Des de fa uns dies penso més en aquest recorregut per la Font d’en Fargues. El motiu és senzill. És al costat d’un lloc on he anat a comprar el pa. Quan surto de pagar miro cap amunt i, a més de la plaça Catalana, sobretot veig la pendent del carrer Llobet i Vall-Llosera, i just al seu cim acaba el barri passejat durant aquestes setmanes.
Aquest límit és el desig de tornar a la normalitat, però almenys queda el record. D’aquesta manera ara no tan sols camino, també reconstrueixo amb més esforç, imaginant-me ara mateix els seus carrers molt primaverals, a dojo d’aire pur.
El consol és escriure’ls. Ens havíem quedat a la cruïlla de Pedrell amb el passeig de la Font de la Mulassa. El carrer del compositor té un assortit de viles amb una mescla de noucentisme, alguna petjada modernista i d’altres finques més tardanes, algunes d’elles a la intersecció d’aquest fals pla i el preludi de baixar allò pujat, amb una perspectiva magnífica, molt Valparaíso sense tants laberints.
Al número 104 del carrer Pedrell hi ha una vila més o menys amb les característiques descrites al paràgraf interior. Així de sobte xoca, sembla fora de lloc, molt blanca i marinera, amb petites decoracions geomètriques de ceràmica i motius blavencs amb flors minimalistes. Em recorda a la Cooperativa Obrera Popular el Siglo XX, il·legalitzada el 1940, de la Barceloneta, on també hi hagué un immoble amb aquest recurs a dos colors per a enlluernar més la façana.
Aquest número 104, també de 1940, és un mar i muntanya, com si volgués jugar amb la següent parada de l’itinerari, una torre modesta al cim del carrer de Can Pujolet, residència durant alguns mesos de 1922 del poeta Joan Salvat-Papasseït per a guarir la tuberculosi, causa de la seva mort prematura als trenta anys d’edat a una habitació del carrer Argenteria, a pocs metres de Santa Maria del Mar.
Una placa ho recorda, adossada al mur, només accessible pels habituats a mirar cap amunt com si esperessin una aparició mariana. Hi ha una més recent i homologada al carrer Urgell per a recordar el seu natalici just allà, i la ruta de l’amant del port podria seguir vora el mateix, circular per l’església del Paral·lel on fou batejat i fins i tot llegir un dels seus cal·ligrames al passeig del Born.
La casa de Can Pujolet, amb poc destacable des d’un punt de vista arquitectònic, recull aquesta promesa d’aire immaculat per l’altimetria de la zona, tan neta com per a propiciar la visió del Montseny.
La Font d’En Fargues i Papasseït son companyes de tota una tradició europea d’anar a les alçàries per a guarir de malalties respiratòries i derivades. Davos, La Muntanya màgica i fins i tot el mateix Arnold Schönberg de retir a Vallcarca a principis dels anys trenta són bons exemples d’aquest culte molt metafòric, amb l’alt impol·lut i el baix amb pol·lució perniciosa.
Aïllat, Papasseït degué meditar sobre aquestes dues ciutats. La de la seva reclusió higiènica a una taca d’oli, un oasi de pau sense classes socials ni discussions veïnals, potser perquè encara no existia prou teixit social, Els de la seva rutina eren sorolloso, amb brutor al terra i la sensació de vida ininterrompuda.
Papasseit fou un terratrèmol, i té quelcom paradoxal el seu pas per Font d’en Fargues i el seu assossec, durant aquest confinament encara més idíl·lic que quan començava a poblar-se l’entorn.
El diumenge del meu passeig no vaig dedicar gaire temps a l’habitatge del poeta, més aviat un símbol, però ni molt menys l’únic progressista del barri, doncs al carrer de Montserrat de Casanovas es fundà, una inscripció ho rememora, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM. Aquesta evocació és l’únic rastre d’aquest esdeveniment històric.
Per a tornar a Pedrell s’han de pujar uns esglaons bastant perjudicats. Quan recobrem la direcció original del trajecte ens apropem a una confluència central amb el Casal de Font d’en Fargues i l’església de Sant Antoni de Pàdua. Té quelcom d’interval decisiu. Impressiona molt veure el pendent de la pujada cap al merendero, amb camins molt malmesos amb, a més a més, percentatges prohibitius fins i tot per a una cursa ciclista.
Abans parlava del mutisme d’aquest intent de ciutat jardí mentre el poeta s’embafà de les virtuts del seu aire. Aquest silenci sol vincular-se al benestar i a la qualitat de vida, també al secretisme, amb moltes pensions i cases de cita a dalt de tot, sant protector d’actes impurs.
No sé si a la Font d’en Fargues, em poso deures per a saber-ho, hi hagué algun establiment com l’Hotel Casanovas del Baix Guinardó o una mansió al cim de Nou de la Rambla. Com a cloenda m’ha donat per reflexionar sobre si el relat del barri com una unitat paradisíaca pot ser versemblant, més que res per aquest alts i baixos interns, quadrícula en miniatura d’una altra més gran i menys acollida pel turó.
Catalunya Plural, 2024 
