Eren altres temps. A vegades qui vol reconstruir la Història mínima de Barcelona, doncs juguem a això quan parlem dels barris, topa amb el llegat d’altres companys, avantpassats en aquesta feina i a priori amb certa pàtina de fiabilitat per haver investigat abans.
He cercat a hemeroteques sobre els discursos d’Alejandro Lerroux a la Font de la Mulassa, paraula polisèmica en català normalment identificada amb un ninot amb forma de bèstia recoberta amb gualdrapes que anava per davant de la Processó del Corpus, si bé també podia ser un element de fusta emprat pels paletes.
Més enllà del lèxic entre la fi del segle XIX i el principi del passat existí una tradició republicana consistent a realitzar reunions polítiques a la muntanya, com si així, allunyats de la ciutat, assumissin la condició del moviment sentint-se lliures per a festejar, parlamentar i celebrar a la comunitat, poderosa a Barcelona i resistent a la resta del país per culpa del sistema del Torn, perjudicial per tots aquells contraris a l’hegemonia, ben pròpia de cacics, de conservadors i lliberals.
D’aquesta manera sí, podem imaginar a l’Emperador del Paral·lel a una de les seves demagògiques arengues. La zona no acabà d’urbanitzar-se fins ben entrats els anys vint, i encara és possible observar aquesta deixa de natura. Com podem comprendre la font, avui una ben normal ubicada a l’homònima plaça, degué ser ben diferent i majestuosa, gairebé en un enclavament simbòlic per a entendre aquestes manifestacions republicanes com un cant a la vida.
El contrast degué ser enorme per les construccions d’aquest espai en creixement. El passeig de la Font de la Mulassa espanta al passejant poc experimentat per la seva pendent però, sens dubte, val la pena per la col·lecció de viletes modernistes, molt en consonància amb tot l’entorn i probablement prèvies a les del passeig de Peris Mencheta.
L’imaginari popular tendeix a associar, per estètica i tranquil·litat, la Font d’en Fargues amb habitatges de luxe, i no els hi manca raó, però mentre es camina per la Mulassa no sorprèn apreciar alguns edificis amb maons dins dels forats de les façanes.
Per sort no tots valoren així el seu patrimoni. El carrer, una avinguda ben empinada, hauria d’apostar en un futur per a catalogar tot el seu patrimoni. Al número 4 un rètol ens informa de la propietat de la senyora Margalida, ideada el 1924 per Josep Masdeu Puigdemassa, un arquitecte amb molta obra per Gràcia i el perímetre d’Horta. En aquest cas oferí un estil eclèctic, com si, donat l’aïllament, no fos rellevant la unitat estètica, decantant-se per balcons de certs aires modernistes, mentre als baixo es limità a complir per a dignificar portes i finestres.
Gràcies a Valentí Pons, a qui mai es lloa suficientment, tenim una mínima documentació sobre dos altres números. El 19 és la casa Pablo Sabate, amb la seva concepció a càrrec d’un d’aquests genis ocults entre la malesa, Jeroni Granell Manresa, caracteritzat, i recognoscible, per una certa tendència a l’ondulació, com si rebutgés per sistema la línia recta. De tota la seva producció em declaro incondicional d’una casa al carrer de Girona, destinada a la classe treballadora i sense balcons, del grup escolar del passatge Centelles, amb les finestres de blandi blu, màgiques, com un altre palau al número 582 de la Gran Via, a la vora de plaça Universitat.
Aquí compleix amb allò acordat i ofereix una façana austera, i poc més fa falta a partir de l’exaltació de la forma Just enfront, com si la Història volgués unir-los, donem amb una altra petita meravella de Josep Graner, la casa Francisco Bousquet Moliner, al número 20 amb data de 1909. Graner, amb registres ben variats, de fàbriques a Pere IV fins a la casa de la papallona del carrer Llançà, fou tan prolífic com llarga la seva existència. Si visqués no dubtaria en oferir-li un pressupost correcte i no em fallaria, una mica, amb mitjans més modests, a l’estela de l’inacabable Enric Sagnier.
A la Mulassa degué divertir-se. Gairebé no hi ha ornamentació, solucionant-ho amb un petit arc de maó molt eficaç, un menys és més de manual, impecable i elegant. Com tampoc pretengué aclaparar pocs es fixen entre l’obcecació per la duresa de l’asfalt i l’infinit horitzó.
De totes maneres, les apostes per anar a la moda ens ajuden a entendre la configuració de la rodalia. Quan acabava aquest primer tram, entre els números 34 i 36, el Noucentisme irromp esplèndid a la cruïlla amb el carrer de Pedrell, durant un breu interval duplicat en l’homenatge a Verdi, com a l’arteria essencial de Gràcia. Aquestes dues mansions enllacen amb un tipus edilici emblemàtic als turons més apartats del centre, de Sant Gervasi al Tibado, d’acord amb el rebuig a la decoració excessiva, teulades de contes de fades i filigranes d’esgrafiats.
A una d’elles hi visqué una tal Aurora. És un misteri amb molt de pes aquest dels noms femenins a un munt de finques escampades arreu de la capital catalana. Pedrell s’obri el 1915, i això explica el perquè d’aquesta opció arquitectònica, com si els habitants més a les altures volguessin acordar una pertinença a un cert tarannà catalanista, però potser, sempre s’han de contemplar totes les possibilitats, només eren esnobs amb ganes de presumir.
L’elevació del terreny encara era preuada per qüestions de salut. Pedrell té joies senzilles i condueix a d’altres carrers amb relats a desvetllar. En una d’aquestes cantonades un gran home residí una temporada per a guarir-se. La carn fa carn, el vin fa sang, com és de segura l’ombra de l’Islam.
Catalunya Plural, 2024 
