Àustria va començar l’any amb un nou govern de coalició entre Els Verds i el partit conservador del primer ministre Sebastian Kurtz, que fins llavors governava amb l’extrema dreta. A canvi d’entrar al govern, els ecologistes han acceptat un programa xenòfob, amb mesures com la possibilitat d’empresonar sol·licitants d’asil considerats perillosos, sense haver comès cap delicte. Aquesta aliança contranatura ens recorda el perill de l’aparició de projectes polítics que combinin la protecció del medi ambient amb polítiques autoritàries i antidemocràtiques: l’anomenat ecofeixisme.
Poden semblar sorprenents les combinacions com l’austríaca en un moment en què cada vegada més actors polítics assumeixen la necessitat de prendre mesures decidides per fer front a l’emergència climàtica. La transició ecològica ja és una evidència, però aquesta transformació pot adoptar moltes formes.
L’ecofeixisme n’és una: construir comunitats ecològicament sostenibles, però tancades, hostils als que venen de fora (inclosos, fins i tot, els mateixos refugiats i refugiades climàtiques).
Una altra via és la del capitalisme verd, que vol utilitzar els mecanismes del lliure mercat per fomentar les energies renovables i promoure l’abandonament de les energies fòssils. Però construir més molins i panels solars no és suficient per fer front a la profunda crisi ecològica que afrontem. Així ho està demostrant la pujada sostinguda de les emissions de CO2. Com expliquen autores com Yayo Herrero, necessitem anar més enllà i canviar profundament la nostra economia, superant la lògica de creixement infinit.
De la mateixa manera que Yayo Herrero, lluitadores pel dret a la terra i els drets de les dones com l’activista hondurenya assassinada el 2016, Berta Cáceres, ens han mostrat clarament el vincle entre les tesis feministes i ecologistes. Una proposta, la de l’ecofeminisme, que aprofundeix en la necessària transformació de les lògiques imperants d’explotació de la naturalesa i de les dones amb un origen comú: el sotmetiment de totes dues a un model de desenvolupament que subordina el sosteniment de la vida a les dinàmiques d’acumulació de capital. El model capitalista actual, extractiu i neoliberal, està en guerra contra la vida, ignora que som éssers ecodependents i interdependents, que ens necessitem les unes a les altres i que necessitem un planeta amb bon estat de salut per seguir vivint. Subvertir i apostar per un canvi de paradigma a partir del diàleg entre les propostes feministes i ecologistes és el repte.
Davant aquest individualisme, necessitem comunitats més cohesionades i més justes. Enlloc d’una economia de creixement il·limitat, necessitem una economia que respecti l’equilibri dels processos naturals i que posi al centre les necessitats humanes, també la cura. L’ecofeminisme proposa aquest canvi de paradigma alimentat per les propostes ecologistes i feministes, sent ambdues protectores de la vida i profundament transformadores. Avui, el gran repte de l’ecofeminisme és aterrar aquesta reflexió amb urgència, traduir els aprenentatges d’aquests dos moviments emancipadors en un projecte polític coherent que superi lògiques ecològicament insostenibles i socialment injustes.
Amb l’objectiu d’afavorir el diàleg entre ecologisme i feminisme, enguany a Barcelona dediquem l’històric premi 8 Març – Maria Aurèlia Capmany al tema “Ecofeminismes i emergència climàtica”. A més, durant tres setmanes la ciutat s’omplirà d’una agenda cultural ambiciosa i diversa al voltant de l’ecofeminisme. L’emergència climàtica és el repte més gran al que fa front la civilització, però també és una oportunitat per construir societats més justes i felices. Aquest mes de març, a Barcelona posarem el nostre gra de sorra per avançar cap a aquest futur esperançador.
Catalunya Plural, 2024 
