La ciència ficció de principis de segle preveia que els governs tindrien possibilitat de controlar els moviments i les accions dels ciutadans a través de diversos dispositius. Podrien arribar a calcular, fins i tot, el moment exacte en què demà cometríem un crim. A Minority Report (2002), Steven Spielberg i l’heroi, Tom Cruise, utilitzaven éssers especials cablejats a centenars de potents ordinadors que, units, eren capaços d’establir una predicció: la sentència prèvia.
Els éssers especials cablejats a centenars de potents ordinadors van ser reemplaçats, a partir de 2008 -una altra data tràgica per a la generació- per treballadors gratuïts i 24 hores disponibles. Els nous treballadors no implicaven costos de manteniment i, el més important, ells sols, sota els impulsos prosaics d’autopromoció, eren capaços d’alimentar, reproduir i defensar la nova addicció proposada.
Grans companyies tecnològiques van connectar als seus centres de dades tots els terminals dels usuaris d’internet a través d’aplicacions properes, amigables, atractives i addictives. Els usuaris van acceptar la nova moda i, al seu torn, el pacte de gratuïtat d’accés als serveis a canvi que controlessin, elles, les grans companyies, tots els seus moviments. Tots. Absolutament tots. Els financers, els sentimentals, els invisibles, els sanitaris.
Els nous éssers especials de baix cost dormen, somien, mengen, compren, estan amb els seus fills i viatgen cablejats. Les grans companyies reben cada dia les dades diàries de gairebé cinc mil milions de persones al món. Totes les aplicacions dels dispositius portàtils, assumides com a apèndixs del cos humà, recullen informació que s’envia, a l’instant, a les grans computadores. En elles, la informació no només s’emmagatzema, sinó que s’analitza, es compacta, es compara, es ven i s’utilitza per a dissenyar i modelar conductes, controlar els marcs emocionals i orientar les opinions, les seleccions, els desitjos i els gustos.
Totes les aplicacions dels dispositius portàtils, assumides com a apèndixs del cos humà, recullen informació que s’envia, a l’instant, a les grans computadores
Els éssers especials, usuaris de les xarxes socials -que en realitat són sols quatre gegantines companyies-, regalen tota la informació perquè les grans computadores prediguin el futur cada un d’ells a través de caixes negres, fosques i inaccessibles: els algoritmes.
Els usuaris d’internet van acceptar les condicions d’ús, davant la por de perdre’s res del que passava al seu Instagram. Davant el temor que Google deixés de buscar per a ells en un rastreig filtrat pel mateix algoritme individualitzat. Davant la paüra de perdre’s usant un mapa imprès per arribar a un punt desconegut a la ciutat pròpia. És gratuït, ens justifiquem en la recerca de satisfer el nostre ego racional, com autoengany. Perquè, en realitat, alimentem els guanys de les grans companyies al produir, per a elles, el cent per cent dels seus continguts pels quals, a canvi, rebem zero cèntims.
El contracte signat permet accedir a centenars de ‘beneficis’: enviar missatges a través de plataformes controlades; rebre informació d’interès propi sense pensar -perquè aquella que no interessa, però pot ser rellevant, desapareixerà del tot de la nostra pantalla-, o superar els controls editorials dels diaris perquè hi ha noves plataformes (cada vegada menys) que permeten aglutinar tots els diaris, així aquesta plataforma sigui controlada per una única persona. A això ho hem anomenat diversitat informativa.
La mateixa por a quedar-se fora d’un canal (privat) d’expressió i milers beneficis, fins i tot ha fet que els éssers especials defensin les grans empreses. Una cosa mai vista. Vam comprar en el seu dia el mite d’una xarxa social des de la qual es va a fer una revolució (instagramejada). Perquè la revolució és just el que defensarà la pròpia xarxa social (que cotitza a Wall Street) que, a més, sap quan es durà a terme. Les defenses de Trump a les xarxes i als seus monopolis universals ens haurien de fer pensar una mica més.
Les defenses de Trump a les xarxes i als seus monopolis universals ens haurien de fer pensar una mica més
En l’univers privat, que garanteix un perfecte i sofisticat control de qui som i, segurament, de qui serem, a canvi d’alguns serveis principalment emotius, la privacitat ha passat a ser, com ho va assenyalar l’amo de l’imperi, Mark Zuckerberg, un qüestió sobrevalorada. No és transparent allò que fan amb nosaltres, però ho donem per meravellós, com essencial. Encara que sapiguem que les nostres dades són venudes, comercialitzades, usades, triturades i utilitzades, ens encanta que una veu parli i respongui les nostres preguntes des d’un altaveu intel·ligent que escolta i sent tot el que fem a la sala de casa.
Tot el que els nostres fills i filles fan, criden, juguen o ploren. Ens complau que conegui tota la nostra intimitat. Cedida. Pagada per l’usuari, que paga per cedir-la a l’altaveu com a objecte de desig, un dispositiu d’alta gamma i bon disseny.
La paradoxa és tràgica i curiosa. Tràgica per la seva pròpia invisibilitat. Els éssers especials es regiren, es revolucionen, s’alteren -sobretot en les tres xarxes socials- quan una iniciativa d’un govern, en temps de pandèmia, planteja realitzar un control geolocalitzat de la població per intentar tenir més informació sobre l’expansió d’un virus letal.
Quan tan sols es planteja els éssers especials i els seus mitjans de comunicació (que també fan servir les xarxes) clamen, histèrics: On quedarà la nostra privacitat! El govern vol controlar-nos! El poder més avançat que mai hagi existit és aquell acte exercit pels propis éssers especials, que viuen en el món feliç.
Catalunya Plural, 2024 
