Les emergències -catàstrofes naturals, atemptats o pandèmies com l’actual- sempre fan aparèixer actituds i sentiments diversos. L’optimisme sol ser més políticament correcte que el pessimisme i és per això que no deixem d’enviar memes i missatges que apel·len al “tot anirà bé”, “resistirem” o “ho superarem”. El pessimisme, tenyit d’angoixa, el reservem per a la nostra intimitat o per als més propers.
Aquesta apel·lació és lògica per la necessitat que tenim de posar bona cara al mal temps, però també perquè vivim en una cultura en què ser optimista i feliç és un imperatiu, una obligació més que una oportunitat. Fins i tot tenim líders, com Trump o Johnson, que fan de l’optimisme (combinat amb cinisme) un tret de caràcter i signe del seu radiant narcisisme. Ells són The Best One. El seu “èxit” radica en que, a l’igual que els gurus de l’autoajuda, esborren tota impossibilitat, qualsevol obstacle. No els importa si han de saltar-unes quantes normes. Els murs són per als altres, per a ells Nothing is Impossible.
Freud tenia una altra idea. Com va dir al seu amic, el pastor Pfister, “l’optimisme és un pressupost, el pessimisme un resultat”. Una altra manera de dir que la vida ens confronta als nostres propis límits, els de la natura, del cos i de l’enllaç amb els altres. Va coincidir amb Kant en què educar i governar són tasques impossibles, i va afegir el curar. Impossible no cal entendre-ho com allò que no es pot fer, sinó com allò que no té una solució garantida. Cap mestre/a, cap polític/a o cap psicoanalista disposen del manual d’instruccions que els solucionaria qualsevol dificultat. Necessiten arriscar un acte per al qual no hi ha garanties, de vegades funciona i altres no. En qualsevol cas, no es pot anticipar amb precisió matemàtica.
Vivim en una cultura en què ser optimista i feliç és una obligació més que una oportunitat. Fins i tot tenim líders que fan de l’optimisme (combinat amb cinisme) un tret de caràcter i signe del seu radiant narcisisme
Però, justament perquè són tasques impossibles hi ha marge de maniobra, no tot està escrit ni decidit. Això sí, s’ha d’assumir aquest axioma d’entrada, la qual cosa permetrà fer el possible en cada situació. L’altre supòsit, el de l’omnipotència, només ens condueix a la impotència, no a la potència.
D’aquí, que en aquests temps convulsos millor ser un pessimista advertit. Advertit que la vida mai és a risc zero i que cada ensopegada implica alguna cosa irrecuperable, si bé dóna l’oportunitat de fer i inventar una altra cosa en aquest buit. Advertit dels límits del cos, que pot ser parasitat per un estrany; del planeta en el qual habitem, la sostenibilitat té un límit; de l’avarícia, que desemboca en desigualtats que generen greus conflictes socials; o de la voluntat de domini i abús que mata vides i imposa coaccions a dones i nens.
Un pessimista advertit sap que el primer deure de l’ésser humà és viure i evitar tota il·lusió que ho dificulti. Tots necessitem il·lusionar-nos, això no és un problema mentre no en fem una religió, mentre no deleguem en aquestes il·lusions la potència que ens falta. Una mica d’això passa ara amb les tecnociències, a les quals atribuïm superpoders.
Aquest pessimista aposta per viure, per la trobada amb els altres com la millor fórmula per compartir l’alegria quan sorgeix. Lacan va anomenar a això “el secret de l’alegria”. Davant de les contingències que la realitat ens ofereix -en aquest cas la Covid-19- cal inventar i trobar en aquest impàs “la força viva de la intervenció”. No es tracta d’il·lusions, sinó d’allò que causi el nostre desig de vida i que no funciona en solitari. És l’aposta que alguna cosa (ens) anirà bé.
José Ramón Ubieto. Professor col·laborador dels estudis de Psicologia (UOC)
Catalunya Plural, 2024 
