Segregacions

La capacitat que té l’ésser humà per oblidar és aclaparadora. En realitat, i si mirem les coses amb atenció, veurem que la nostra memòria està teixida d’oblit. La memòria, lluny de ser un magatzem infal·lible ple de vivències, experiències i esdeveniments, es construeix essencialment per l’opacitat d’allò que es desvirtua en l’oblit, es compon realment per la naturalesa esmunyedissa dels esdeveniments que es tatuen en ella. Precisament per aquest motiu, la memòria tindrà (gairebé) sempre un component constructiu. Cal recrear el que va ser perquè hi ha ombres que impedeixen una recuperació absoluta i fidedigna del que ja s’ha escapat del present.

Aquest fet, per exemple, pot observar-se en dues pel·lícules de diferent índole però igualment aclaridores respecte el fenomen que apuntem: Lost Highway (1997) de David Lynch i Memento (2000) de Christopher Nolan. En ambdues se’ns planteja la qüestió, simplificant molt, de com la naturalesa traumàtica d’un esdeveniment (relacionat precisament en ambdós en l’assassinat de l’esposa) condueix als seus protagonistes a dibuixar constantment els seus records, així com la seva experiència actual.

En tots dos casos, allò patològic entrarà en joc (la presumpta fuga dissociativa que molts llegeixen en el protagonista Fred Madison en el noir futurista de Lynch i, en el cas de Memento, l’amnèsia anterògrada de Leonard), però més enllà d’això, en tots dos films les experiències es reescriuen constantment a manera de mecanisme de defensa: volem recordar allò que no ens fa mal i, per això, reestructurem els fets perquè s’adeqüin al nostre benestar i, per tant, generin la menor pertorbació possible.

Volem recordar allò que no ens fa mal i, per això, reestructurem els fets perquè s’adeqüin al nostre benestar i, per tant, generin la menor pertorbació possible

D’aquesta manera, es podria dir que els records són interessats. Ara bé, més enllà d’aquesta qüestió, summament interessant, que ens podria remetre a espais tan interessants com els que planteja, per exemple, Walter Benjamin als seus cèlebres Tesis sobre el concepte d’història, sobre la construcció del passat per part dels vencedors de la història, és important establir certs criteris, o elements, que impedeixin que aquesta reconstrucció del passat sigui un deliri legitimador de determinats discursos (dominants) així com, sobretot, que ens alertin quan sigui necessari dels perills que hi ha al present de reproduir certes atrocitats esdevingudes en el passat.

Sí, sabem que el passat es repeteix, que el que hem incorporat d’una manera més o menys tosca en la nostra memòria, retorna de tant en tant reproduint cert malestar, per ser cautelosos, en el nostre desenvolupament (sigui de la naturalesa que sigui aquest). D’aquí, per exemple, procedeix en gran mesura la necessitat de la majoria de testimonis de la Shoah: cal recordar, com sigui, perquè la barbàrie no pugui reproduir-se. I és necessari aquest imperatiu perquè la barbàrie no ha desaparegut, perviu en el secret d’una societat delmada per les seves pors, temors i angoixes.

I aquesta perspectiva és a la qual hem d’atendre amb cura en el moment en què, atrapats per la incertesa i l’angoixa, busquem abraçar qualsevol mesura que ens garanteixi aquesta (fictícia) seguretat que presumptament hem tingut sempre. I és que en la gestió de la dinàmica de l’actual pandèmia comencen a donar-se elements que, com a mínim, tenen una perspectiva bastant inquietant. Sense entrar en el que s’ha analitzat per autors que plantegen que la pandèmia constitueix un atac frontal al capitalisme, ni el que defensen altres sobre el control social a què ens podem veure’ns remesos, (bàsicament perquè encara estem enmig del Maelström i és molt difícil pensar amb claredat, si hem de ser honestos, dins d’ell. una altra cosa són els deliris narcisistes de cadascú d’erigir-se en profetes de l’Apocalipsi …), allò interessant és percebre certs símptomes que es manifesten als nostres dirigents i als seus assessors científics, en el moment d’elaborar alternatives per a gestionar la situació de la pandèmia. 

Realitzar un passaport immunològic o confinar els subjectes que siguin asimptomàtics no és un control social a través de dispositius electrònics, sinó segregació social per raons biològiques

Un parell d’exemples d’això són les idees de realitzar un passaport immunològic o de confinar tots aquells subjectes que siguin asimptomàtics. En ambdues mesures ideades no estem parlant d’un control social a través de dispositius electrònics (pot fer-se el que van fer milions de ciutadans xinesos: donar-se de baixa de qualsevol dispositiu electrònic mòbil), sinó de segregació social per raons biològiques. Aquestes mesures que estan pensades, i veurem si seran portades a la pràctica, per aquells que no van detectar, o no van voler detectar, en el seu moment els possibles efectes més o menys reals del que se’ns venia a sobre, i que a més estan més encaminades a perpetuar el que veritablement és important en aquesta (cínica) societat: la circulació lliure i impertèrrita del capital; ens recorden a d’altres que van venir abans i que no deixen de recordar-nos les paraules de Kertesz, Primo Levi, Todorov, entre d’altres.

El nostre context capitalista exigeix, demanda, oblit, amnèsia, desmemòria. Els esdeveniments ràpidament s’han de consumir, com les mercaderies. Cal desitjar com sigui que les experiències es consumeixin (amb el doble sentit que té aquest concepte). Però si volem garantir certes escletxes d’integritat, ja no parlo de llibertat, cal lluitar contra aquest dogma. Cal fer tot el possible perquè les necessitats del nostre present no ens condueixin a (re)caure en alguns dels deliris més funestos patits en el nostre passat (no tan remot).