L’estiu de 2011 vaig rebre una convocatòria intrigant. Uns editors a qui no coneixia em citaven a mitja tarda en un bar de la Barceloneta, estaven decidits a posar en marxa una col·lecció de novel·la negra en català i volien conèixer la meva opinió. Jo llegeixo aquesta mena de novel·lotes de fa anys; com que sempre m’han atret les coses mal vistes (i de jove la novel·la negra ho estava molt entre els militants comunistes), doncs m’hi vaig enganxar. Però d’això a consultar-me sobre la viabilitat d’una Série noire catalana, no sé; tot plegat em feia pensar que aquella cita a cegues feia olor de socarrim.
A l’hora en punt era al lloc convingut. Com que hi havia coneguts i saludats, vaig pensar que una entabanada col·lectiva sempre és més lleugera de pair. Em van convidar a una canya, i després a una altra; feia molta calor. Parlaven d’escriptors d’aquí i de fora. Hi havia autèntics savis en la matèria que no paraven de dir noms que eren rebuts amb aclamació. Jo la majoria no els havia sentit a anomenar en ma vida. Però els editors estaven disposats a tirar endavant el projecte, i insistien que comptaven amb mi. Suava mentre buscava amb la mirada les possibilitats que tenia de fugir d’allà indemne, empenyent algun d’aquells tipus que bevien cervesa i feien bromes intel·lectuals que no entenia, i corrent cap a la platja per barrejar-me entre la multitud de turistes. Però no hi havia escapatòria. Em vaig preparar pel pitjor: allò no podia acabar bé de cap manera.
Ja fa nou anys d’aquella xafogosa tarda. A la col·lecció li van posar Crims.cat; ara acaben de publicar el títol que fa cinquanta, i la cosa no té pinta d’aturar-se.
Catalunya Plural, 2024 
