Més enllà de la veu d’escriptora, Carlota Benet, filla de Josep Maria Benet i Jornet, va voler recuperar la seva veu “com a pare” en les memòries Papitu. El somriure sota el Bigoti (Columna). En primer lloc les memòries versaven sobre l’Alzheimer, però el text no fluïa, fins que va trobar el camí i es va deixar anar, en “un procés molt bonic”, en el qual va poder fer les paus amb la malaltia. Avui, una altra malaltia, el nou coronavirus, que manté en suspens a tot el món, s’ha endut a Josep Maria Benet i Jornet, Papitu per als amics i coneguts.
Va néixer a Barcelona el 1940 en plena postguerra. L’ambient trist i de repressió de l’època va marcar la seva infantesa i el va perseguir durant tota la seva vida adulta. Li va passar, però, una cosa meravellosa; va voler ser escriptor de teatre i, tot i que pensava que mai veuria una obra seva representada, se’n va sortir. El 1963 va guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Una vella, coneguda olor i des de llavors fins que va ser diagnosticat amb Alzheimer el 2014, no va parar mai d’escriure.
Ha estat un dels grans constructors i renovadors de la cultura catalana contemporània i, molt probablement, un dels seus normalitzadors. Continuador excel·lent de la gran tradició del teatre català d’autor, sense renunciar a l’ambició i la qualitat de l’alta creació, va saber connectar amb el públic nombrós. Va mostrar un teatre realista que es caracteritzava per la reflexió sobre l’individu i la societat que l’envolta, encara que després va anar evolucionant cap a temàtiques més íntimes i existencials. Va ser autor de al voltant de cinquanta textos teatrals, gairebé tots estrenats, i va obtenir nombrosos guardons, el darrer el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2013.
“Si Shakespeare ha estat considerat un dels nostres contemporanis perquè la seva obra literària continua sent vigent avui en dia, el mateix podem dir de Benet i Jornet, un dels dramaturgs més importants de la segona meitat del segle vint, que amb una cinquantena de peces dramàtiques s’ha convertit ja en un clàssic”, va dir l’historiador i crític teatral, Enric Gallén, en la presentació de la xerrada celebrada a la Sala Beckett, Benet i Jornet, el nostre contemporani.
Un clàssic que, com ho va ser el seu referent català, Àngel Guimerà, ha mostrat en tot moment una ferma ambició i voluntat d’actualització global de la seva obra dramàtica, tant des del punt de vista formal com de continguts. Alguns dels seus títols més coneguts són Revolta de bruixes, Desig, Fugaç, L’habitació del nen, Dues dones que ballen, Soterrani, La desaparició de Wendy, fins a l’última, inèdita, Estiu ardent. Per altra banda, tot i que l’amor de la seva vida va ser el teatre en moltes ocasions li va flirtejar amb la televisió i avui en dia encara és recordat per ser guionista de les primeres telenovel·les de Televisió de Catalunya (TV3): Poblenou, Rosa, Nissaga de Poder o Laberint d’ombres.
Josep Maria Benet i Jornet va dedicar la seva vida a la creació i el seu desig més fervent va ser aportar el seu gra de sorra al desenvolupament de la literatura dramàtica en català. Com recorda el seu bon amic, el director i dramaturg, Sergi Belbel: “El llegat que ens deixa és, doncs, aquest: la importància o fins i tot la transcendència del llegat. Nosaltres no som res sense els que ens precedeixen. De la mateixa manera, ell era ben conscient que tampoc no era res sense les generacions futures. I aquesta va ser la seva gran aportació: obrir-se, donar-se als altres, als que van venir darrere seu”.
Catalunya Plural, 2024 
