La setmana passada no pensava baixar per aquesta terrorífica rampa del carrer de Llobet i Vall-Llosera per arribar a la plaça Catalana, una claríssima cruïlla de camins del Guinardó i voltants, com si el seu cercle ens convidés a un quilòmetre zero per a desentranyar les parcel·les dels antics terratinents.
Alguna vegada he explicat ser d’aquest barri, però aquest origen fa encara més estrat allò de la pàtria chica. Pots ser de dalt de passeig de Maragall i tenir un límit a Verge de Montserrat. Si puges fins a la plaça accedeixes a una altra pantalla, i és on em trobava, a un punt transitat sense mai profunditzar-hi.
Durant els darrers anys les meves incursions per la zona, d’estranya quadrícula urbanística, entre Verge de Montserrat i passeig de Maragall foren més aviat minses, interessant-me les casetes de la cooperativa militar del passatge del Tinent Costa, sense tenir gaire curiositat pels alentorns, des d’una absoluta ignorància resolta per un rampell gairebé involuntari i molt revelador sobre com funciona la ment d’un caminant, perquè malgrat haver voltat per tot aquest entorn no havia reparat a les seves minúcies significants.
Al llarg d’aquest mes i mig vaig de compres com molts altres ciutadans, si bé podia dir allò d’acceptar la nova normalitat realitzant activitats habituals, un insòlit i obscè llenguatge. Surto de casa, i per a no avorrir-me, he establert una ruta diferent a la normal, desplaçant-me dels meus dominis del Guinardó fins a d’altres inexplorats, gastant el mateix temps de recorregut.
Al principi descendeixo Mascaró, nom d’un dels grans propietaris d’aquestes parcel·les, amb un castell, compreses les cantonades de Verge de Montserrat amb Garriga i Roca i Sales i Ferré, i des d’aquí recomano apreciar-lo des de la superfície i amb algun programa informàtic per veure com la seva forma ha resistit entre blocs, passatges i escales.
Anava per Mascaró per a contemplar les casetes del Tinent Costa, però un bon dia em vaig animar pel carrer Amílcar, sempre present al meu imaginari i sense dades per a poder analitzar-lo. Fou un dels primers en traçar-se i un dels segments de la seva línia recta s’anomenà durant uns anys Nacional, i no sé si fou perquè la plaça de la Font Catalana, aquest era el seu patronímic d’origen, havia d’enllaçar-se amb la de la Font Castellana, a poques passes de Can Baró, quelcom probable si es dissecciona el mapa, i la negativa a teixir aquest petit ideal fou ampliar la Verge de Montserrat, preponderant com a via per a lligar el pla amb la muntanya.
El tram més proper d’Amílcar a la plaça Catalana té aquell aire autèntic dels qui manquen d’unitat estilística. Aquesta pluralitat de viletes obreres dels anys quaranta s’alterna amb la destrossa vertical del desarrollismo, i per sort encara queden algunes traces del passat de tallers, amb una porta amb la publicitat inscrita a un mur.
De cop i volta conclou l’emparedat de bat a bat i a l’esquerra irrompen dos desviaments amb aroma a torrent. Són els carrers de Comalada i Dalmau Creixell. Si els seguíssim fins al cim, on treuen el cap finques més luxoses amb intents de jardins verticals i columnes de totxo, ingressaríem de sinuositat a sinuositat fins a la Font d’en Fargues, i com la tenim massa recent és preferible reflexionar i visitar nous paratges.
Anem cap el passeig de Maragall amb el carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui, però això ho sé pel laberint del text, producte d’investigar i topar-me amb un misteri al carrer de Lluís Sagnier, continuació del de Dalmau Creixell. A hora d’ara cobreix una rectitud anodina i més aviat lletja des de l’estètica cap a passeig de Maragall, Meca de tots aquests racons. Aquests dies brilla més des d’un fenomen connatural a tota Barcelona, com si els arbres s’haguessin aliat i visquessin més feliços sense la nostra presència, mostrant-se pletòrics.
M’agrada transitar-la, i un matí em vaig fixar a un edifici de 1930, residencial amb la data escrita a unes lletres ben boniques. El més sorprenent és que, almenys tècnicament, fa cantonada per separar-se d’un altre immoble per una porta enreixada, tancada amb intèrfon mentre insinua un sender curvilini, gairebé invisible, i ho és fins i tot als mapes més emprats a la xarxa, no així als del cadastre o, no podem creure-ho, les immobiliàries.
El lloc recòndit i privat, com la limítrofa placeta de la Marquesa de Caldes de Montbui, reservada als veïns, té una placa per identificar-lo; pasaje, en castellà, de Comas de Argemí, i aquí trobem un indici molt lògic envers furgar un xic més i arribar a conèixer millor allò inaccessible.
Els Comes d’Argemí, Comas d’Argemir a l’actualitat, eren un dels grans propietaris d’Horta i el futur Guinardó, enquadrat al terme municipal de Sant Martí de Provençals abans de les agregacions de 1897. Josep Comes tenia tant ascendent com per a determinar el curs del tramvia de la carretera d’Horta, avui passeig Maragall. En aquest joc amb els mapes teixí des de la seva masia de Torre Llobeta, des d’on veia els camps per on us he transportat durant aquest article, alguns tèrbols arranjaments per a perjudicar al veí propietari de Can Bartra, amb tanta empenta com per a mantenir almenys fins els anys trenta la meitat del carrer de Lluís Sagnier al seu nom.
Des de Torre Llobeta s’entén tot, perquè al cap i a la fi Comes era qui devia i podia delinear la urbanització on es troba el passatge amb tants interrogants. Per a comprendre aquesta història hem de situar-nos davant de passeig de Maragall amb la marquesa de Caldes de Montbui. Unes cases baixes de 1911 tiraran d’aquest fil.
Catalunya Plural, 2024 
