Montserrat Padilla és infermera a l’Hospital de Martorell, un hospital comarcal que, tot i el seu volum, s’ha vist afectat plenament per la COVID-19. El virus ha modificat el dia a dia del centre i ha provocat la reestructuració de molts dels seus serveis.
Parlem amb Padilla de com el més dolorós és acomiadar des de la distància les persones més greus i com això està impactant en la feina del personal sanitari. També, i una vegada més, la denuncia principal és la manca de material.
Quin és el vostre dia a dia a l’Hospital de Martorell?
Tenim una mica de tot. Des de pacients que hem d’anar ràpid per derivar-los, fins a pacients que arriben molt justos, veus que no es podrà fer massa i acaben morint… Els donem confort fins l’últim dia però és molt trist. No hi ha família a la vora ni ningú proper amb ells. Estem nosaltres però és molt dur. En general el dia a dia és molt estressant. La part que morin sols és molt dura.
Quins recursos utilitzeu per arribar a les famílies? S’han sentit moltes iniciatives aquests dies.
La setmana passada em vaig trobar amb un cas d’un avi que no duia res. No tenia mòbil ni tan sols les seves ulleres, perquè havia ingressat d’urgències. De les donacions que anem rebent a l’hospital n’hi ha una que ha consistit en uns telèfons petitons que es poden rentar. Parlem amb els familiars perquè es baixin una aplicació i es connectin i així poden fer videotrucades. Amb aquell mòbil, el pobre home va poder veure la seva filla, néts, la seva dona.
Poder fer això és molt gratificant. A banda, encara que no els puguin veure, si els volen portar algun efecte personal com un mòbil, les ulleres o un llibre, també ho acceptem. Ho deixen a la recepció, ja que no poden accedir a les instal·lacions de l’hospital, i nosaltres els ho facilitem.
La saturació també us ha marcat diferències a les rutines entre treballadors. Us impedeix compartir aquests moments de dificultat?
Ha canviat la situació però també és cert que aquí a l’Hospital de Martorell som com una petita família. Tot i que hem tingut prou baixes de companys, -alguns que han estat molt malament i d’altres que ja s’estan reincorporant- ho portem bastant bé. Fem un bon equip i ens donem suport.
A més, des de l’hospital ens han facilitat suport psicològic. A nivell de salut mental ens han ofert suport de tota mena però el què ens passa és que tenim manca de material… Anem justos, tot i que de moment anem fent.
S’han marcat protocols des de l’Hospital pel que fa a la comunicació amb les famílies?
S’han repartit els metges de tal manera que hi ha uns quants que es dediquen a passar visites i altres que es truquen els familiars per explicar, o bé l’evolució del pacient, o bé que hi ha hagut una defunció. Perquè, és veritat que la majoria de pacients tenen mòbil avui en dia, però quan empitjoren ja no poden trucar ells mateixos per explicar com estan. És aquí quan és el personal mèdic qui es comunica exclusivament amb la família.
Deu ser difícil gestionar aquesta situació amb els pacients
Sí perquè els més grans es posen molt neguitosos. I, clar, com que anem justos de personal, es troben sols. Veus gent autònoma que, de cop i volta, no és capaç d’aixecar-se. Així que, tot i que nosaltres estem amb ells i els intentem facilitar tot, és molt dur per a ells.
Aquesta dedicació requereix temps. Amb les baixes que comentaves, heu vist que us costa més arribar?
Nosaltres acostumem a fer-nos càrrec d’entre 10 i 12 pacients per infermera. Ara ens han baixat les ràtios a 8 però perquè no executem una dinàmica normal. Trigues més de l’habitual, ja només en vestir-te. Però sempre trobes un moment perquè saps que estan passant-ho malament. Intentem estar una estona amb ells, amb alguns aprofitant el temps de la higiene. Amb els que són autònoms igualment els preguntes sovint com estan perquè xerrin una mica i els deixes clar que estàs allà amb ells.
Quines són les vostres expectatives de futur?
Estem desanimats. No veiem el final, ni com acabarà això, ni què passarà. No ens arriscarem a pensar en dates.
Catalunya Plural, 2024 
