Aquest 8 de març tornem als carrers i tornem a fer vaga de cures, perquè des dels feminismes i la nostra diversitat prioritzem la sostenibilitat i reproducció de la vida d’una forma anticapitalista, antipatriarcal, antiracista i anticolonial. Així doncs, un any més, aquest 8 de març, ens tornem a preguntar si hem avançat un xic, molt o moltíssim en el llarg camí per l’emancipació i la igualtat de gènere. I un cop més mirem enrere i veiem que, tot i no haver parat de reivindicar, de visibilitzar i d’intentar conscienciar per sumar més persones als moviments feministes més transformadors, encara hi ha molta feina per fer.
De cures, capitalisme i feminismes
Des de les economies feministes, cooperativistes, acadèmiques i activistes hem fet anàlisi, propostes i, sobretot, hem participat més que mai de les lluites contra l’explotació laboral que lideren les companyes que treballen en les tasques reproductives remunerades. Aquest moviment està protagonitzat per dones que es dediquen a les tasques de la llar, migrades la majoria, que, organitzades des d’associacions, cooperatives i noves formes de sindicalisme transformador, estan eixamplant la base, guanyant visibilitat i agafant embranzida. S’estan fent fortes juntes per lluitar per unes condicions laborals dignes, però també per denunciar l’organització actual de les cures, profundament sexista, classista, racista i colonial.
En definitiva, demanen revalorar l’esfera reproductiva que fa possible la productiva. En aquest sentit, trobem treballs com el documental “Cuidar entre terres” de La Directa i Cooperacció, la campanya #dretsreralaporta d’Almena Cooperativa Feminista i l’estudi “Al otro lado del cuidado” de Mujeres Migrantes Diversas, que comparteixen una clara línia discursiva: les relacions econòmiques i les patriarcals estan tan entrelligades que no podem lluitar només contra unes o les altres, sinó que cal enfrontar-s’hi alhora.
El front de les cures no remunerades també ha comptat en els últims mesos amb un argumentari de primera per denunciar que les dones segueixen mantenint el sistema capitalista fent la feina invisibilitzada que sustenta la vida productiva de la societat. Fa pocs dies, Oxfam-Intermón feia públic un estudi segons el qual “les dones i noies dediquen 12.500 milions d’hores diàries a aquest tipus de feina. Aquest temps suposa una contribució a l’economia mundial d’almenys 10,8 bilions de dòlars anuals, una xifra que triplica la mida de la indústria mundial de la tecnologia.”
De canvi climàtic, capitalisme i feminismes
Els moviments de les economies feministes també ens hem focalitzat últimament en l’evidència dels efectes del canvi climàtic. Amb les inundacions i onades de calor, s’ha vist que la crisi climàtica no és un fenomen d’un futur llunyà, sinó del present més immediat. Les conseqüències del canvi les patim arreu, però no tothom les pateix per igual: dels 26 milions de persones migrants per raons climàtiques, 20 milions són dones i, del total de persones mortes per l’onada de calor a França l’any 2003, el 65% eren dones. A més, els fenòmens ambientals extrems (sequeres, inundacions, huracans, etc.) dificulten molt l’accés a recursos naturals com l’aigua, indispensable pel sosteniment de la vida i responsabilitat del qual cau majoritàriament sobre les dones.
Així, si el model androcèntric extractivista, basat en formes de dominació capitalistes i colonials, és el principal causant del canvi climàtic, també és generador de més vulnerabilitat i injustícia per a les dones. Com diu i repeteix la Yayo Herrero, el capitalisme és un sistema ecocida – perquè destrueix la natura per créixer – i patriarcal – perquè explota el treball humà, especialment el de les dones-.
D’economia social i solidària, capitalisme i feminismes
L’activitat de les economies feministes també ha estat inevitablement impulsant avenços en terreny amic, el de l’economia social i solidària (ESS), amb qui comparteix valors i manté un debat constant amb una clara voluntat de transformació social. Malauradament, les entitats de l’ESS no sempre s’escapen del sistema heteropatriarcal que ens envolta i de les pràctiques que contribueixen a la desigualtat de gènere.
Per això, i com deia la Marian Reyes en una xerrada recent de la Confluència del Fòrum Social Mundial de les Economies Transformadores (FSMET), “hem estat abocades a crear estratègies per fer que les nostres entitats i empreses siguin feministes. Com? Eliminant totes les desigualtats de gènere presents en les organitzacions, ja sigui en les nostres estructures, fluxos de treball, processos de presa de decisió, estratègies i cultures”.
Des de la comissió d’Economies Feministes de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya (XES), i des de moltes altres entitats feministes de la XES, estem treballant per crear i incorporar formes i mecanismes que afavoreixin la transició feminista a les nostres organitzacions a tots els nivells (governança, relacions, espais, etc.).
A tall d’exemple, la cooperativa La Ciutat Invisible declara que “aspirem al contagi feminista de l’economia cooperativa com a manera de posar la vida al centre i construir referents de vides vivibles”, i ho intenta posar a la pràctica amb una organització que té en compte les situacions personals de cada membre, desplegant i experimentant mesures en relació amb les dedicacions, permisos i fins i tot, salarials, per atendre la diversitat de necessitats des del principi d’equitat.
Integrar la perspectiva feminista i augmentar el nombre de dones en aquelles esferes on encara estan infrarepresentades, és transitar un camí que no està exempt de resistències i obstacles, perquè quan es toquen privilegis i maneres de treballar patriarcals, es toca os. Transformar esdevé doncs, en tots els camps, una lluita imprescindible contra el capitalisme heteropatriarcal de soca-rel, perquè dins el capitalisme no podrem mai assolir unes vides vivibles i dignes de ser viscudes.
Marina Reig és membre de la Comissió d’Economies Feministes de la XES. Aquest article està escrit en nom de la comissió.
Catalunya Plural, 2024 
