No sabia com començar avui, i potser per això ho faré explicant-vos les costures d’aquest article, conclusiu de la sèrie dedicada a la Font d’en Fargas. És dissabte per la tarda, fa molt sol i m’imagino el carrer Montserrat de Casanovas a la seva silenciosa quietud; hi passa poca gent per homenatge a la conservadora del gran cognom d’aquesta nissaga amb propietats entre l’antic Sant Martí i la zona limítrof d’Horta i Sant Andreu.
Durant les meves passejades sempre m’ha cridat l’atenció una casa, la torre Antonio Garau Simonet, del número 64. El seu nom ho diu tot, és una finca desenganxada del centre urbà, amb una estructura gairebé tríptica, jalonada per una torratxa, el mirador més elevat de molts immobles d’aleshores, útils, i molt recognoscibles si un observa les alçades, fins la construcció de blocs més alts, destructors d’un paisatge desaparegut a la majoria de barris, per no parlar de l’Eixample, on malgrat tot encara hi ha vestigis d’aquest passat.
Les vistes devien de ser impressionants. La torre es preciosa des de la seva senzillesa y correspon a un Modernisme detectable, i no molt nombrós, però si voleu un altre exemple el podreu trobar a la torre Cortés de Pedralbes, obra del singular Salvador Valeri i Pupurull. El denomino d’Hansel i Gretel, doncs la seva austeritat, normalment les seves façanes llueixen blanquíssimes, es difumina a partir de petita ceràmica decorativa de poderosos colors.
No he aconseguit documentació relativa a Antonio Garau, qui degué tenir quelcom de nouvingut, doncs encarregà la casa a Cot i Cot, el firmant de la remodelació de la canalització d’aigua de la Font d’en Fargues, i clar, a un lloc com qui diu acabat de fer quelcom així donava cert caché.
Mentre reflexionava sobre com iniciar el text aparegué al meu cap una associació d’idees. Durant anys havia situat a la torre Garau una trama molt divertida i poc mencionada a l’anecdotari de la barriada.
L’any 1911 Salvador Baquer adquirí un immoble al número 4 del carrer Montserrat de Casanovas. Fou seu gràcies a l’impagament d’un préstec per part d’una tarotista, perdonant-se’l a canvi de la vivenda. Baquer sempre va ser un home amb sort. Guanyà la loteria, visqué com volgué, fou aficionat al cinema i no li anava pas malament amb les dones. Durant les seves visites a aquells turons llunyans conegué a Ramona Valls, a qui posà un piset al llòbrec carrer de Rauric.
Baquer, hemiplègic, fou amant d’Enriqueta Martí, la mal anomenada vampira del Raval, i quan esclatà el cas el febrer de 1912 tingué els seus quinze minuts de glòria, i ara com abans les males llengües anaven desenfrenades, fins i tot inventant-se orgies amb la presumpta assassina de nens, el seu querido i ves a saber qui més.
Aquest rumor te un substrat gairebé antropològic i mostra molt bé el mapa mental de la distància de molts barcelonins. Com aleshores el territori no duia gaire agregat a Barcelona, l’actual Guinardó el 1897 i Horta el 1904, pels habitants del casc antic i l’Eixample era, i és, a les antípodes, i això es manté fins a cert punt al nostre segle, amb el Districte a un límit inexistent, com si fos el quilòmetre zero d’una ciutat invisible per a molts dels seus vianants.
El 1912 la policia, molt més CSI i menys Mortadelo y Filemón, ordenà un registre a la vila, incomunicada de la civilització perquè, almenys segons les meves deduccions, havien d’anar en tramvia per la nova carretera d’Horta, avui en dia passeig Maragall, i baixar més o menys a la seva cruïlla amb l’incipient passeig de la Font Castellana, l’actual avinguda de Verge Montserrat.
Des d’allà el camí era feixuc, i la crònica d’un periodista madrileny, enviat especial!, atorga a la dimensió de llunyania dimensions èpiques, i així és com, entre ampul·losos adjectius, els senyors amb bombí i corbata ascendeixen aquests escarpats camins, ben il·luminats per torxes a mitjanit, gairebé com si fossin a protagonitzar un aquelarre entre la vegetació i càntics a la lluna.
La inspecció, amb reportatge fotogràfic inclòs, no revelà res rellevant, i la pau torna al veïnat. A una de les apassionants entregues de Luis Antón del Olmet, l’enviat especial mereixedor d’una biografia, es descrivia, era una de les seves especialitats, la decrepitud de l’edifici, i clar, com que desconeixia el perquè de la propietat a mans de Baquer també ignorava la seva fosca procedència i una altra dada transcendental: l’amant d’Enriqueta no hi anava gairebé mai y volia llogar-la.
Això ens porta al penúltim passatge d’aquesta caminada. Baquer no era l’únic amb voluntat d’arrendar. Als classificats dels diaris de 1912 figura amb constància un anunci. Torre para alquilar de construcción moderna y a cuatro vientos, barriada Fuente Fargas, calle Montserrat Casanovas. Precio módico. Pocs vivien tot l’any en aquell paradís. Tenien interioritzat l’estiueig a aires més purs, als pobles conquerits per reial decret. Potser per això mateix, per no tenir arrelament, quan acabà la guerra moltes d’aquestes viletes esdevingueren escoles i més tard residències per a la gent gran.
La finca de Baquer degué caure fins i tot abans del 18 de juliol de 1946. Al seu lloc hi ha un bloc de pisos sens cap tipus d’interès. A l’altra banda prorromp la part més salvatge del parc del Guinardó, també forjat durant aquest primer decenni del segle passat. La meva meta és una vista espectacular, no tant per l’horitzó, sino per la baixada del carrer Llobet i Vall-Llosera, una formidable rampa mal asfaltada i clar, amb totes aquests passes per cent anys enrere la veig de sorra i per un instant comprenc una mica de no res la sobredosi d’èpica de l’enviat especial, amb les seves sabates poc propícies per a l’ascens.
Catalunya Plural, 2024 
