El darrer llibre de Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres, (Editorial Grup62) es defineix a la portada com ‘un manifest valent i necessari’. Es va publicar el setembre de l’any passat i reflexiona sobre ‘Feminisme i identitat’. Va provocar força enrenou per la seva crítica a la defensa que fa una part del feminisme progressista de l’ús del vel. Com la gran majoria de temes de debat ha passat a un segon pla davant la pandèmia de la Covid-19 que monopolitza pràcticament la informació i tots els debats, aquests dies
Com està vivint l’experiència obligada del confinament?
Depèn del dia, del minut, de l’hora. Amb una mica més de tranquil·litat, de resignació que els primers dies. Amb la sensació de tornar a un altre moment que ja havíem viscut no fa molt. Estic intentant no pensar en el futur, perquè no tenim elements per preveure’l. Adaptant-me a aquesta incertesa. Jo no he conegut altra cosa que la incertesa, com tota la meva generació. Ara, però, la circumstància actual és molt, molt estranya. Sé el que estic fent, el que m’està passant a mi i a les persones properes però no sé interpretar la situació. Hi ha dies que m’informo moltíssim. Hi ha dies que no m’informo gens. Independentment d’una cosa o l’altra no entenc molt bé el que està passant. Hi ha moltes coses que em criden l’atenció, moltes coses que em sobten.
No sembla que hi hagi ningú que sàpiga ben bé com serà aquest futur
Caldria trobar un endeví. Mai no havia passat una cosa d’aquest tipus. Fins i tot, les persones rellevants en el camp de l’economia o en altres camps no ho tenen clar. És com estar vivint una situació irreal. Estar tots tancats al mateix temps no havia passat mai al llarg de la història. Els primers dies quan va començar la pandèmia es va comparar molt amb la grip de 1918 però aleshores, potser perquè els coneixements mèdics no ho permetien o perquè l’organització social no ho facilitava, no es va impedir que la gent es mogués de casa seva. Pel Quadern gris (Josep Pla) sabem que es va tancar la universitat però no es va impedir la circulació absoluta.
Com a ciutadans estem disposats a seguir les normes sanitàries que ens diuen però, de vegades, hi ha coses que et fan una mica d’angúnia, que semblen arbitràries. Em preocupa si se’ns tornarà a limitar els moviments, a normalitzar mètodes de control de la ciutadania. Sona molt distòpic però vaig llegir Snowden no fa gaire i no deixo de pensar-hi. L’11-S va servir perquè ens despulléssim als aeroports de tot el que portàvem al damunt, fins i tot la dignitat, i potser ara s’instauraran noves normes de control de les persones que no sé fins a quin punt estaran justificades.
L’11-S va servir perquè ens despulléssim als aeroports de tot el que portàvem a sobre, fins i tot la dignitat, i potser ara s’instauraran noves normes de control que no sé fins a quin punt estaran justificades
Què en pensa de la resposta que s’ha donat des de la política?
Hi ha hagut de tot. Estic bastant farta de segons quins comportaments. Però ja fa temps. La política és molt diversa. M’ha semblat molt greu que s’utilitzin els morts per a fer política. Quan hi havia els atemptats d’ETA ho havíem vist fer molt per part de certa política. Ens escandalitzava i ens semblava tremendament horrorós. Aquí ho hem fet i no s’ha escandalitzat ningú. Ho trobo gravíssim.
Espanya és un dels països on menys col·laboració hi ha hagut entre el govern i l’oposició. A Portugal, el cap de l’oposició va dir immediatament que es posava al costat de l’executiu
Sempre es deia que volíem ser com Portugal i ara no ens estem comportant com ells precisament. Hi ha aquesta crispació, aquesta manipulació contínua, aquest mentir… Ve de tan lluny que no sé dir quina va ser l’última vegada que els polítics em van respectar com a ciutadana. La sensació que em dona és que el que és governar ha quedat en segon terme i no té cap mena d’importància i que l’únic que importa és la comunicació política, l’impacte mediàtic, i que qualsevol cosa és vàlida per aconseguir aquest impacte.
Tenim moltes figures en l’espai polític que mai no han tingut una experiència de treball real en qualsevol àmbit que no sigui el de la política. I aquests dies sembla que val més l’impacte que té un polític en la població, que no pas al que significa realment la política, la gestió, resoldre els problemes de la ciutadania, prendre decisions importants. Tenim moltíssima gent cobrant uns sous indecents pel que fan que mai no s’han trobat en la situació de resoldre cap mena de problema i, al mateix temps, tenim una base importantíssima de població que es dedica a tenir cura dels altres, sostenir la vida mateixa i fer tasques fonamentals per la supervivència de la vida que estan a les antípodes d’aquest tipus personatges.
