La pandèmia del coronavirus en l’època de la globalització és mortífera per a la humanitat, la naturalesa, el sistema econòmic i polític; per descomptat, per a les dones, les criatures i els homes. Tot el planeta està amb l’economia parada. A la sanitat pública, amb les treballadores en primera línia, li toca fer ingents esforços per salvar vides i per pair les morts. La ciència, a marxes forçades, intenta trobar una vacuna, després de deu anys de menysprear els avisos del personal investigador. Les professions feminitzades són les que es dediquen en bona part a les cures, a la salut i a la vida de les persones; fins i tot, de la natura. Els valors d’aquesta sororitat són compromís i amor als recursos públics, als béns comunals i als drets universals.
Brins quotidians
A finals de març a Catalunya, a una dona immigrant i refugiada des de fa deu anys, que arrossega una agressió continuada per part de la seva parella des de fa vint-i-tres, que ha fet l’impossible per recuperar la seva vida i la de les seves filles, que porta sis anys depenent dels recursos públics, els Serveis Socials la treuen ara del circuit d’atenció, tot i estar malalta, en crisi d’ansietat i desesperació, perquè ha començat a cobrar una pensió de 600€, amb la consideració que ja pot afrontar les seves despeses mensuals. Aquest és el trist viacrucis que passa la gran majoria de dones que no troben el suficient suport en la reparació del mal causat.
Des del primer moment del confinament, la Plataforma unitària contra les violències de gènere de Catalunya (formada per 130 entitats) i l’Associació Hèlia Dones (de suport a les dones que pateixen violència de gènere), hem buscat i trobat la manera de seguir donant suport a cada dona, escola o entitat, amb més intensitat si cap que abans de la Covid-19, per alleujar i resoldre les dificultats que agreugen l’aïllament en què ens trobem.
Hem aportat tots els nostres recursos humans i materials per canviar i adaptar ràpidament la manera d’abordar la situació de crisi sanitària i econòmica, inclosa l’endèmica d’emergència feminista. El ventall d’activitats és ampli: atenció telefònica i online, xerrades i formació en línia, tallers de ioga; biodansa, grups de suport material i informació de tots els recursos públics. Les sessions de teletreball resulten esgotadores, però la il·lusió i el treball realitzat amb convicció són molt gratificants.
I amb què ens trobem? Amb unes barreres i protocols administratius que persisteixen en els tràmits anteriors a la nova emergència de la pandèmia. Una manca de recursos tan escandalosa que arriba a posar en dubte l’esforç i la bona voluntat, tant de les entitats feministes com de les institucions i professionals.
Les persones i institucions més properes queden frenades per mil i una disposicions de normes administratives, lleis i mesures polítiques. Patim decisions governamentals que, mentre amb la boca petita defensen actuar davant l’emergència en funció dels recursos i serveis públics generals, s’adapten de fet i en la majoria de les ocasions als interessos privats i parcials de les grans empreses, les farmacèutiques, la sanitat privada i concertada, a les fortunes immenses i corporacions. Es tracta de sectors socials minoritaris però poderosos, que només entenen el seu benefici i, que de tant en tant, practiquen l’almoina, la caritat i la compassió per les desgràcies de la gent treballadora, pobre i migrada.
Patim decisions governamentals que s’adapten als interessos privats i parcials de les grans empreses, les farmacèutiques, la sanitat privada i concertada, a les fortunes immenses i corporacions
Això no és fruit del coronavirus, és una cosa molt més profunda i arrelada a la societat i a l’ordre de valors morals. Fa anys que estem denunciant la manca de resposta pel que fa a l’habitatge, a l’atenció a les cures, a l’absència d’una visió de gènere, de la incapacitat de no reparar amb recursos el mal causat pel maltractament i el masclisme. Les dones, i les seves filles i fills, no només necessiten acompanyament emocional i eines per afrontar la situació, necessiten més credibilitat en l’acompanyament jurídic i social.
