Són setmanes intenses de lluita per a la salut col·lectiva, l’huracà del coronavirus ha obert les portes dels geriàtrics i el que se sospitava però no es veia s’ha acabat veient. “No és vell qui té molts anys, sinó qui té les seves facultats minvades”, deia Galeno, el metge i filòsof grec. Així doncs, la vellesa és l’efecte cruel de perdre per deteriorament facultats primordials que ens cal per ser autònoms; ara bé, no tot comença quan creuem el llindar d’una edat, sinó en un altre moment molt diferent: quan un, tristament, no pot servir-se a si mateix, passa a ser dependent d’un altre, incapaç de valdre’s, i privat d’aquelles aptituds que mai més recuperarà.
La plataforma Filmin ha recuperat Casa de ningú (Boogaloo Films, 2017), la pel·lícula de Ia professora de la UdG, investigadora cultural i realitzadora, Ingrid Guardiola, que va néixer d’un encàrrec del CCCB sobre l’envelliment de la població europea i de la democràcia. Guardiola es trobava investigant quan es va fer la següent pregunta: Què passa amb les comunitats quan deixen de ser productives? Per explorar aquesta qüestió, va prendre dos contextos molt diferents en els que això es manifesta de forma evident: per una banda, el poble de Ciñera de Gordón, a Lleó, pràcticament desnonat després del tancament de l’empresa minera i, de l’altra, un entorn més urbanitzat:es va fixar en una residència d’avis del barri de Sant Andreu de Palomar.
Tot i tractar-se de dos terrenys diferents, tenen molts aspectes en comú: serveixen per parlar de com es fracturen les comunitats, com es gestiona la falta d’ocupació, com es gestiona la mort; ja sigui la d’un lloc, o bé individual. Tots dos casos li van servir com a premissa “per entrar en històries de vida, de com aquesta gent s’enfronta a la seva pròpia desaparició”. La cineasta, més que oferir respostes, observa i escolta, posa la càmera i registra les veus. La realitzadora va optar per “no personificar la història” mitjançant imatges i es va servir d’un mosaic de veus per donar la idea de comunitat.
“Ambdues localitats viuen cristal·litzades, com si fossin les restes d’un temps que, amb resignació, serenitat i sentit de l’humor, va desapareixent”, apunta la directora. “En el primer cas perquè l’empresa minera havia desaparegut de la vila i havia posat a la venda tot el que era seu, que era gairebé tot. En el cas del geriàtric, un lloc impersonal, gairebé funcionarial, és més un tema de degradació física individual; són les persones les que estan a punt de desaparèixer”. I afegeix, “són dues comunitats artificials. Una està creada amb diners i l’altra es basa en l’economia de la cura”.
“Hem de reinventar la nostra manera d’envellir”, incideix Guardiola, que creu en el cohabitaje com una opció alternativa -i humana- al geriàtric. “Ens han desentrenat per a la lluita col·lectiva, i això no només fa que el nostre marc laboral premiï la fragmentació, que premiï les no-relacions i l’emprenedoria, sinó que totes aquestes lluites absolutament individuals fan que arribem a la nostra vellesa sense forces, sense saber com aconseguir millores, sense saber fer-la digna”.
Al final, sense buscar-ho, el documental esdevé un al·legat feminista perquè les protagonistes són dones, l’economia de les cures és un entorn molt feminitzat i les dones viuen més i tenen una vellesa més activa en comparació als homes. A més, explica Guardiola, en el cas de Ciñera, “les dones del carbó són molt importants en la lluita per conservar els llocs de treball dels seus marits i dignificar la professió de miner”. Per això, subratlla, “al final acaba sent una mena d’homenatge feminista a totes aquestes dones amb una vida usurpada”.
El documental, segons Ingrid Guardiola, no vol arribar a grans conclusions, sinó que siguin les pròpies veus que intervenen les que tracen el guió, des d’un punt de vista poètic i íntim. “No és un documental de grans heroïnes, sinó de la gent comú que apel·la a experiències comunes, com és la dictadura de la feina, la penúria de la vellesa i la mort”. El pas del temps resulta inalienable, però sovint es veu coartat per un sistema capitalista que l’acaba precipitant cap a la mort, això sí, amb una mica d’esperança perquè a l’endemà torna a sortir el sol i la vida sempre es renova.
Catalunya Plural, 2024 
