Mai un aïllament social va ser tan compartit. Portem 15 dies i ja hem cantat, aplaudit, compartit milers de memes, enllaços a pel·lícules, llibres, parlat per Skype amb tota la família, els amics. Com diu un dels vídeos que circulen: “quan acabi el confinament necessitaré una baixa per estrès”.
Cada dia sorgeix una nova iniciativa de solidaritat cap a les persones que més necessiten el suport per la seva vulnerabilitat, moltes presencials però també virtuals. Els artistes i els museus ens ofereixen les seves obres de manera gratuïta. Es comparteix el temps, la cultura, els sentiments, les paraules en suma. I, per descomptat, les imatges que estan a punt de col·lapsar la xarxa i potser la capacitat d’absorció de moltes persones confinades.
És una resposta en positiu que fa front a tot allò negatiu (morts, malalts, cansament dels professionals, aturada econòmica, recessió futura) o és una altra manera de consum en línia fins que puguem tornar a l’altra realitat? Una mica d’això últim resulta inevitable en una societat en què, com va dir Bauman, qualsevol idea de felicitat acaba en un supermercat. Però, sens dubte, majoritàriament és una mostra que davant d’una crisi col·lectiva només hi caben sortides col·lectives. Un qüestionament a aquells -líders o ciutadans- que aposten pel “campi qui pugui”, tot i que s’omplin de productes que no necessiten o transgredeixin les normes per donar-se el plaer de tenir allò del que els altres es veuen privats.
Els pànics col·lectius, quan emergeixen o quan entren en un moment crític, produeixen fàcilment el retraïment personal, la desconfiança i la recerca de sortides personals. Després, quan el temps de comprendre permet a cadascú situar-se, s’imposa la lògica col·lectiva: cal precipitar-se a sortir, però junts. Ho estem veient en les iniciatives científiques de recerca conjunta i internacional de vacunes o medicaments per frenar la pandèmia.
El ressort últim d’aquests esforços col·lectius no és altre que l’angoixa, aquest afecte real que mai no ens enganya -hi ha sentiments que sí despisten- i que ens embarga perquè és signe que hem perdut les coordenades de la ruta cap a la que ens movem, no sabem ja on som ni què serà de nosaltres. Ajuntar-nos reforça, al menys, la confiança que seguim comptant uns per altres, que davant el desemparament en què ens sumeix la malaltia i el cos afectat podem compartir unes paraules. Per a nosaltres, éssers parlants infectats del paràsit del llenguatge, el contagi de les paraules -el nostre bé més preuat- és avui el millor antídot que tenim enfront d’aquest virus.
Catalunya Plural, 2024 