Les dones es redueixen a números
Les entitats que col·laborem en aquesta lluita per l’eradicació de la violència masclista, tant en atenció com a prevenció, entrem en un circuit pervers. Pal·liem les llargues llistes d’espera dels serveis públics dedicats a la violència de gènere atenent directament a dones. Acompanyem en els processos de violència, generem metodologies per a la formació de les professionals, al sector de l’ensenyament i en tots els àmbits socials. Ens dirigim amb èxit a tota la ciutadania per poder transformar i liderar els canvis. I ens veiem obligades a fer-ho de forma precària.
Ens topem amb unes polítiques públiques i unes administracions enquistades en normes i gestió burocràtica que priva d’ànima i cor a les dones i a la situació que travessen, les redueix a números i prioritats alienes a la vida, com si no existís cap símptoma de l’emergència feminista. Amb la pandèmia del coronavirus, totes aquestes mancances que fa temps estàvem denunciant i reclamat la seva resolució s’han aguditzat.
Per a les dones que pateixen violència masclista s’han habilitat respostes telefòniques; una bona mesura, però no es veu per enlloc les solucions efectives. Els diferents departaments de la Generalitat o dels ajuntaments es van traspassant les responsabilitats. Les entitats feministes implicades hem reclamat des del primer dia un gabinet de crisi amb totes elles, una coordinació que inclogui compromís i corresponsabilitat en la presa de decisions, on per descomptat també puguem participar les que estem en primera línia amb les dones i criatures que pateixen violència de gènere.
Per a les dones que pateixen violència masclista s’han habilitat respostes telefòniques; una bona mesura, però no es veu per enlloc les solucions efectives
Totes les veus que ens arriben de les administracions ens diuen que aniran amb tanta agilitat i força com puguin, però que a causa del teletreball o la manca d’infraestructures, el més segur és que tots aquests processos burocràtics depenguin encara més de nosaltres. Mentrestant, cada dia que passa empitjora la situació, i tot i que algunes mesures informatives han millorat, les solucions no arriben molt més enllà de les bones intencions.
Aquesta crisi ens està donant la raó després de molts anys de lluita abnegada i mobilització al carrer pel reconeixement de la feina de cures i el sosteniment de la vida. Hem d’acabar, sense hipocresies fal·laces, amb les violències masclistes, la violència sexual, les discriminacions en el món de la feina i la precarietat.
Ara que s’ha aturat el món, les dones estem en la primera línia realitzant les tasques de cures en la salut. Ho confirma que hi hagi més dones infectades de coronavirus; no per ser dones, sinó per ser majoria en les professions -ara de risc- feminitzades. Hi ha majoria de dones en la sanitat, a la llar, a la feina social, la neteja, en els grups de persones voluntàries.
La pandèmia ha posat en evidència la debilitat del sistema econòmic capitalista i patriarcal. Moltes persones pensen en la tornada a la normalitat, però també comencen a veure que aquesta «normalitat» prèvia al coronavirus és la que ha causat aquest caos.
La normalitat que acceptava les grans retallades socials en sanitat i ensenyament; la raó econòmica que acceptava el treball precari per a una gran majoria; l’acceptació de la desigualtat que feia més gran la bretxa salarial; les concepcions i interessos privats que no tenen en compte la sostenibilitat de la planeta. Aquesta normalitat és la que ha trobat abonat el terreny per estendre el coronavirus. No volem tornar a aquesta normalitat tan anormal i perniciosa.
El moviment feminista, amb l’impuls de valors universals, dels drets equitatius i de les minories, amb la seva lluita contra tot privilegi, té molt a aportar en la configuració d’un nou món sense explotació, dominació i sense violència de gènere. Un món on el sector de la salut i els recursos públics tinguin prevalença respecte als privats i on els drets universals siguin efectius. Una societat on es treballi per un planeta sostenible, en la qual la cura per la vida tingui més importància que els guanys d’uns pocs poderosos que exploten la resta sense miraments.
Està a les nostres mans, juntes podem caminar amb determinació cap a aquesta construcció d’un món que posi en valor la cura de les persones, el transformi i acabi amb el patriarcat de fa quatre milions i mig d’anys.
Aquest article va ser publicat primer a la revista Sin Permiso
Catalunya Plural, 2024 
