A les mines de Bolívia, les dones s’han d’esforçar encara més que els seus companys homes per extreure minerals. A les fàbriques d’electrònica de l’Índia, dones joves s’exposen a condicions adverses per la seva salut reproductiva. I a les empreses tecnològiques de Catalunya, moltes dones no poden aspirar a l’ascens. Aquests són només tres exemples de les desigualtats de gènere presents en totes les feines – visibles o ocultes – que es duen a terme perquè els mòbils, tauletes o altres dispositius electrònics arribin a les nostres mans.
Un debat al Mobile Social Congress (MSC) d’enguany – que, al contrari que el Mobile World Congress, sí que s’ha celebrat – va ajuntar investigadors i activistes de tota la cadena de subministrament de la indústria electrònica, moderats per Mónica Vargas del Transnational Institute, per posar en comú els problemes que afronten les dones en aquest sector.
I és que aquesta cinquena edició del MSC, l’espai de trobada i reflexió ciutadana al voltant del model de producció i consum de tecnologies de la informació i la comunicació impulsat per SETEM Catalunya, volia posar el focus en les lluites compartides entre el Sud Global i Nord en el sector de la indústria electrònica.
Mineres a Bolívia
«Popularment es creu que les dones no treballen a les mines, però durant la meva estada a Bolívia per a dur a terme una recerca hi vaig trobar una altra cosa», explica Isabella Szukits. La investigadora treballa en temes de transparència i drets humans en la indústria electrònica a Südwind, una ONG d’Àustria. El focus de la seva recerca se centra en el paper de les dones en l’extracció de l’estany i el zinc a les cooperatives de l’altiplà de Bolívia.
Tot i que al principi és més difícil que les dones treballin a les mines, ja que es considera que porten mala sort, avui en dia n’hi ha moltes que ho fan. La majoria hi treballa a través de cooperatives, com ho fan un 90% dels treballadors del sector miner que no es troba sota el paraigua ni de grans corporacions ni dels governs.
Per entrar a les cooperatives, però, elles tenen més restriccions que ells. «En algunes, per exemple, si el teu home hi treballa, tu no pots. En d’altres, no hi pots treballar si no tens fills, ja que es consideren llocs de treball per a gent ‘que ho necessita’», explica Szutkits. Per aquest motiu, moltes de les mineres són dones grans, divorciades o vídues. Algunes, fins i tot, han perdut els marits a les mines i per això ocupen el seu lloc.
«Quan hi entren [a les cooperatives] tenen problemes diversos, ja que és una tasca dura i moltes vegades els homes els diuen que no treballen prou», diu Szukits. Tots, homes i dones, però, comparteixen unes condicions laborals molt dures, treballen sense guants ni mesures de seguretat per a protegir-se dels metalls tòxics i moltes vegades han de dormir al ras protegint el material extret de les mines per por que els robin. Al final, el que cobren és inestable, ja que depèn dels minerals que hi acabin havent a les roques i del preu que marqui un intermediari davant del qual estan desprotegits.
Dones joves a les fàbriques de l’Índia
«Les dones són la immensa majoria en les fàbriques on es munten les peces dels mòbils, i la majoria són joves d’entre 18 i 25 anys», diu Aneesh Manjunath, Coordinador de Recerca i Formació Jurídica a Cividep (Índia). Aquesta organització de drets laborals duu a terme recerca, formació i defensa de les condicions de treball i de vida dels treballadors dins de les cadenes de subministrament mundials. Manjunath ha dirigit el treball de Cividep en el sector de l’electrònica des de juny de 2018, i ha participat també en projectes en els sectors de la confecció i de les plantacions.
«La majoria de companyies diuen que contracten a dones joves perquè tenen les mans més petites i àgils», diu l’Aneesh, «però el cert és que ho fan perquè són més dòcils, no tenen gaire idea dels seus drets laborals i és menys probable que demanin una negociació col·lectiva». També és una edat menys probable que siguin mares. Per tot això, la majoria de treballadores tenen contractes temporals.
Treballar amb els xips i altres peces presents als dispositius electrònics, així com suportar les altes temperatures necessàries per al procés els genera problemes lligats a la salut, també la reproductiva. «Pateixen problemes a la pell, problemes respiratoris, estrès, menstruació irregular…», explica Manjunath. Però per fer front a tot això, la seguretat laboral és només bàsica. «Està més pensada per protegir el producte que les treballadores, que no estan preparades per accidents més enllà de saber fer uns primers auxilis», afegeix el coordinador de Cividep.
A més, tot i que són majoria entre les treballadores, els càrrecs directius i administratius estan copats per homes. També elles tenen més restricció de moviment que els seus companys homes, com passa a molts espais de Índia, diu l’Aneesh. Això es repeteix tant a la fàbrica com als hostals per a treballadors on passen grans temporades lluny de casa i on també pateixen assetjament.
Per a Manjunath, les condicions laborals han empitjorat durant els últims anys. «El tipus de feina ha canviat. Abans, les feines semblaven més bones, més duradores. Per exemple, l’empresa Nokia oferia formació i altres beneficis als seus treballadors», diu l’Aneesh. «Ara hi ha hagut un canvi de mentalitat i les empreses busquen treballadors més barats. Diuen obertament que no ofereixen beneficis ni estabilitat».
La modernitat esbiaixada del sector tecnològic
«El desenvolupament de l’electrònica no és neutre, és un lloc marcat per una aliança entre el masclisme, el patriarcat, el colonialisme i el capitalisme», diu Núria Vergés, Doctora en Societat de la Informació i del Coneixement (IN3-UOC). Vergés, que estudia la intersecció entre la societat i la tecnologia, el gènere i la família, així com l’aplicació de les TIC en la recerca, també és cofundadora i membre actiu de Donestech, un col·lectiu de tecno-activistes.
Vergés recorda com el món de l’electrònica no sempre ha estat masculinitzat sinó que s’hi ha tornat en el moment en què s’ha prestigiat. «Per això cal mirar la tecnologia amb perspectiva feminista», explica la doctora. És ara que les TIC són un sector punter de la indústria que les dones troben obstacles «com el sostre de vidre o el terra enganxifós» que no permet a les dones arribar més amunt que els seus companys.
Però perquè volen les dones treballar en el món de l’electrònica? Què hi farien de diferent? Aquestes són preguntes que es fan sovint al col·lectiu de Donestech, sobretot ara que s’aposta per la promoció des de l’escola i l’institut de les dones cap a un sector on no hi són representades. La conclusió? «Per la possibilitat de fer unes altres tecnologies», diu Vergés.
La doctora creu que, si les dones poguessin participar més de la presa de decisions en les empreses tecnològiques, «l’electrònica serviria també pels interessos de les dones, ja que fins ara només hi ha la mirada dels homes blancs». «Si pensen els de sempre i donen les solucions de sempre, les solucions seguiran sent les de sempre», diu Vergés, que està segura que «les dones redistribueixen millor, tant els diners com el coneixement», i farien el mateix amb una cultura tecnològica altament masculinitzada.
Catalunya Plural, 2024 
