Escric tota aquesta sèrie per la troballa amb el passatge invisible, quelcom remeiat amb allò d’alçar el braç i disparar la foto, i també invisible per la seva porta enreixada amb intèrfon. Una placa ens informava del nom: Comas de Argemir, pocs metres il·lògics enmig del carrer de Lluis Sagnier.
I allà ens havíem quedat, concretament a la cantonada de passeig Maragall amb el carrer de la marquesa de Caldes de Montbui, a qui sempre confonc per la de Castellbell, tot molt proustià a la catalana. Anem al gra. Just en aquest punt el senyor Prats i Roqué donà una important quantitat de diners per a la construcció d’habitatges per a treballadors. Corria 1908, i tres anys després s’obrí el passeig de Maragall, antiga carretera d’Horta, en la seva versió moderna i començaren a edificar-se les vivendes a la zona compresa entre els carrers de Mascaró, Marquesa de Caldes de Montbui, aleshores Prats i Roqué, i passeig de Maragall. L’arquitecte del projecte era l’incombustible Enric Sagnier.
Un xic més avall un home observava l’entorn i movia fitxes al tauler, o al mapa de Barcelona, com vulguin. El 1914 Santiago Comas de Argemir, successor del seu pare Josep, decidia des de la finca familiar de Torre Llobeta. Aquell mateix anys els terrenys urbanitzats a una centena de metres ja començaven a cobrar forma, i el carrer de Lluís Sagnier, mort poc abans, rebé el seu carnet d’identitat en homenatge al pare de l’Enric, autor de tantes casetes, amb diversos preus en funció del lloc i el poder adquisitiu, dels voltants, president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, promotora del conjunt.
Durant aquestes dates tot aquest entrellat pertanyia , i així consta als diaris, a la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina de Sant Andreu del Palomar, i a partir d’aquesta informació tenim un curiosa anècdota de com s’anà transformant la quadricula de l’entorn.
El 1917 Santiago Comas de Argemir, al mateix temps propietari de moltes parcel·les a Vallcarca, fou part interessada a l’aprovació d’una gran ronda entre plaça Lesseps i la rambla de Santa Eulàlia de Vilapicina, actual passeig de Fabra i Puig, i si s’hagués complert allò acordat Lesseps s’hagués enllaçat amb les fonts castellana i catalana, transitant aquesta via pel carrer Amílcar, inici de Lluís Sagnier, però finalment aquest preludi d’autopista urbà discorregué per l’avinguda de Verge de Montserrat i més tard es complementà amb la veritable iniciativa, la Ronda del Guinardó.
El pobre, per dir quelcom, Comas de Argemir no tingué gaire fortuna al llarg d’aquest període amb els seus plans preconcebuts, sempre arruïnats, com ocorregué amb l’estructura de passeig de Maragall, expropiant-li unes terres per afavorir el seu traçat, frustrant-se en aquest cas les seves ambicions perquè la seva intenció era donar volada a Maragall pel carrer de la Garrotxa, gairebé tot seu.
Vaig investigar el carrer de Lluís Sagnier per a donar amb la data fundacional del passatge de Comas de Argemir, inèdit a plànols dels anys vint, quan el carrer era una mescla de torres amb jardí, barraques, criadores de conills i un desastre per la manca d’il·luminació, solucionada a finals de la dècada al carrer Mascaró.
Finalment apareix a una carta urbanística de 1933. És una ferradura que degué configurar-se amb molta lentitud i més als seus números imparells. La seva forma no té cap ena de sentit, com a molt podria justificar-se per a aprofitar o quadrar l’espai.
És una altra heterodòxia d’aquest mil·límetre de la ciutat. Segons el cadastre les primeres torretes, doncs això eren segons molts anuncis d’abans i després de la Guerra Civil, s’erigirien el 1920, i això encaixa amb la construcció de dues cases del senyor Comas de Argemir al carrer de Lluís Sagnier just un any després, per ser més precisos al numero 57, límit d’un dels tentacles del passatge, en certa manera determinat per la forma de l’edifici del número 55.
Comas de Argemir estigué, no podíem esperar una altra cosa, amb els guanyadors. Als anys quaranta enviudà i seguí en tots aquells llocs prominents, com la cambra de la propietat urbana y comitès d’ordenament urbanístic, d’on tragué partit a la seves possessions de Torre Llobeta, cedida a l’Ajuntament quan morí, el 1964.
El 1965 tot canvià al passatge. M’hagués resultat impossible escriure el seu relat sense una de les casualitats gens casuals de la xarxa. Cercava imatges, quelcom bastant impossible, del passatge i Bingo, Todocoleccion m’aportà set instantànies dels kmeses previs a la mort d’un dels braços de la ferradura com a conseqüència de l’enderroc d’una torreta i el mur amb porta, ben diferent al de l’altre angle, obert i meravellós, un contrast esmenat amb la mutilació del més lleig, i el número 55 del carrer de Lluís Sagnier amagà aquesta configuració primigènia, només detectable des de l’aire, Google Earth o el cadastre, perquè és més aviat estrany donar ni tan sols amb el tros supervivent, registrat al nomenclàtor, però volatilitzat a molts altres motors de recerca
Ara només tinc un anhel: poder accedir a l’interior. L’imagino com una mitja ferradura frustrada per un mur. Del passat original resisteix l’immoble de 1930 i la farmàcia. Les obres d’enderroc de la indecència del braç caigut degueren ser ràpides i sens dolors, com moltes d’altres de la rodalia. Per això mateix aquest pocs vestigis d’abans aporten encara més misteri. La seva permanència entre la lletjor dels blocs dels anys seixanta exhibeix una descompensació del lloc, però ells són innocents i els alts i inexpressius palaus culpables per especulació i fantàstics per formular-me tantes preguntes per a entendre on camino.
Catalunya Plural, 2024 
