rencat social causat per la pandèmia està posant de manifest la inexistència d’una xarxa última de seguretat per subsistir dignament en un país on, a principis d’aquest any, 576.000 llars (un milió de persones) subsistien com poden sense ingressos estables. Per donar suport a una renda mínima no cal ser podemita. Només cal ser europeu. El Pilar Social de la Unió Europea recull el principi d’un ingrés mínim, entès com “una prestació adequada que garanteixi una vida digna durant totes les etapes de la vida, així com l’accés a béns i serveis de capacitació als quals té dret qualsevol persona que no disposi de recursos suficients”.
Certament, el Pilar Europeu no és d’obligat compliment, com sí ho és el Pacte d’estabilitat (el marc d’austeritat pressupostària) ara afluixat pels estralls de la pandèmia. Alguns governs (i partits de l’oposició) veuran aquest pilar com les assignatures que en temps políticament incorrectes es coneixien com maries, les matèries fàcils, les poc importants. Val a dir que així es considerava també als ministeris de Sanitat o d’Educació que avui constatem, dit sigui amb ironia, tan secundaris. Ningú està per tirar ni malbaratar els diners. Però si ens fixem només en l’eficiència i la viabilitat, i no en les prioritats i els valors compartits, coincidirem en que el més eficient per a una empresa seria que la seva plantilla treballés en règim d’esclavitud. Sort que es va inventar el Dret.
Temporal o permanent
Hi ha dues opcions. Pot aprovar-se una renda de quarantena específica com a pla de xoc social immediat per a les persones que quedin més desprotegides a resultes de la pandèmia del coronavirus, sense requisits d’accés més enllà que els que necessitin ajuda ho sol·licitin. Al cap i a la fi, Hisenda pot passar comptes l’any que ve amb els que l’hagueren demanat sense necessitar-ho. O bé, com a segona opció, es pot concebre una renda mínima permanent de disseny complex i ben coordinada amb les existents en diferents comunitats autònomes, i amb un perfil de persona beneficiària molt ben definit, fet que necessàriament necessita temps i mecanismes de control, no només perquè els qui no hagin de cobrar no ho facin, sinó perquè els diners arribin a qui se suposa que van dirigits.
Al teatret polític viscut la passada setmana, en què el vicepresident de Drets Socials, Pablo Iglesias, i el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, han airejat en els mitjans la seva descoordinació, en puritat és probable que tots dos portin part de raó. Des de l’òptica d’Iglesias, cal actuar ja, encara que sigui amb la renda pont que es va treure del barret de copa, perquè hi ha persones que no poden esperar uns mesos. Necessiten ingressos. I un Executiu que es presenta com progressista no pot tolerar-ho. Des de l’òptica d’Escrivà, les coses s’han de fer bé, i si es necessita un esforç preparatori tant per a una renda pont com per a una d’estructural.
L’ajuda arriba a molt pocs
La reflexió del ministre de Seguretat Social té molt sentit a la llum de les dades que maneja la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social (EAPN) a Espanya. Resulta que a Espanya únicament un 7,6% de persones en situació de risc de pobresa perceben ajudes. Un 7,6%! Com és possible? Les associacions que treballen amb col·lectius en situació de pobresa i risc d’exclusió no es cansen de reclamar una millora en els procediments d’inclusió i de garanties d’ingressos, en un país on es gasten ni més ni menys que 21.000 milions d’euros a l’any en diferents prestacions no contributives per a llars vulnerables (incloses pensions d’orfandat i altres no contributives).
El cas de les rendes mínimes d’inserció (de tall i quanties molt diverses) de les comunitats autònomes és un exemple d’ineficiència. Cada vegada augmenta més la despesa global dedicada a elles. En total, la despesa en rendes mínimes suma 1.519 milions d’euros. Entre 2002 i 2018, es va multiplicar per 6,06. El nombre de beneficiaris directes es va multiplicar per 3,56 en el mateix període. Però segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), aquest darrer any, 2018, la taxa AROPE era de 26,1%. Es refereix al percentatge de persones en risc d’exclusió social i pobresa. El 2004, aquesta mateixa taxa era del 25%.
Pobresa enquistada
Així, l’augment de la suma global de rendes mínimes és un miratge, perquè es desinfla «l’extensió i intensitat», subratlla EAPN. «Els sistemes complexos i fragmentaris no són eficaços». Requisits diferents i canviants (en funció de la capacitat pressupostària) cada vegada més exigents, temps d’espera, quanties insuficients, polítiques actives d’ocupació de riure, atur de llarga durada enquistat i abocat a la desprotecció, precarització del mercat laboral, incompatibilitats entre prestacions estatals i autonòmiques i amb llocs de treball … autèntiques trampes de pobresa. Aquest és el panorama, ple de forats negres per als més vulnerables.
Qui tingui la temptació de pensar que les rendes mínimes desincentiven l’ocupació farien bé en buscar les dades dels llocs on és major la cobertura de les ajudes. Resulta que són les que registren menors nivells d’atur. País Basc i Navarra. Però tot i així, el sistema no funciona. La pobresa segueix enquistada. La taxa AROPE a Euskadi va variar poc: de l’13,9% en 2008 va passar al 14,5% el 2017, segons l’informe FOESSA 2019. A Catalunya, la celebrada renda garantida de ciutadania posada en marxa fa tres anys amb gran algaravia i consens per reemplaçar a la renda mínima d’inserció per acabar amb la pobresa arriba a menys gent que l’ajuda anterior, segons va reconèixer fa uns mesos el mateix Govern.
