“Crec que hi ha un virus més greu que el coronavirus, i es diu deshumanització”. Ens toca ser responsables, no subestimar el Coronavirus per consciència col·lectiva i per respecte al sistema de salut pública (massa retallat). Avui hem d’estar a casa, sense trobar-nos ni abraçar-nos. Sense fer-nos petons. Rentant-nos les mans a cada minut. Però qui en sap, de rentar-se les mans, són els Estats de la Unió Europea (UE), sobretot quan toca parlar de drets humans. Així s’ha demostrat amb Grècia que, després que Turquia trenqués l’acord que tenia amb la UE des de 2016 per a frenar la migració a canvi de 6.000 milions d’euros, ha suspès el dret a l’asil, que també està recollit a la Carta de drets fonamentals de la unió europea, i ha fet cas omís al principi de no-devolució, retornant a les persones que havien creuat la frontera a un país no segur.
Mentre nosaltres ens tanquem en la nostra bombolla informativa sobre el Coronavirus (sense menystenir-lo, com he dit abans), les polítiques de fronteres europees continuen assassinant i condemnant a milers de persones a viure sense drets. Se les priva del dret a la vida, el dret a la integritat física, el dret a la salut, el dret a l’habitatge, el dret a migrar, el dret a demanar asil, etc. Si una cosa ha posat sobre la taula el Covid-19 són les fronteres, la impermeabilitat d’aquestes: com de fàcil és decidir tancar-les per alguns (migrants) i com de complicat és prendre la decisió quan afecta a altres (turistes i economia).
Catalunya Plural, 2024 