Hi ha moltíssima gent cobrant sous indecents pel que fan i, al mateix temps, una base importantíssima de població que es dedica a tenir cura i sostenir la vida que estan a les antípodes
Aquests personatges estan a la política però també a d’altres sectors
Parlem de política però podem parlar d’altres àmbits. Hi ha figures que tenen una sobredimensió a la societat que vivim, que cobren unes sumes ingents de diners per fer coses absolutament inútils mentre que les persones que són tremendament útils i fan tasques fonamentals tenen uns sous de misèria i pateixen una precarització cada cop més insostenible. La precarització no és d’ara. Havia començat molt abans. Jo abans de dedicar-me a escriure havia estat en moltes d’aquestes feines i molt abans de la crisi ja s’anaven veient canvis en els convenis laborals, mesures que es prenien que anaven en aquesta direcció.
Ho vaig patir quan vaig ser cambrera d’hotel. A la sanitat també ho hem viscut. És el moment de fer memòria. S’ha mort més gent a Madrid i Catalunya i són les dues comunitats on hi ha hagut les retallades més bèsties en sanitat. No té cap sentit que estiguem organitzats d’aquesta manera, que les feines vitals siguin mal valorades tant econòmicament com a nivell de prestigi social i que per feines inútils es paguin morterades.
És insultant veure els futbolistes jugant a la play a les seves mansions. Pensem en el que cobren per perseguir una pilota i el que cobra un investigador o una infermera. O que hi hagi més preocupació per quan es podran entrenar els futbolistes que per quan obrirà la llibreria del barri, que està fent activitats culturals i t’està donant una vida social que és impagable. Això és un símptoma del país en què vivim.
El govern català ha acusat l’espanyol de recentralitzar l’administració i està permanentment a la contra de les seves decisions. Era inevitable vista la tensió entre els dos executius els darrers mesos i anys?
Veus que el govern català defensa una cosa i passa a defensar la contrària quan la defensa el govern de Madrid. No quadra gaire. No sé si havíem arribat mai a uns nivells de degradació tan importants d’una institució tan rellevant per tota la ciutadania de Catalunya com és la Generalitat. I això fa que, per a moltes persones, acabi esdevenint totalment irrellevant. Al principi tenia la sensació de caos absolut. I de moltes mentides també. La Generalitat no pot treure pit de la gestió que ha fet de la crisi, entre d’altres coses perquè la informació que donava l’OMS la tenien també igual que el govern espanyol des de feia setmanes i, en canvi, seguien fent les activitats amb normalitat.
Tothom s’ha equivocat en no considerar els riscos de la pandèmia. Es va equivocar Itàlia. Ens vam equivocar aquí. No pots treure pit. Una setmana abans estàvem fent excursions i històries. No pots dir que si ho haguessis gestionat tu ho hauries fet millor. Em semblen unes afirmacions inclús racistes, en el sentit que “nosaltres ho hauríem fet millor perquè som nosaltres”. N’estic fins al capdamunt d’aquest tipus de discursos amb els quals no em sento identificada.
Les persones que no hem nascut de famílies catalanes no ens hem incorporat a la catalanitat perquè ser català sigui millor que ser una altra cosa. Ho hem fet perquè és el lloc on hem anat a parar i tots els llocs són vàlids. El que no pots dir és “nosaltres ho hauríem fet millor” quan se t’estan morint milers de persones a les residències, que han estat mal gestionades. Amb tants morts, amb tants cadàvers no pots estar traient pit. És un insult per la ciutadania, un insult per la intel·ligència i un insult, sobretot, per les famílies que han perdut persones estimades. No crec que es pugui arribar a nivells pitjors de degradació que amb aquesta manera de fer política.
Dir que si tu haguessis gestionat la pandèmia, ho hauries fet millor em sembla inclús racista, en el sentit que “nosaltres ho faríem millor perquè som nosaltres”
Va anar a la manifestació del 8 de març? Des de sectors de la dreta s’assegura que va facilitar el contagi massiu de la Covid-19 i n’acusen el govern per autoritzar les manifestacions d’aquell dia
Vaig fer moltes activitats, xerrades, viatges, al voltant d’aquells dies. Jo seguia les indicacions de la informació que m’anaven transmetent. Vaig estar a Portugal, el febrer, al ‘Correntes d’Escritas’, on també hi va ser l’escriptor Luis Sepúlveda, que va morir després pel coronavirus. Hi havia alguna possibilitat que m’hagués contagiat i em vaig estar informant. El cartell oficial que em van enviar des de Sanitat a Catalunya deia que només havia de prendre mesures si presentava símptomes.