El cost depèn del disseny, dels requisits. Els beneficiaris, també. Si es tracta d’una mesura per posar-se una medalla social, de poc servirà. No sabem si s’imposarà la qual té al cap José Luis Escrivá o la que va explicar Pablo Iglesias (550 euros per a persones amb ingressos de fins a 200 euros mensuals), i fins a 950 en funció dels fills. Sí que es beneficiaran d’ella un milió de llars (3 milions de persones), dels quals 100.000 són monoparentals, i que no xocarà (tampoc duplicarà) les de les autonomies.
Si es tracta d’una mesura per posar-se una medalla social, de poc servirà
D’això es dedueix que l’ajuda de el Govern Sánchez s’encamina a les situacions de pobresa severa. A Espanya hi ha 2,8 milions de persones que guanyen menys de 4.489 euros a l’any. Representen el 7% de la població, el doble que la mitjana europea (3,5%). Quan l’Autoritat Fiscal (Airef) que presidia el mateix ministre Escrivà va proposar una renda mínima en aquest sentit va xifrar el seu cost en 3.500 milions d’euros. Era molt menys que la forquilla d’entre 7200-9800 milions d’euros en què es va estimar el cost de la iniciativa proposada pels sindicats CCOO i UGT, que posava en el focus no tant el nivell de renda sinó la casuística de les persones en atur de llarga durada.
El cost de la mesura depèn del disseny. Però en un o altre cas, la lògica és repartir misèria entre els pobres. La lògica que se segueix és la que 400 o 500 euros és millos que res. Igual que amb les ocupacions miserables, inestables i mal pagats. Són millor que res. Lligar les ajudes als itineraris d’inserció laboral (com va a fer la renda que prepara el Govern, en línia amb el principi 14 del Pilar Social Europeu) és lloable, però només si les polítiques actives d’ocupació i els serveis públics corresponents es rearmen fins a les dents, després d’haver estat delmats. I tot i així, la precarització, la polarització i l’automatització del mercat laboral hi són. Són circumstàncies noves que obren la porta a un desplaçament del paper central que ha tingut l’ocupació (que no el treball no remunerat) en l’existència de les persones. Amb un mínim de diners a la butxaca, el poder de negociar salaris millora. L’autonomia individual, també.
És una llàstima que el Govern hagi renunciat (això en el cas d’Unidas Podemos, perquè el PSOE no ho va contemplar mai) a examinar la idea d’una Renda Bàsica Universal (RBU) com un dret de tota la ciutadania, igual que l’accés a la sanitat i a l’educació, sense importar el sexe, l’edat, la situació laboral o la riquesa.
Renda Bàsica Universal
El Banc Mundial ha difós recentment un informe interessant al respecte (Exploring the Universal Basic Income). No es pronuncia totalment a favor ni totalment en contra, sinó que ajuda molt a aclarir els seus avantatges i desavantatges i, sobretot, a comprendre la seva lògica. Perquè la confusió impedeix un debat en profunditat. I n’hi ha molta. Recentment, en un article al diari El País, el vicepresident econòmic de la Generalitat, Pere Aragonès, es va pronunciar a favor d’una RBU de xoc, finançada pel Banc Central Europeu (BCE), argumentant per què va deixar de banda els seus dubtes a resultes del confinament. I alhora, aquesta setmana el president Quim Torra, a l’ésser preguntat per la premsa sobre la renda mínima anunciada pel Gobierno, va suggerir que s’alegrava que coincidís amb les idees de la Generalitat.
A Espanya hi ha propostes serioses sobre com aplicar una Renda Bàsica Universal, aparellades amb una reforma fiscal perquè qui més tingui doni un cop més i una majoria de contribuents surti guanyant. El servei d’estudis de BBVA va reconèixer que podia ser molt positiu per a eradicar la pobresa però va calcular en gairebé 188.000 milions d’euros el cost, que va considerar inassumible, per equivaler a un 17,5% de l’PIB. En aquest càlcul no va tenir en compte l’increment de recaptació associada a la reforma fiscal proposada. El cost calculat pels promotors de la RBU (els economistes Raventós, Arcarons i Torrens) és de 34.000 milions, un 3.4% de l’PIB. Si tenim en compte el desfasament de la despesa en protecció social d’Espanya enfront de la mitjana de la UE, no sembla precisament inassumible. Qüestió de prioritats.
Però si no els agrada la Renda Bàsica Universal permanent (al Papa Francesc, sí!), al menys pot contemplar-se com a solució temporal, d’uns mesos, sense temps per a revisions mèdiques. Segons càlculs de l’economista Jordi Arcarons, amb gravar amb un 10% al 10% de la població més rica ja surten 84.000 milions d’euros anuals. Diners, hi ha. Això, sense ensumar en cap paradís fiscal.
Aquest article va ser publicat primer a la Revista Alternatives Econòmiques
Catalunya Plural, 2024 
