Seguim escodrinyant la Guerra Civil espanyola perquè en ella seguim trobant tantes respostes com interrogants sobre el que som com a país, com sobre el que som com a societat i éssers individuals. Seguim submergint-nos en les instantànies que la van retratar perquè va ser el primer conflicte bèl·lic en què el fotoperiodisme va començar el seu divorci de la fotografia propagandística bèl·lica per convertir-se en l’ofici dirigit a registrar proves documentals: els negacionistes tindrien les ales molt més àmplies si només conservéssim cròniques escrites del que ha passat. Seguim volent veure com va saltar tot pels aires perquè, com va advertir Primo Levi sobre l’Holocaust, “si ha passat, pot tornar a passar”. I, de fet, no ha parat de repetir-se al llarg de la història de la humanitat.
I una nova obra ens permet seguir veient el nostre reflex en aquell mirall. La Caja Roja, d’Antoni Campañà, editat per Comanegra, ens dóna a conèixer per primera vegada el treball quotidià d’aquest fotògraf català sobre els tres anys de la contesa a Barcelona. Després de cinquanta anys amagats en dues caixes en el seu garatge, una selecció d’aquells 5.000 negatius ens permet ara quelcom poc habitual: apreciar, pas a pas, com la guerra transforma una ciutat i els seus habitants.
La polarització política prèvia, els curiosos observant les mòmies de monges dissecades exposades davant les esglésies, els civils examinant les primeres barricades, l’entusiasme de milicians i milicianes -un, fins i tot, marxant al front amb el seu gos a la motxilla-, el multitudinari enterrament del líder anarquista José Buenaventura Durruti, les expectatives de militants independentistes carregant amb les seves estelades, la runa dels primers bombardejos feixistes, la recerca de supervivents, el trasllat als hospitals dels nens ferits, els grafits propagandístics dels lleials a la II República, un motí de dones demanant l’augment de la ració de pa davant d’una Conselleria … i entreveure com els rostres són cada vegada més tensos, angulosos i contrits, fins arribar a el paisatge després de la batalla: les restes de la retirada republicana a Portbou.
Però Antoni Campañà Bandranas (Arbúcies, 1096 – Sant Cugat de Vallès, 1989) és en si una figura que ens parla de la complexitat que hi ha després del blanc i negre de les seves fotografies. Aquest simpatitzant d’Acció Catalana Republicana, és a dir, republicà nacionalista català de centreesquerra i intel·lectual, era també un catòlic practicant. Marcat políticament pel seu treball documental de la Barcelona republicana, va aconseguir romandre a la seva ciutat després de la victòria dels colpistes després que un conegut netegés el seu expedient. A partir de llavors, es bolcaria a la fotografia esportiva i en el seu negoci de venda de càmeres. Evitava parlar de política i del seu treball durant la guerra, però va posar la seva vida en perill al desobeir l’ordre del règim de lliurar les fotos a Falange. Les va mantenir ocultes durant tota la seva vida, fins i tot després de l’arribada de la democràcia.
Ara, gràcies a la seva família i a la tasca del periodista Plàcid Garcia-Planas, de l’historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta i del fotògraf David Ramos, gaudim de el privilegi de poder tornar a aquells anys, des d’una mirada que es posa en la vida ordinària de la urbs, en la població civil que es converteix poc a poc en actor armat i en víctima d’aquell laboratori de la II Guerra Mundial; en la derrota de la democràcia resumida en aquestes multituds que van donar la benvinguda a les tropes feixistes amb el braç en alt. Entre elles, molts homes i dones somrients que, segur, intentaven amagar així el terror que feia tremolar les seves mans.
Aquest article va ser publicat primer, en castellà, a La Marea
Catalunya Plural, 2024 
