La presència de l’exèrcit sempre és o portadora de mal auguri o símptoma d’un fracàs. En la història recent d’Espanya ha dominat el primer cas: l’exèrcit ha representat el pitjor d’aquest país. La dictadura, la mort, el feixisme i l’oposició a la democràcia. També el resorgiment de la monarquia borbònica, una monarquia que se sap més corrupta cada dia que passa. Avui l’exèrcit torna a estar als nostres carrers. Aquesta vegada, però, la seva presència no és portadora d’un mal auguri – al menys, esperem que no sigui així – sino símptoma d’un fracàs.
En aquest cas, d’un fracàs de dimensions calamitoses: el de la incapacitat d’un sistema sanitari públic esmorteït per les retallades, el d’un serveis socials menystinguts i el d’una comunitat política que va menystenir els avisos que científics i autoritats xineses ens llançaven. Tot i que l’exepcionalitat que representa el coronavirus és tan extraordinària que no es pot culpar enterament ni a les retallades ni a la comunitat política, més cert és que si s’hagués invertit més en allò públic, el cop no hagués estat tan dur. Però són aquestes condicions d’excepcionalitat les que han portat l’exèrcit als nostres carrers.
Ara, però, cal distingir entre dos fenomens diferents. El primer, el de la presència de l’exèrcit en el discurs públic i la seva pertinent intoxicació. El segon, el de la presència de l’exèrcit en les tasques d’ajuda a sol·licitud de les administracions públiques. Començant pel darrer: si bé, en les primeres setmanes, el discurs de la Generalitat i dels partits vinculats a l’independentisme rebutjava la presència de l’exèrcit i les tasques de la Unidad Militar de Emergencias (UME), poc a poc han anat cedint davant l’evidència que en moments d’extrema necessitat, tota col·laboració és poca.
Cal distingir entre dos fenomens diferents: la presència de l’exèrcit en el discurs públic i la seva pertinent intoxicació, i la presència de l’exèrcit en les tasques d’ajuda i desinfecció
Així, l’UME ha estat present tant en municipis governats per ERC, com Lleida o Balaguer, com a d’altres liderats per Junts per Catalunya, com ara Àger i Torres del Segre. El mateix Torra afirmava en una entrevista a la Cadena Ser, que “si ens pot ajudar l’exèrcit espanyol, igual que si ens pot ajudar qualsevol metge, jo estaré agraït. Si és per a fer una tasca útil i humanitària, no hi ha cap problema”.
Aquesta unitat mèdica de l’exèrcit ha contribuit a muntar un recinte per a persones sense llar a la Fira de Barcelona i està actiu en més de trenta municipis en tasques de suport i neteja. És comprensible la reticència de tot demòcrata a demanar ajuda a l’exèrcit. Però més irresponsable sembla no fer-ho per a mantenir l’orgull impolut. Això per una banda.
Per l’altra, però, és ben diferent. La presència de l’exèrcit en el pla institucional és incompatible amb una democràcia. No compleix cap objectiu, excepte el de reforçar-ne la imatge i blanquejar la del monarca, en hores baixes després de saltar a la llum per enèssima vegada un escàndol de corrupció del seu pare. Bé, no només això. També es va descobrir que Felip VI, l’actual rei, era el beneficiari d’una societat off-shore dels diners que el seu pare havia robat. 65 millions d’euros dona per molts respiradors i mascaretes. La presència de l’exèrcit a les rodes de premsa i la seva retòrica belicista reforça el suport d’una dinastia monàrquica anacrònica, decadent, i corrupta.
La presència de l’exèrcit a les rodes de premsa i la seva retòrica belicista reforça el suport d’una dinastia monàrquica anacrònica, decadent, i corrupta
Es podria pensar que al PSOE li pot interessar que l’imatge de l’exèrcit s’associï als seus colors per tal de desvincular-los de l’extrema dreta, però per a Unidas Podemos implica empassar-se un gripau. També per als comuns, que han d’abaixar el cap i assumir una contradicció que els pot passar factura. La presència de l’exèrcit en el pla discursiu era absolutament innecessària. No es veuen militars a les rodes de premsa dels executius francesos, ni belgues, ni alemanys, ni anglesos. La guerra és un fenòmen polític, que, com a tal, necessita identificar l’enemic amb uns ideals contraris als de l’altra comunitat política. Però la Covid-19 és un virus, una existència fractal tan simple que poc es preocupa d’ideologies. No, no estem lliurant una guerra.
A través d’una anàlisi estratègica s’entén quin pot ser l’objectiu en les ments preclares de l’Executiu de Sánchez: generar un patriotisme que derivi en un sentiment d’unió davant la crisi sanitiària d’avui, l’econòmica de demà. El problema és que fer-ho al voltant d’una bandera que representa el que representa, i d’un exèrcit que tendeix a veure Catalunya com fill díscol que ha de ser alliçonat, només unifica aquell sector que ja estava unit.
Així mateix, fa més gran l’esquerda de l’espanya altra, la republicana que pensa i sent en diferents llengues. Espanya és diferent, i ho és, en part, perquè arrossega la llosa d’un exèrcit que ens remet a la memòria, sempre fresca, del franquisme. L’executiu de Sánchez ha perdut una ocasió per a lluitar-hi en contra, i, de passada, han arrossegat els socis de govern que havien de simbolitzar aquesta Espanya altra.
Catalunya Plural, 2024 
