Veig les fotos del Pol i sento enveja, però és una qüestió d’oficis. A mi la càmera em torna boig, i quan puc la trec perquè així acompanya les meves passejades. Ara quan surto de casa, ho confessaré, tiro d’inventiva per a completar els recorreguts pel barri, cada dia camino per un dels quatre punts cardinals. Tots ells em porten al pa, l’aigua o el paper per a imprimir escrits, però clar, em veig confinat, amb uns límits molt precisos i, a la meva manera, és com si no pogués vigilar Barcelona.
M’agrada voltar a tota hora. De nit, durant la setmana, he tornat de copes pels carrers buits, i sempre em ve al cap Cartagena, amb la seva buidor. D’altres vegades és l’inici de Gràcia, amb les seves estretors envers un infinit estrident de llums.
Ara tot és ben diferent, i aquestes fotos ho copsen. La solitud és per decret i tot els espais ens avisen d’una mutació. Gairebé no hi som. És igual si tanqueu la porta de casa i us sembla estar envoltats de moltes persones. És mentida, som els de sempre, però ens regulem. Com que ens han posat al cap unes normes, reflexionem sobre l’acumulació de persones, que és petita. Irrisòria, malgrat el que podrien fer pensar les cues davant els comerços, les persones amb màscara i tots aquells éssers rondinaires expressant en veu alta allò que abans era silenci.
La manca de soroll és arreu. Aquestes imatges del Pol em remeten a un pensament recorrent quan teníem normalitat, doncs ja deia Talleyrand que trobaríem a faltar la dolçor de viure abans de la revolució.
La meva cabòria repetitiva consisteix a imaginar tot allò que han viscut les avingudes i les cantonades al llarg de la Història. Com que sempre anem amb pressa no ens hi fixem, però Barcelona va plena d’aquests records. Ara deuen dialogar entre ells, molt estranyats d’aquesta mancança de riures, plors, abraçades, mirades furtives i converses irrellevants, les mateixes que enyorem, les mateixes que tornaran quan aquest malson conclogui.
Diuen, i deu ser així, que l’aire és molt més pur. Siguem optimistes amb aquestes instantànies. Pot semblar una paradoxa, però omplen tot l’enquadrament de vida, i aquí no importa la mancança. Tot aquest panorama és el de sempre. Som conscients de trepitjar-lo d’aquí a un futur poc precís, i no hi ha data de retorn, és com si el gran aparador ens esperés. No se’n va, només ens dóna nostàlgia per culpa de no poder acaronar els seus viratges.
Catalunya Plural, 2024 