Potser en aquell moment no es va preveure que podia ser tan greu aquí com havia sigut a la Xina. Ho puc entendre però com a ciutadana no tenia ni el coneixement ni la informació per prendre decisions pel meu compte. Si per alguna cosa serveix tenir autoritats i autoritats sanitàries és perquè siguin elles les que es preocupin d’aquestes qüestions.
Confia en les autoritats sanitàries?
Vaig confiar que s’havien informat molt millor que jo. Em vaig dirigir a l’autoritat sanitària més propera que tenia, que és la catalana. A tot arreu s’estava dient el mateix i donant les mateixes consignes. Dir que la culpa del coronavirus és del 8M és aprofitar l’ocasió, perquè es van fer molts actes esportius, un equip de futbol se’n va anar a Itàlia quan aquest país estava en una fase més avançada, es va fer l’acte de Vistalegre, el de Perpinyà. És absurd culpar el 8M.
Però tampoc em sembla bé utilitzar això des de la institució per dir que qualsevol tipus de crítica al govern és pura i simplement masclisme perquè llavors estàs perjudicant el feminisme. Assumeix les teves responsabilitats si estàs en un càrrec de govern. Qui les assumeix i a qui estem pagant perquè ho faci se suposa que deu tenir més idea que nosaltres del que està fent. Hi ha molt aquesta inèrcia de no tenir discurs propi, que tots els discursos siguin a la contra del que està dient l’altre, i sobretot ara que tenim un enemic clar i visible que és l’extrema dreta. Dir exactament el contrari de l’extrema dreta i tirar pilotes fora quan et demanen explicacions.
No es pot dir que qualsevol crítica al fet de no haver anul·lat els actes del 8M sigui masclista. Hi ha crítiques masclistes, incloses les de l’extrema dreta, però també algú hauria de reconèixer que no es van fer les coses com calia. Això hauria de formar part de la normalitat política, que aquí no passa mai. Ningú no es disculpa de res. Ningú no diu “m’he equivocat”. És molt estrany. Em quedo parada que la gent no s’equivoqui mai. Si no ho diuen és perquè no es deuen equivocar.
No es pot dir que qualsevol crítica al fet de no haver anul·lat els actes del 8M sigui masclista. N’hi ha, però també algú hauria de reconèixer que no es van fer les coses com calia
La resposta de la Unió Europea tampoc no ha estat homogènia ni solidària entre els països que la formen. Aguantarà aquesta nova crisi?
Al principi vaig veure que Alemanya havia comprat mascaretes i no les volia repartir i que es culpava els països del sud en una actitud molt racista com la que es va tenir en la crisi anterior, que si estàvem com estàvem era per culpa de com érem. Alemanya va ser pràcticament la colonitzadora de Grècia amb els bancs entrampats en la seva crisi. Ara es veurà si Europa serveix realment per alguna cosa o ja és completament inútil. Veig molta gent que comença a tenir una actitud euroescèptica tot i no haver-ho estat mai. Estant com estem amb el tema Brexit seria molt important que es notés un projecte sòlid també a nivell econòmic i que no es deixi un país tirat a la seva sort. O que l’única solució sigui l’endeutament.
No entenc això de l’endeutament ni a nivell individual, ni a nivell d’Europa, ni a cap nivell. Per què ens hem de tornar a endeutar amb uns diners que no guanyarem ara ni guanyarem en el futur? De què serveix que et donin un crèdit que no podràs pagar? O hi ha una cohesió molt més important entre l’Europa del nord i la del sud i hi ha una solidaritat real i mútua i es fa front a l’ofensiva neoliberal, que és molt bèstia, o no sé quina utilitat tindrà aquesta Unió Europea que es basa en uns valors que dona la impressió que ha deixat de banda: l’estat del benestar, no deixar de costat la gent més vulnerable, que l’Estat sigui el garant de la cobertura de les necessitats vitals mínimes i que no sigui un campi pugui del capitalisme davant les persones que no tenim res a fer a nivell individual. Voldria una Europa que tornés als seus origens. No hi ha cap altra experiència arreu del món com aquesta. I ara no contesta. Sembla que estigui fora de cobertura.
Fora d’Europa tenim líders com Donald Trump, Boris Johnson o Jair Bolsonaro. El panorama no és gaire il·lusionant. No hi ha proteccions de cap tipus. La imatge que em ve tota l’estona d’aquest capitalisme tan salvatge és la de Saturn devorant els seus fills. Estàs devorant la vida de les persones quan no poses prou diners per protegir aquesta vida però també estàs devorant la vida del planeta, els recursos naturals… No és gens raonable ni intel·ligent. Uns quants, molt pocs, ens devoren a nosaltres. Serà insostenible fins i tot pel propi sistema. Sense vida no hi ha res.
