Janet Sanz Cid és la Segona Tinenta d’Alcaldia, i directora de l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat una de les representants polítiques que s’ha vist obligada a quedar-se a casa en quarantena, per haver estat en contacte amb alguns dels treballadors de l’Ajuntament, que van donar positiu per coronavirus. “Visc el confinament com qualsevol altra veïna, perquè ningú no estava preparat”, reconeix.
Tot i l’excepcionalitat, assegura que “tothom està donant el millor de si mateix”, especialment “el sistema sanitari robust i fort que tenim”. Teníem prevista una entrevista presencial per parlar de l’emergència climàtica, però la Covid-19 ens ha obligat a fer-la de forma telemàtica i a canviar el guió. Tot i que, de la conversa se n’extreu que una crisi no pot deslligar-se de l’altra.
Creu que vam reaccionar massa tard davant l’amenaça del coronavirus?
Sí que es pot fer crítica respecte les mesures inicials i crec que l’alerta sobre aquesta crisi hauria d’haver arribat abans. Sobretot veient què passava a Itàlia i a d’altres indrets, s’hauria d’haver estat més contundent a l’hora de fer recomanacions i indicacions. El que hem fet ha estat passar de zero a mil. És veritat, però, que és molt fàcil criticar a misses dites, però de cara al futur hem d’identificar on podríem haver estat més àgils. L’autocrítica sempre és benvinguda per millorar el suport a persones vulnerables o amb crisis de salut que ja patien de forma estructural.
Per una part de la població el confinament i la pèrdua del treball està sent molt dura
Ningú s’imaginava que arribaríem a aquest punt. Molta gent ho passa malament intentant mantenir la normalitat quan ja fa dies que estem tancats en pisos petits, amb família i criatures. Això ens fa reflexionar sobre els mínims d’habitabilitat amb els que hauríem de poder viure. En aquest sentit cobra molta importància una mesura respecte al pagament dels lloguers.
Hi ha molts casos en què són empreses les que gestionen els lloguers i no particulars. Però en el cas que siguin particulars, s’hauria de veure qui realment necessita de les rentes per viure i a aquestes persones se’ls haurien de garantir ajudes per part de l’Estat. Però el que no pot ser és que la gent no cobri i hagi de pagar un lloguer.
Davant d’aquesta situació, creu que les mesures econòmiques preses són encertades?
El pla del govern de l’Estat és important i inèdit. A les crisis que hem patit fins ara no vam tenir aquest tipus de resposta i crec que hi ha hagut un canvi de xip. No pot ser que els més febles de la societat paguin les conseqüències d’una crisi, com ja va passar al 2008. Així i tot crec que falten punts, com el que comentàvem dels lloguers. Igual passa amb el pagament dels subministraments elèctrics, que s’ha garantit per a persones vulnerables, però crec que també s’hauria de garantir per a persones que, a priori, no ho són però que aquestes setmanes no estan ingressant.
Hem de tenir en compte, també, que si aquest confinament s’allarga, haurem de prendre altres mesures perquè l’objectiu ara és ningú no es quedi enrere, com ja ha passat a altres crisis. Hem d’evitar que es rescatin bancs i no persones i, per tant, haurem d’enfortir l’escut social. Des de l’Ajuntament ja hem pensat paquets econòmics, pensats per a sectors fràgils que cal protegir. Si tots els governs ho fan, també l’Europeu, ens en sortirem.
Sovint les promeses s’incompleixen, quines garanties es poden donar des de l’Ajuntament?
Tenim les competències que tenim, però posarem tots els recursos disponibles sobre la taula. Estem en un context de no confrontació, però hi ha gent que espera que ens tirem els plats pel cap entre uns i altres. Així que ara és moment d’aprovar pressupostos i mesures per a ajudar la gent i salvar vides. S’ha posat en evidència la necessitat d’enfortir serveis públics i drets bàsics, com la salut, i és cap aquí cap on hem de mirar quan sortim d’aquest confinament.
El consens social és fortíssim i seria una irresponsabilitat que les administracions no escoltessin. Són els consensos socials els que fan que els compromisos es compleixin.
S’ha posat en evidència la necessitat d’enfortir els serveis públics i els drets bàsics, com la salut, i aquí és on hem de mirar quan sortim de la crisi
L’aturada per la Covid-19 està reduint les emissions contaminants, això dóna una treva a l’emergència climàtica?
Aquesta crisi sanitària duu a una aturada de l’economia i posa sobre la taula la necessitat de revertir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Això implicaria mesures encara més dràstiques que les que vivim aquests dies per a reduir la contaminació. Espero que puguem recuperar aviat la normalitat i reajustar les emissions des d’una planificació estratègica.
Estem en emergència però crec que encara som a temps de reduir emissions, de reajustar els serveis, la producció i l’economia per tal de sobreviure com a espècie i fer que les conseqüències del canvi climàtic (que, per altra banda, ja és irreversible) siguin el menys dures possible, sobretot per als col·lectius més vulnerables. Quan fem política i pensem models de futur hem d’anar capgirant el sistema que fa que els més vulnerables surtin perdent.
Hi som a temps?
Som a temps de fer una planificació estratègica, que no ha de ser a cop de mesura extraordinària, com veiem aquests dies. La lliçó d’aquesta crisi és que el concepte de normalitat ha de canviar per a poder garantir la nostra existència. La crisi climàtica continuarà alertant-nos dels riscos i necessitarem mesures estructurals per a donar la volta a aquests futurs.
