“El món trenca els individus i, a la majoria, se’ls calcifica la fractura; però als que no volen deixar-se doblegar llavors, a aquests, el món els mata. Mata indistintament als molt bons, i als molt tendres i als molt valents. Si vostè no es troba entre aquests també el matarà, però en aquest cas trigarà més temps”.
Un adéu a les armes, Ernest Hemingway
Prefaci
Soc una de les catorze milions de persones nascudes entre finals dels cinquanta i primers dels setanta que van canviar la població d’aquest país. En acabar la Guerra Civil, la ciutadania espanyola era migrada i envellida. Quaranta anys després, la transició del franquisme a la democràcia es va accelerar, en part, per la influència del jovent en la societat del moment. L’any 1985, més de la meitat dels habitants de l’estat teníem menys de trenta anys.
No pretenc amb això atribuir cap protagonisme especial ni a mi ni als meus coetanis. No vam ser concebuts per canviar els designis polítics del país i no ho vam fer. Els nostres naixements a penes van suposar una lleu esperança per a moltes famílies que aspiraven a una vida una mica feliç i amb algunes de les comoditats de la societat de consum que descobrien. Però les coses van anar com van anar i ara, lluny ja de l’avantguarda social i molts al llindar de la jubilació, la generació dita del baby boom és la que sosté la depauperada bossa que paga les pensions.
Entre un punt i l’altre ens han passat moltes coses, algunes de bones, d’altres no tant, fins avui mateix, que un virus devastador combinat amb el desmantellament que ha patit la sanitat pública els darrers anys, ha posat a la vora del precipici, i sense possibilitat de recular, a tots nosaltres com a col·lectiu generacional, i al món que, al llarg de la nostra vida, hem conegut i contribuït a construir. Hem arribat al moment de la fosa a negre.
De nosaltres no se n’esperava res
…
Catalunya Plural, 2024 
