació com la demostrada és una qualitat lloable i certament valuosa, tenint en compte que vivim en un món cada cop menys predictible. Fins i tot se n’està fent una certa bandera aquests dies. Però, un cop aturat el primer cop i havent ja activat la resposta, en aquesta ocasió convé preguntar-se: té sentit confiar en l’actuació reactiva en el mitjà i llarg termini?
La resposta, a parer meu, és negativa. Entre altres motius, perquè no hi ha necessitat o, si més no, podem disposar d’eines que ajudin a constituir una certa malla de protecció davant de situacions similars a la viscuda.
En primer lloc, tenim molt de camí a recórrer en intel·ligència estratègica, prospectiva i anàlisi de futurs. Això que sona a novel·la d’espies no vol dir res més que incorporar de manera sistemàtica al govern del territori i de les empreses, per exemple, l’anàlisi de la situació geopolítica. Que la cancel·lació del MWC hagi tingut més a veure amb la pugna tecnològica entre els Estats Units i la Xina que amb l’amenaça real del coronavirus ha estat un argument aparegut a posteriori i no formava part de les alertes dels mesos previs al frustrat esdeveniment. Ens cal articular coneixement en aquest àmbit i la seva connexió amb els centres de decisió. Queden lluny els temps en els quals la Generalitat disposava d’un consell de prospectiva, o el somni no acomplert del president Maragall de tenir una “sala de mapes” a Sant Jaume. En aquest terreny, encara estem molt lluny de França o fins i tot del País Basc i això representa un desavantatge en termes de vulnerabilitat.
En segon lloc, cal disposar de major capacitat resilient, una altra expressió de moda que significa recuperar-se de les crisis sense alteracions significatives respecte a l’estat previ al sotrac. Millorar-la exigeix que tot sector, infraestructura o esdeveniment clau per a la societat compti amb un “pla B” per si alguna cosa grossa falla. En el cas del MWC, no només no existia aquest pla alternatiu d’antuvi sinó que sorprenentment el seu màxim responsable manifestava en totes les entrevistes desconèixer fins i tot l’abast de la seva assegurança. Reconec que si la planificació no és gaire popular, plantejar la necessitat de fer-la per partida doble ho serà encara menys, però la realitat és tossuda i sembla que el clima, els interessos de l’economia global o les pugnes domèstiques s’han conjurat per no deixar-nos gaires alternatives al respecte.
Finalment, però indubtablement, el més important, l’anhelada resiliència es construeix sobre una xarxa forta d’interrelacions en el territori i reduint la dependència d’elements externs. I aquí tenim un problema de model i d’autoconfiança. Creure que el nostre sector farmacèutic pot tirar endavant amb èxit sense l’agència del medicament; el de la tecnologia digital i mòbil, sense el MWC; i que ho hauria de poder fer el conjunt del país sense uns nous Jocs Olímpics. Tot això depèn de la nostra actitud com a societat cohesionada i solidària. Creure que tot el que és important per la nostra economia no passa, ni ha de passar necessàriament, dins del perímetre de les rondes o, encara més, sobre la trama ortogonal d’en Cerdà també depèn molt de com vulguem entendre el nostre desenvolupament futur.
La clau, com s’està demostrant aquests dies, es troba en la capacitat d’organització dels actors locals, i en la col·laboració entre administracions i d’aquestes amb les empreses, petites i grans, i la ciutadania. I per donar-li la màxima potència a aquesta capacitat, necessitem un propòsit comú, compartit. I també hem d’entendre que el territori encara conserva una certa policentralitat, essencial per enfortir qualsevol xarxa d’actors, i que és un valor que no podem permetre que s’esvaeixi pel fet d’anar convertint la ciutat de Barcelona en un forat negre que s’empassa el gruix de l’activitat econòmica i de les energies col·lectives.
En definitiva, la crisi de la cancel·lació del Mobile segurament se superarà amb nota pel que fa a la resposta a curt termini. Però, si seguim confiant exclusivament en la nostra proverbial capacitat d’improvisació i no es reflexiona i no s’actua per dotar-nos d’instruments com els mencionats que ens permetin anticipar-nos a futurs contratemps i a fer-ne partícip, en les càrregues i els beneficis, al conjunt del territori, podem trobar-nos en situacions límit sense haver-les vist venir.
Per què, per exemple, hem canviat alguna cosa en el nostre model alimentari després de l’alarma que es va encendre quan els talls d’autopistes a La Jonquera van comprometre l’abastiment del principal mercat proveïdor d’aliments dels més de tres milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona? Si la resposta és no, se’ns gira molta feina com a societat.
Oriol Estela és Coordinador General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
Catalunya Plural, 2024 
