Com no podia ser d’altra manera, les nostres pautes de consum s’han vist modificades després de diverses setmanes de confinament. L’alcohol, el pica-pica i altres productes similars han anat substituint les inicials, i un xic impulsives, compres de productes d’higiene personal. L’explicació psicològica parla de donar-nos recompenses, capricis, davant l’exòtic de la situació, però, què poden aportar les ciències socials?
L’ésser humà és un ésser social per definició. Aquesta no és una condició que pugui triar-se -no es pot escollir lliurement ser o no social-, sinó que és quelcom que es troba a la base mateixa del que ens defineix com a espècie. La capacitat de relacionar-nos entre nosaltres i amb la resta d’elements de la natura, siguin aquests animats o no, així com la possibilitat d’instaurar i interpretar símbols i, de passada, crear mons, ens permet ampliar de manera gairebé il·limitada les possibilitats de la nostra existència.
Deia Georg Simmel que les paraules són la unitat mínima d’aquesta relació. Aquesta seria l’explicació sociològica a aquestes absurdes i, moltes vegades, banals converses als ascensors i altres espais estrets i tancats; quan ens trobem, els humans tenim la necessitat -de manera gairebé inevitable- d’establir una relació, sigui del tipus que sigui, si no amb les paraules, com assenyalà Simmel, amb els gestos, les mirades, etc.
Però és més, dins d’aquesta creació de mons hi ha la pròpia creació de el temps. El temps no és quelcom merament físic, sinó que és una construcció social. La successió dels segons, les hores, els dies, les setmanes, els mesos i els anys va ser establerta per l’ésser humà molt abans de la creació del primer rellotge de sorra o del desenvolupament de la física quàntica avançada. Va ser a través de les relacions socials que el temps va ser determinat.
La recollida de les collites, el sacrifici dels animals, les celebracions religioses, els enterraments, naixements, etc., van ser els processos que ens van permetre delimitar, establir, instituir el temps. Aquest temps ancestral, que ens relacionava íntimament amb la natura, era un temps cíclic, un etern retorn i repetició oportunament marcat per l’activitat humana col·lectiva. Posteriorment, la dinàmica industrial i capitalista es va encarregar de dissenyar un nou temps lineal, aparentment infinit, que ens ha portat no pocs problemes.
El temps ancestral, que ens uneix íntimament amb la natura, era cíclic, marcat per l’activitat col·lectiva. Posteriorment, el capitalisme va dissenyar un temps lineal, aparentment infinit, que ens ha portat no pocs problemes
Ara, en temps de confinament, quan tots els dies semblen ser iguals, torna a emergir aquesta necessitat ritualística de creació del temps; ens aixequem, esmorzem, fem exercici, recuperem velles amistats i contactes, juguem més, estem més interconnectats, etc. En aquests moments en què la realitat de la nostra societat productiva capitalista s’ha posat en mode pausa, retornen les possibilitats d’un temps no lineal, sinó cíclic, centrat en nosaltres i en les nostres relacions amb els altres.
Però aquestes dinàmiques no es donen, ni s’han donat mai, en el buit de la necessitat material. Estan plenes de comensalisme, és a dir, menjar i beure junts, on l’alcohol ha jugat i juga tradicionalment un paper de facilitador social, sobretot en les cultures mediterrànies, balls, música, aplaudiments i altres formes d’expressió.
Heus aquí l’explicació a aquests increments de consum de productes com cerveses, vins, patates, etc., que han substituït la inicial inèrcia basada en la compra compulsiva de paper higiènic o gels d’alcohol per rentar-se les mans; som davant l’elemental necessitat de celebrar rituals que ens permetin acomodar-nos i donar sentit a la situació singular que el confinament ens ha portat aquests dies. Entre ells, el consum d’aquest tipus de productes no seria més que un element afegit a aquesta ritualització del confinament.
Catalunya Plural, 2024 
