Aquestes setmanes el meu cap va ple de dubtes i esperances relacionades amb passejar. Com és comprensible no puc fer-ho com abans, però almenys em resta el consol de trobar-me enmig d’un assaig de contingut barceloní, i mentre duri el confinament o captiveri em conformo amb cercar les direccions on passaren les històries, tot imaginant quan acabi tot això, gairebé com el miracle de poder franquejar certs l’alegria de tornar, de mica en mica la normalitat, si és que aquesta existí alguna vegada.
Amb la Font d’en Fargues segueixo el fil de les meves passes mitjançant el meu arxiu fotogràfic. Fins a la pandèmia aquests texts tenien quelcom de crònica, sempre amb mescla de passat, present i reflexionar sobre el futur; ara continuen amb aquestes dinàmiques, adonant-me com l’art d’escriure-les és tornar al camí, anar pels terrenys mentre teclejo les paraules.
Havíem abandonat al pobre Joan Salvat-Papasseït, jove, tuberculós i pletòric a la seva lentíssima agonia. El carrer Pedrell ens donaria per a un llibre experimental amb comentaris de totes les seves viletes. Anem a la seva cruïlla amb el passeig de la Font d’en Fargues, on hi ha tres immobles, cadascun d’ells significat, dos amb la mateixa autoria.
Correspon a Adolf Florensa, un d’aquells arquitectes fonamentals al mapa de Barcelona i marginats des de la simplificació. D’altra banda potser no caigui gaire bé a molts des d’una vessant externa i interna. La plaça de Sant Felip Neri és de les boniques, és indubtable, perfecta al seu tancament, reforçat si es vol per la mística del desastre dels bombardeigs i el seu rastre a l’església.
Florensa es tragué de la màniga la seva concepció traslladant des de la plaça de la Catedral l’edifici del gremi de sabaters i des de la de Lesseps el de calderers, seu durant poc menys de cinquanta anys dels bombers de Gràcia després d’un primer desplaçament des de la plaça de l’Àngel, quan la reforma de la via Laietana, on molts blocs duen la rúbrica del nostre protagonista del moment, molt present al Guinardó, a partir de la construcció de les escoles del parc, a dalt de tot. A la zona també li encarregaren, des d’una estètica noucentista amb quelcom rural, la falsa masia de l’Institut Ravetllat, obert al públic no fa gaire, i la finca de Victorina de Mingo al carrer Renaixença.
Això correspon a la part baixa del Districte, a l’alta, amb Font d’en Fargues al cim i Horta a una de tantes fronteres, els veïns d’aquesta mig fracassada ciutat jardí conjugaren les ganes de tenir una habitació pròpia per a desenvolupar activitats comunitàries i la necessitat, sempre element quan s’urbanitzen parcel·les, d’una església, i clar, pels voltants els més adinerats sempre reclamaven a Florensa.
No volgueren ser menys, i per això el temple de Sant de Pàdua, mariner per a molts malgrat trobar-se a la muntanya, s’inaugurà el 1927, i just un any després arribà el torn pel Casino de l’associació de propietaris, fascinant per la seva sobrietat i l’encert d’ubicar-lo just en aquell angle, on sobresurt i té quelcom brillant per la seva forma i l’austeritat de la façana.
L’església, ben coqueta al seu interior, comparteix aquesta manca de decoració. Al conèixer la història de la creació d’ambdues peces és graciós visualitzar-les des de l’aire, amb el seu aspecte petitó, gairebé com si sortissin d’aquells jocs de muntar ciutats amb cases, escoles, ajuntaments, hospitals i comissaries.
Durant els anys trenta funcionaren, un des d’una vessant religiosa i l’altre més laic, cultural i festiu. La Guerra Civil l’arruïnà, dissolent-se l’associació el 1944, malgrat continuessin les activitats amb una mutació del paradigma. Durant el primer franquisme el fet de trobar-se enfront d’un temple es jutjà gairebé com un duel al sol entre allò moral i immoral. Com a resultat d’aquesta perversió el vell Casino esdevingué la casa parroquial de Sant Antoni de Pàdua fins 2005, quan anà recobrant-se l’empenta veïnal.
En mig d’ambdues, termes mig per a unir habitatge civil amb el clerical i el comunitari, arribà abans, el 1912, la torre Josep Fabré, del mestre d’obres Eusebi Climent i Viñolas, un altre dels eliminats de qualsevol tipus de cànon, i malgrat això amb un reguitzell de cases una mica per tota Barcelona, de Sants fins el Tibidado. Com ara tenim més temps us recomano navegar una mica i descobrir-les per a completar aquesta agenda de llocs per a recórrer quan ens donin permís.
La torre Josep Fabré, ben protegida, sobresurt, com el Casino, per situar-se a una cantonada i acaparar la perspectiva, quelcom ressaltat pel seu jardinet d’entrada, amb una bonica façana, sí, exaltada pel conjunt.
Més amunt d’aquesta cruïlla la pujada es desborda, augmentant-se el seu pendent a ritme vertiginós, a vegades tan bestia com per a voler ser una cabra, en part perquè l’asfalt és pèssim. A la llunyania, entre revolts i paelles, hi ha el merendero, qui sap si ara mateix, mentre em llegeixes, ocupat per porcs senglars, flora i fauna en ple esclat, seria fins i tot de justícia poètica per la deixadesa al que l’ha sotmès l’Ajuntament.
Catalunya Plural, 2024 
