Cada dia, a les vuit del vespre, milers i milers de persones surten als balcons d’arreu del país a aplaudir. A agraïr a professionals sanitaris la seva tasca davant la pandèmia; però no només. Els aplaudiments també són per a totes aquelles persones que continuen treballant presencialment, els i les treballadores essencials. Els qui aplaudeixen tenen al cap, segurament, les infermeres, les reponedores i caixeres de supermercat, les cuidadores de persones depenents o les que netegen. Dones, totes elles o, almenys, en la seva gran majoria.
I és que gran part de les feines considerades essencials pel Gobierno durant l’estat d’alarma estan relacionades amb les cures i aquestes, amb les dones. “És la divisió sexual del treball: les dones hem assumit tradicionalment dins les llar les tasques de cura i quan ens incorporem al mercat de treball, continuem fent-ho. Va en la línia del que vol dir ser dona”, apunta Laura Sales, responsable de l’àrea d’empoderament sociopolític de la Fundació Surt.
La pandèmia ha posat contra l’espasa i la paret sectors essencials que, tot i la seva imprescindibilitat, estan precaritzat o han patit sistemàticament retallades. Ara, amb una economia de subsistència, aquestes feines són més necessàries que mai i les persones que s’hi dediquen estan desbordades. Per això hi ha necessitat de més treballadors i treballadores en certs àmbits però les ofertes que s’ofereixen sovint són “precàries”. Sales afirma que abunden els contractes temporals o d’obra i servei, en condicions “inacceptables per a feines d’alt risc en aquests moments”.
Però si la retribució i la seguretat és baixa, és perquè “són les persones més vulnerables les que estan disposades a posar-se en risc ara mateix”, diu Sales, qui apunta a un perfil “majoritàriament de dona, amb alta vulnerabilitat”, que fins ara ha quedat fora del mercat. “Sembla que hi ha vides que valen menys que d’altres i les que compten menys les enviem als súpers, a cuidar gent gran o a netejar hospitals”, sentencia.
Igual d’essencials que els homes, però més barates
Les activitats considerades essencials pel Gobierno van molt més enllà de les cures, encara que aquestes siguin les més visibles. La indústria alimentària, farmacèutica o energètica, i transport de mercaderies, així com les persones dedicades a la seguretat (ja sigui privada o pública), també són serveis essencials. Tots ells, masculinitzats. Així, comparant les dades d’ocupació d’aquests sectors, veiem que es frega la paritat: 48,5% de dones i 51,5% d’homes. Cal tenir en compte, però, que aquestes dades de l’Enquesta de Població Activa són prèvies al coronavirus i no es disgrega quantes de les persones que es dediquen a aquests sectors són considerades treballadors essencials.
Cal també destacar que la poca precisió de les dades amaga realitats sovint invisibilitzades com les dones treballadores de la llar. La neteja es troba dins una categoria que inclou, entre d’altres, tots els serveis a edificis, inclosa la jardineria o les reparacions (Administració i serveis auxiliars). Això explica que no es trobi tant feminitzada com cabria esperar. Però les dades cobren més sentit si atenem a la bretxa salarial. Les dones en aquesta categoria (dones de la neteja, principalment) cobren gairebé 7.000 euros menys a l’any que els homes. Ambdós en una categoria que es troba força per sota del salari mitjà espanyol: 23.646 euros l’any.
Mantenint aquesta xifra, les dones treballadores essencials superen en pocs sectors el salari mitjà. I en alguns dels que ho assoleixen, ho fan amb una gran bretxa salarial, com a les finances, amb una diferència de 11.500 euros anuals o a les tasques sanitàries, amb un greuge de 10.300 euros anuals per les dones. Si ens fixem només en els sectors que, al principi del text, hem identificat com eminentment feminitzats, com el comerç, la neteja, les cures assistencials o l’atenció sanitària, veiem que la diferència de sou entre sexes és abissal.
Conseqüències del coronavirus
Aquest dijous s’han conegut les primeres xifres de l’atur des que va començar la pandèmia de la Covid-19 a l’Estat espanyol. Es tracta del major augment de la desocupació de la història recent del país. Les dades mostren un augment d’aturats del 13,26% en els homes. Les dones en registren la meitat, un 6,5%. Ara bé, aquestes xifres, fora de context poden enganyar, ja que hi ha 1.528.942 homes en recerca de feina, mentre que les dones sumen 2.019.370.
Aquesta diferència en l’augment de l’atur entre sexes podria explicar-se tenint en compte diverses variables. Una és que les dones ja feia mesos que venien registrant un menor increment en l’atur i una major creació d’ocupació que els homes. L’altra variable i, segurament, la més determinant, és que el gran nombre d’acomiadaments i finalització de contractes s’ha donat als sectors de la construcció, l’agricultura i la indústria, sectors eminentment masculins.
Els sectors masculinitzats són els més tocats aparentment, però cal recordar que les dades de l’atur no contemplen les persones afectades per ERTOs. “Haurem de veure a qui afecten més les regulacions temporals”, apunta Laura Sales, qui apunta que la destrucció d’ocupació per les dones s’ha donat en sectors com l’hostaleria, el comerç no alimentari o la neteja. Feines molt precaritzades i sovint poc qualificades. “Quan valorem les dades d’ocupació, cal tenir en compte que el fet que les dones mantinguin la feina, no vol dir que tinguin cobertes les necessitats bàsiques”, apunta.
I és que, tal com afirma, les estadístiques i les dades “invisibilitzen moltes realitats”. Algunes d’elles són les relatives a les feines no regulades, com el treball sexual o gran part del treball de la llar i les cures. “Sectors de l’economia invisibles”, com succeeix amb les 261.000 dones treballadores de la llar i les cures que no estan donades d’alta a la Seguretat Social i que, per tant, no poden ser beneficiàries de la prestació aprovada aquesta setmana pel Gobierno per aquelles que hagin perdut la feina.
A més, doncs, del treball precari i el no regularitzat, Laura Sales destaca també els problemes de les tasques de cures que, en aquests dies de confinament, “s’estan internalitzant a les llars”. Parla de les tasques com l’educació, l’atenció a persones depenent, la neteja o la gestió emocional. “Són necessitats que el mercat laboral actual no pot cobrir i que recauen sobre les dones”. Segons un estudi de la Fundació Pere Tarrés, el 80% de cuidadores no professionals són dones, majoritàriament d’entre 45 i 64 anys.
Aquest estudi revela que 8 de cada 10 dones “no se sent lliure per organitzar la seva vida” i no creuen disposar del temps lliure suficient per dedicar-se’l a elles mateixes. I és que més del 60% es veuen com la màxima responsable de la persona dependent i el 65% considera la cura una tasca natural. Sales assegura que aquesta internalització “recorda” al que va passa al 2008, però “encara pitjor: avui ens trobem tancades a casa i a més no comptem amb l’ajuda de les àvies, que fa 10 anys van ser el jaç de tantes famílies”.
Les cures, sobretot en temps de pandèmia, indispensables. Igual que totes les altres feines que han estat considerades essencials. El problema, però, és que “les treballadores essencials aquests dies són vistes com heroïnes, però en realitat estan infravalorades social i econòmicament”, critica Sales, que apunta que els aplaudiments de cada dia a les vuit del vespre “estan molt bé”, però cal un reconeixement real. Bones polítiques d’ocupació, reconeixement i condicions laborals per a aquestes dones que són vistes com a “treballadores de reserva”.
Catalunya Plural, 2024 
