L’actual crisi sanitària ha mostrat que hi ha una crisi de cures en què, cada vegada més, augmenten les injustícies, les desigualtats, les violències i els maltractaments; en què les polítiques socials, en lloc d’enfortir-se han disminuït; en què oblidem la gent gran perquè “ja no aporten”; en què només es pensa en consumir i creiem que la felicitat ens la donen coses materials i no el compartir i el viure bé entre les persones.
Enmig d’aquesta situació, som milers les dones que estem en el sector laboral de la llar i les cures sense reconeixement de ciutadania, sense papers, oblidades en la irregularitat, no reconegudes com a treballadores essencials i sense dret a la seguretat social; treballant llargues jornades sense descans, amb vivències de maltractament, assetjament i violències per part dels ocupadors. La causa: la Llei de Estrangeria, una normativa inhumana que viola els nostres drets i que no hauria d’existir en un Estat que es diu democràtic i de benestar.
Denunciar aquesta realitat des de la nostra pròpia veu és important, perquè no parlin per nosaltres. No tinc papers i no és un delicte. No tinc papers perquè hi ha un Estat que em nega el dret a reconèixer la meva ciutadania.
Vaig arribar a Barcelona el 23 d’octubre de 2019 des de Colòmbia, fugint de la violència política i buscant una oportunitat per a millorar l’economia de la meva família. Recordo les primeres recerques de treball, tan dures per a les dones com nosaltres. Insults, propostes denigrants, indecents i tasques més pròpies de la feina sexual que de la neteja. Em deien que em pagarien més, però que havia de exposar-me a aquestes violències per ser dona, per no tenir papers i per ser migrant. Em va tocar quedar callada i fugir d’aquests llocs amb por que em fessin alguna cosa.
Ara cuido temporalment una persona gran, però si no tinc papers no hi ha contracte ni accés a la seguretat social. Ha estat aconseguir aquest treball perquè a Espanya ens tanquen les oportunitats a causa de la Llei d’Estrangeria.
Amb la pandèmia moltes companyes es van quedar al carrer, sense feina, sense cap ingrés, sense un lloc on passar el confinament. Altres estem amb treballs temporals, Abans de l’emergència veníem patint racisme, desigualtats, discriminacions i injustícies i amb l’emergència va empitjorar. Queda’t a casa, diuen. On ens quedem les que no tenim casa?.
Les persones que ens lloguen les habitacions ens humilien per no tenir papers, ens tracten com animals. Són habitacions sense finestra, fosques, molt petites; no ens deixen cuinar, ni rentar la nostra roba, ni tenim connexió a Internet, com tampoc podem empadronar-nos-hi. La precarietat que passem s’aguditza amb aquesta crisi. Per això demanem al govern que assumeixi la seva responsabilitat de protegir i garantir els drets de totes.
Ens humilien per no tenir papers, ens tracten com animals. Vivim en habitacions sense finestra, fosques, molt petites
La nostra demanda de regularització per a totes no és una comanda de favor, estem exigint un dret: deixar d’estar irregulars i tenir les mateixes oportunitats per sortir d’aquesta precarietat i de les injustícies. Es tracta de reconèixer que les persones migrants som part de la societat, que aportem i volem construir un futur millor. Tenir papers ens permet exigir un contracte de treball, millors condicions laborals i, sobretot, contribuir a donar-li un millor viure a la nostra família.
Tots som importants, però el tenir cura de la vida és fonamental. D’aquesta pandèmia no podrem sortir si no compten totes les vides en aquesta societat. Regularitzar la nostra situació és reconèixer la nostra dignitat i inicia un bon viure per a tothom, deixar de veure’ns diferents i construir-ne practiques basades en la cura i el compartir des del comú.
Ana Riaño, cuidadora sense papers, membre de la Plataforma Diverses 8M
Catalunya Plural, 2024 