Aquesta pandèmia està afectant, sobretot, països del Primer Món. No estàvem acostumats a situacions com aquesta. Sembla que arriba al Tercer Món amb menys agressivitat
De moment està afectant poc. Al Marroc han pres unes mesures molt dràstiques. Hi ha una diferència molt important que és la joventut de la població. La piràmide demogràfica és molt diferent. Va arribant a tot arreu de manera esglaonada. En llocs on no hi ha condicions sanitàries bàsiques pot ser devastador.
D’aquesta experiència en sortirà una societat més solidària, una economia més crítica amb el sistema capitalista, o es repetirà la resposta a la crisi anterior, amb un increment de la bretxa entre rics i pobres?
Depèn del que fem, depèn de la memòria que tinguem dels pitjors moments. Se suposa que quan passes per un moment molt difícil n’has d’aprendre alguna cosa però l’experiència també ens ha ensenyat que moltes vegades te n’oblides. La lliçó que hauríem de treure d’aquest moment és la importància, primer, de la salut pública i, després, de totes aquestes tasques que són fonamentals com tenir cura de les persones, que haurien d’estar molt més ben remunerades i prestigiades.
La pandèmia i els seus efectes han tapat els diversos debats en què estàvem immersos. Al seu darrer llibre plantejava la contradicció de les feministes progressistes que legitimen l’ús del vel i l’islam patriarcal
Doncs continua tenint importància. La qüestió del feminisme és més rellevant que mai. Una de les coses que ens hauria d’estar amoïnant és que en situacions de violència de gènere hi hagi tantes dones que estiguin confinades amb els seus maltractadors. En la qüestió que he tractat, relativa a la manca de possibilitats d’alliberament per part de moltes noies joves, en el confinament s’estronquen completament. Les que estan dins aquestes situacions aguantant com poden i les que han marxat, revivint altres èpoques de confinament, però no per cap virus sinó pel fet de ser noies.
De cop i volta hem recordat aquella època en què per sortir de casa havíem de tenir una justificació, no podíem anar per on voliem… Les nostres mares, encara pitjor. La indiferència davant d’aquestes situacions és tremendament preocupant. I ara més que mai. No pots tenir el coneixement que a la teva ciutat o al lloc on estàs governant hi hagi nenes, noies, dones que pateixen una manca de llibertat simplement degut al seu sexe i que això et sigui igual. Observo que hi ha noies que són sotmeses a unes normes específiques de control repressives i no sembla que generi massa inquietud, fins i tot des de certs sectors del feminisme, que és del que em queixo i m’ha sorprès molt en els últims temps.
El feminisme és més rellevant que mai. Ens hauria de preocupar que en situacions de violència de gènere hi hagi tantes dones que estiguin confinades amb els seus maltractadors
I ho ha posat negre sobre blanc a “Sempre han parlat per nosaltres”
Hi ha alguns sectors de l’esquerra i del feminisme, que espero que siguin minoritaris, que s’han alineat més amb les defensores i els defensors del hiyab i del sotmetiment de la dona a tot el que és l’estructura patriarcal religiosa, que no pas amb les que hem estat víctimes d’aquesta estructura. És una novetat que lamento moltíssim. He crescut amb una educació feminista que m’ha vingut per part de mestres, de professores, de moltes lectures, de referents molt diversos i mai m’hauria imaginat que tindríem un escenari com el que tenim on hi hauria algú dins d’aquest marc polític concret que es comportés amb l’islam com no es comporta amb la religió catòlica.
Pensava que això era una d’aquelles queixes infundades dels racistes de tota la vida però quan veus segons quines coses et salten les alarmes. No som conscients tampoc del que està suposant la penetració del fonamentalisme islamista que està educant les joventuts musulmanes en un islam molt reaccionari, que fins i tot va contra l’islam de les seves pròpies famílies, que no admet debat i que, a més, és antidemocràtic, si és que existeix algun islam democràtic. I veiem com davant aquesta penetració no hi ha cap mena de preocupació i, fins i tot, que els que tenen tots els números per ser fonamentalistes no només no són criticats sinó que són promoguts públicament.
Quin és el seu estat d’ànim ara?
Tinc bastanta sensació de decepció generalitzada, de desencant. Potser és realisme més que altra cosa, passar de l’idealisme al realisme, que la política és com és, que la gestió és com és, que la realitat és com és i que totes aquelles coses que ens pensàvem que anirien en una direcció, no hi van. Hi ha coses preocupants. A part del desànim, em preocupa que tot això acabi amb més populismes de tot tipus. El populisme de dretes el tenim molt identificat però em preocupa que ens comportem com a populistes des d’altres llocs. És com si la situació actual ens permeti veure les coses al revés i de forma més crua.
Veu el futur amb més optimisme o amb més por?
No vull pensar en el futur. Vull pensar en la novel·la que estic escrivint.
Catalunya Plural, 2024 