Aquest és l’objectiu d’aquest mandat a l’Ajuntament de Barcelona amb el pla contra l’emergència climàtica: mesures que no tenen validesa només per a quatre anys. Volem canviar el model de mobilitat i de planificació de l’espai públic. Canviar l’estructura del model productiu, incorporant l’economia circular.
Com es veurà afectat el pla contra l’emergència climàtica per les conseqüències del coronavirus?
Hi ha un full de ruta general que no es desplaçarà de les prioritats econòmiques, urbanístiques o de mobilitat. Quan tornem a la normalitat, seguirà vigent. Esperem que les lliçons apreses en aquesta crisi ens permetin avançar més ràpidament que en la resta de crisis que estan per venir o que ja patim. Hem d’abaixar el ritme, garantir els drets fonamentals bàsics, els serveis fonamentals que ens enorgulleixen en moments de crisi, però que durant molt de temps s’han precaritzat, que pateixen retallades. Això no pot tornar a passar.
A causa de la Covid-19, han decidit ajornar l’entrada en vigor del règim sancionador de la Zona de Baixes Emissions que havia d’aplicar-se a partir de l’1 d’abril
No ens ve d’un o dos mesos. Estem en un context de disminució de la circulació en què qui es mou en cotxe és, en molts casos, perquè no té una altra manera de fer-ho i vam pensar que si la sanció entrava en vigor, no compliríem amb la idea de no deixar ningú enrere.
Frenem les mesures per la lluita contra la contaminació, perquè és una lluita que va lligada també a la garantia del dret a la salut. No abaixem la guàrdia, però creiem que no seria comprensible que l’Ajuntament, en un context de crisi sanitària, tiréssim endavant mesures que, aquests dies, afectarien persones que no tenen alternativa per a desplaçar-se a un hospital, treballar o fer cures. Si no podem oferir el 100% del servei públic, no podem demanar a la gent fer certs esforços.
Ja tindrem temps d’implementar mesures com la dels pàrquings a les entrades de la ciutat o els peatges de toxicitat.
Si l’administració no pot oferir el 100% del servei públic, hi ha certs esforços que no podem demanar a la població
Peatges de toxicitat?
En cas que veiéssim que la Zona de Baixes Emissions no és suficient, imposaríem una sanció a la contaminació per desincentivar l’ús d’un vehicle contaminant. No és un peatge per circular per la ciutat, sinó un impost a la contaminació. Després de veure exemples com els d’Estocolm o Oslo, veiem que és important prendre mesures que apel·lin a la responsabilitat col·lectiva i a un esforç de l’administració per a implementar el transport públic. No hem de descartar cap mesura que ens dugui a ser efectius en el curt termini, principalment perquè ens ho exigeixen la Unió Europea i l’OMS.
El pla d’emergència climàtica destina un pressupost de gairebé 2.000 milions d’euros fins al 2030, és suficientment ambiciós?
És un pla viu al qual anirem incorporant mesures, a través de l’espai de participació amb entitats i plataformes ciutadanes. L’objectiu és donar resposta a l’emergència climàtica i als problemes de salut pública que se’n poguessin derivar arran de la contaminació de l’aire.
Aquesta crisi ens demostra que hem de ser molt dinàmics i ens hem de posar fites assolibles per demostrar que amb petites accions es poden assolir canvis. L’Ajuntament de Barcelona és la primera trinxera del ciutadà, tal com estem demostrant amb la crisi de la Covid-19. Estem en contacte amb allò que passa al carrer, per tant els plans que fem, per molt estratègics que siguin, s’han d’anar revisant cada poc temps.
Quines lliçons es poden extreure de l’estat d’alarma pel coronavirus, de cara a l’emergència climàtica?
Hem d’entendre que som vulnerables com a societat i necessitem mesures de proximitat, de governança, que ens donin fortalesa. La crisi que vivim posa sobre la taula que aquesta vulnerabilitat es pot extrapolar a altres situacions estructurals. Hem de respondre sempre pensant en no deixar ningú enrere, amb proximitat i facilitant informació i la participació de la ciutadania. Hem de posar la salut per sobre de tot, per tal que impregni totes les polítiques que farem de cara al futur.
Si donem resposta a les necessitats de les persones més vulnerables, estem donant resposta a tothom. Tots i totes, en diferents moments de la vida, ens tornem vulnerables. Aquesta és una idea que l’ecofeminisme posa al centre: les cures són imprescindibles i així es demostra en crisis com la de la Covid-19 o la crisi climàtica.
Som vulnerables com a societat i necessitem mesures de governança en proximitat que ens donin fortalesa
Creu que d’aquesta crisi en sortirem més forts o més febles?
Envio un missatge d’esperança i d’optimisme, perquè crec que en aquest context la gent està aportant el millor de si mateixa. Com sempre hem fet en les situacions més excepcionals, que desperten la responsabilitat col·lectiva de caminar cap al futur. És un moment de reflexionar, cadascú des de casa seva, des de les diverses situacions familiars. Saber que no estem sols ni soles, que les meves accions van dirigides a d’altres i que amb pocs i petits gestos es pot contribuir a crear un benestar comú.
Crec que aquesta manera de comportar-nos ha de quedar després de la crisi i ha d’impregnar la nostra actitud de cara a la recuperació de la normalitat. Però també deixo un missatge d’agraïment per totes les respostes responsables que denoten que ens pensem en conjunt. En comú.
Catalunya Plural, 2024 
